Segon viatge al Turkmenistan: una visió personal

Amb un immens retràs em decideixo a publicar algunes notes sobre el meu segon viatge a Turkmenistan un país tant estrany com fascinant. De fet, aquest segon viatge m'ha servit per consolidar una sèrie d'idees que em voltaven per el cap. Som-hi!

La primera reacció al arribar al país és de caos: s'obren les portes de l’autobús que et porta de l'avió al control de passaports i tothom surt corrents. És una cursa de 100 metres per arribar primer al control. Això passa perquè els controls de passaports i visat són tant estrictes que si ets l’últim de la cua t'hi pots passar unes quantes hores. Aquest cop però ens vam trobar amb que havien modernitzat una mica les instal·lacions, nous ordinadors i noves cadires per als soldats que miren i remiren el teu visat. Un cop comproven que està tot en ordre has de pagar per entrar al país, la mòdica xifra de 95 dòlars! Només per entrar! Abans de sortir de l'aeroport encara s'ha de passar un altre control de passaports i un d'equipatges. Un cop aconsegueixes entrar ja no s'ha de fer més controls i et deixen bastant en pau però al sortir, s'ha de passar per fins a 5 controls de maletes i passaport per pujar a l'avió de tornada! I és que el país està totalment tancat a l’exterior, aconseguir un visat tant d’entrada com de sortida és difícil i cada visitant s’ha de registrar a immigració durant la seva estada. Difícil i cada cop amb més traves burocràtiques. 

Al sortir de l'aeroport però, un pensament t'assalta fàcilment, estàs a l'Àsia Central, en un món força diferent al teu. Si hi vas a l'estiu el pensament t'assalta perquè segurament estàs a 40 graus de temperatura i penses que clar, és normal, perquè l'Àsia central concentra alguns dels deserts més grans del món com el Taklamakan o el Karakum, penses en caravanes de camells, amb Aurel Stein, en Sven Hedin i en la ruta de la seda en la seva part més occidental, sota un sol de justícia i avançant d’oasi en oasi.  

Si hi vas a l'hivern el pensament també t'assalta però perquè probablement estiguis a 4 sota zero i no haguessis pensat mai que al costat del desert pogués fer tant fred. Llavors és quan penses en les altures del Pamir, en el Karakorum o en la vall de Ferghana. Tot això es troba encara lluny de Turkmenistan i d’Ashgabat, però què coi, és el més proper que has estat mai de tots aquests llocs mítics i la imaginació vola fàcilment. No fa fred per l’altitud, tot i que ens trobem als peus de muntanyes de més de 3000 metres, sinó que Ashgabat es troba a 600 km del mar més proper (el Caspi) i a 2000 km de l'oceà més proper (l’Índic). La continentalitat extrema les temperatures a l'Àsia Central, arribant a valors increïbles a mesura que ens allunyem del Caspi (hi ha ciutats al Kazakhstan que arriben als -40 fàcilment a l'hivern). 

La segona constatació que tens de que no estàs al teu món és la fesomia de la gent, tant diferent, tant diversa. La historia de mestissatge d'aquesta zona és increïble. Primer van ser zona de pas de caravanes d'arreu del món que transitaven per la ruta de la seda. Han tingut sempre la influència cultural del món turc i la influència amenaçadora de l'Iràn xiïta, i finalment han estat dominats per la cultura russa que és una de les més complexes que hi ha a nivell de nacionalitats. El resultat de tot això és que hi ha gent de tot tipus. Des de fisonomies   clarament russes, fins a Iranianes i una forta presència també de Coreans. Per ells però, tots són Turkmens, tots són iguals i no hi ha diferències ètniques. 

Venedora de teixits i vestits al mercat. Un mercat de marbre i fred però que manté la seda com a un dels productes estrella

 La política de nacionalitats de la URSS va ser alhora la seva glòria i la seva tragèdia. Conformar una pàtria sense nacionalitats va costar mig segle de deportacions, matances terribles, oprimir idiomes, cultures i desplaçar milions de persones. Quants milers de persones devien morir travessant l'estepa en trens sense calefacció durant setmanes, controlats per el NKVD i sense poder sortir del vagó? Altre cop la imaginació vola aquest cop no cap a llocs del tot agradables. I tot per intentar desarrelar als pobles de les seves terres, cossacs, txetxens o coreans van ser expulsats i traslladats a noves zones de poblament que sovint estaven poc o gens preparades per a la seva arribada. 

Les fronteres de Turkmenistan, Kazakhstan, Uzbekistan, es van traçar tan geomètricament com les africanes. I és que malgrat les províncies més allunyades de l’imperi tenien ple reconeixement a la URSS, l’actitud des de Moscou va ser durant molt de temps molt similar a les actituds colonials d’altres països europeus a Àfrica o Àsia. Trencar ètnies amb una frontera, afavorir les ètnies minoritàries per contrarestar el poder de les majoritàries, impedir la unitat nacional... tot per crear un sistema depenent del centre de l’imperi (Moscou, St. Petersburg) que proveís de cotó i altres matèries al conjunt de l’imperi.

Tot això va passar i és innegable durant el període Soviètic, però no caiguem en la facilitat de culpar a un sistema polític o a un personatge singular com Stalin. Els moviments de pobles són inherents al projecte imperialista rus, un projecte que nasqué amb els Tsars, que va heretar i perfeccionar el sistema soviètic i que no ha quedat ni molt menys enterrat.

Alfombres turkmenes i afganeses, especialitat nacional. Necessites permís especial per treure-les del país. La meva és la de la dreta.

La paradoxa és que en molts llocs de l’Àsia Central, el projecte d’un estat sense nacions i sense religions va reeixir. Evidentment el preu en vides no és acceptable però actualment la convivència entre comunitats molt diferents (russos, coreans, iranians, catòlics, protestants, ortodoxos, xiïtes, sunnites...) no els genera cap problema i quan els preguntes d'on són et responen simplement: del Turkmenistan, igual que abans et deien que eren de la URSS.

Conversant amb gent d'allà m'he adonat també d'algunes altres coses. En molts casos l'admiració que senten per l'antic sistema soviètic és gran. En molt pocs anys, Ashgbat va passar de ser una ciutat oasi de base tribal i allunyada del món, a ser una ciutat integrada a una potència mundial i que mirava de tu a tu a altres grans ciutats de la URSS. Els dos millors alumnes de la classe de les escoles d’Ashgabat podien anar a Moscou a estudiar a la universitat i, com devia ser l'ambient estudiantil a Moscou als anys 70! Per altres, la vida ha empitjorat des de la caiguda de la URSS, les coses són mes cares ara i hi ha més dificultat per trobar un pis o una casa. No tenen democràcia i la independència els ha portat pocs beneficis més enllà dels 900 canals de televisió que poden veure amb la parabòlica.

En les històries personals de cadascú és quan t'adones que estàs davant d'un altre continent, que les magnituds d'escala són diferents i que has deixat la teva petita i domesticada Europa. A diferència de l’Europa de Steiner, aquest continent no és “caminable”. Aquí històries com "el meu avi vivia al nord de Mongòlia als anys 50 i va fer  10.000 km en tren, va travessar tota Àsia, perquè li van dir que a Ashgabat hi havia feina (s'havia de reconstruir la ciutat després del terratrèmol de 1948) i aquí va trobar a la meva àvia que era d'orígen rus i s'hi van quedar a viure" són històries freqüents i qui més qui menys té una història familiar èpica.

Al parlar amb la gent també t'adones de l’estranya transició cap a la independència. En un cas concret que ens van explicar, la persona estava fent, al 1991, el servei militar obligatori de dos anys per la URSS a una ciutat del nord de Rússia. Un bon dia el capità els va comunicar que la URSS s'havia desmembrat i que el país al que servien havia desaparegut. D'un dia per l'altre tot va deixar de funcionar, no els arribava ni tan sols els aliments perquè el sistema de l'estat ja no existia. Els van comunicar però que no podrien tornar a casa fins haver completat els dos anys de servei militar així que van haver d'estar un any sencer fent un servei per un país -Rússia- que ja no era el seu. Al acabar, van poder tornar al seu nou país, Turkmenistan, que ja tenia un any d'història i que havia sorgit del no-res.

La gent d'aquest país, era la mateixa, alguns van marxar, però el sistema polític es va mantenir. Res va canviar excepte les banderes i els símbols nacionals. La classe política no va canviar, tots els països de l'Àsia Central mantenen el mateix president que ha passat de ser el cap del partit comunista de la zona a president del país. De fet, l'única excepció és el Turkmenistan i perquè l'anterior president va morir, que sinó encara hi seria.

També han heretat el sistema repressiu soviètic, els quadres de l’antic KGB, les seves estructures i els seus mitjans. És per això que per a molts presidents la via autoritària ha estat massa temptadora per deixar passar.

L'altre gran canvi va ser el sistema econòmic. D'un dia per l'altre, una societat educada en el comunisme i en cultura de l'estat va passar a regir-se per el lliure mercat i l' individualitat. D'aquí van sorgir moltes de les més grans fortunes dels nostres dies ja que el capitosts polítics i econòmics del moment van poder quedar-se amb grans empreses estatals privatitzades a preu de saldo. Va néixer la nova classe social dels oligarques. Tot i així, es pot veure com encara es manté alguna cosa de l'esperit col·lectiu, com el netejar els carrers i les carreteres, o el treballar per la comunitat alguns dissabtes.

El principal problema però és que s'han convertit en el típic petro-state, el Turkmenistan segueix els exactes passos que han seguit Nigèria, Indonèsia, Algèria o l'Iràn. Països massa centrats en el comerç de recursos naturals (en aquest cas el gas) i que juguen al mercat internacional amb una sola carta, que sovint els hi és fins i tot contraproduent. Un d'aquests problemes és l'anomena't "mal holandès" que es basa en que l'augment del valor de la moneda del país genera desequilibris amb la resta de les exportacions i aquestes acaben caient, perjudicant globalment a l'economia de l'estat.

La dependència dels ingressos d'un sol sector fa que la política s'encamini només a aquest sector, dóna poder a les grans empreses estrangeres que poden pressionar governs, incentiva la corrupció i fa que el país depengui de les alces i caigudes del preu del gas al mercat internacional.

La dinàmica fa que quan els preus són alts i l'estat ingressa molt diners aquest tendeixi a subvencionar el consum interior de coses com la gasolina o la calefacció, o impulsar grans projectes com un llac artificial o grans edificis, però aquests subsidis i projectes sovint no es poden mantenir quan els preus baixen i això porta l'endeutament. Contràriament al que es pugui pensar, l'abundància de gas ha fet del Turkmenistan un país sobre endeutat i que gasta el 20% del seu producte interior brut només en subsidis per a la població (un litre de gasolina costa menys que un litre d'aigua embotellada).

Tot plegat fa que el país es trobi en una situació complicada, augmentada per l’autoritarisme i el personalisme del règim presidencial que no sembla trobar un rumb clar. Els nostres col·legues Turkmens ens preguntaven, què és millor, Turkmenistan o Corea del Nord? I tot i que la nostra resposta era que ells estaven molt millor, el cert és que el tancament del país és quasi total, la corrupció campa en totes les esferes i la seva democràcia és una paròdia que no es molesta ni en ser acurada. Dels 7 candidats a les últimes eleccions (que el president va guanyar amb un 97% dels vots i un 99% de participació), tots pertanyien al partit presidencial i tots donaven suport explícitament a la política del govern.

I el pitjor de tot és que no hi ha oposició, ni interior ni exterior, que el president és jove i no s’espera que mori aviat i que els diners del gas provinents de governs i companyies estrangeres que no els importa la manca de llibertats del Turkmenistan els permeten mantenir-se en el poder.

El resultat és que a unes condicions geogràfiques difícils i a un passat quasi colonial, s’hi afegeix un règim corrupte i autoritari que es sustenta en l’exportació de recursos. L’experiència de països en condicions similars és nefasta, fent que s’arribi a parlar de la maledicció dels recursos per a països com Nigèria o Algèria. Només espero que se’n puguin sortir perquè es tracta de gent meravellosament hospitalària i oberta que no es mereixen viure amb el temor de fer un mal comentari en públic, o de no posar-se gaire malalts perquè no poden confiar en les medicines adulterades que es venen a les farmàcies.

Des de l’escala de l’avió que ens portava cap a casa vam mirar enrere un moment conscients que és possible que no tornem mai a Ashgabat però amb moltes ganes de seguir connectat a l’Àsia Central en futurs projectes.

I és que Àsia Central té quelcom de magnètic, aquest racó de món remot, oblidat per tothom, on els extrems es concentren, orient i occident es dóna’n la mà i on cada pas et porta a descobrir llocs amb història mil·lenària. 

Vista panoràmica d'Ashgabat. L'altre banda de les muntanyes és Iràn. La fotografia no és meva.

Cartell electoral amb els 8 "candidats". Endevineu qui és el president?!

 P.D. I deixo per últim el vídeo que una mica especial. Al Turkmenistan els edificis importants (quasi tots) no es poden filmar ni fotografiar. Un soldat em va fer esborrar totes les fotos on es veia el palau presidencial, totes menys aquest vídeo que ha sobreviscut a les purgues i als intents de censura!

100 anys de la cursa per arribar al Pol Sud: Amundsen

La història de les exploracions polars esta plena d’anècdotes, heroïcitats i relats increïbles. A pesar de que sobre la història de les exploracions hi ha hagut molta crítica per considerar-les exageradament eurocèntriques i no tenir en compte que molts dels suposats territoris “descoberts”  ja eren coneguts per les poblacions autòctones, a pesar també de la crítica postmoderna que sovint es fa aquests relats heroics, no podem oblidar que es tracta d’episodis brillants de la nostra història, de finest hours de la espècie humana, que han mostrat el millor de la nostra existència.

Per mi hi ha dos tipus d’exploracions que sobresurten de la resta, les polars i les espacials. Les exploracions polars corresponen a un món d’aventurers individuals, de mecenatge de les societats geogràfiques, de lluita contra els elements a través de la cartografia, la voluntat i el desig personal de sobresortir. Les exploracions espacials només són uns anys més tard, però ja no són possibles des de la individualitat sinó que es tracta d’enormes projectes nacionals, amb ingents programes tecnològics i financers al darrera que permeten portar a un sol individu el més lluny possible.

Aprofitant que es compleixen 100 anys de la conquesta del pol sud per part del noruec Roal Amundsen, aprofito per fer un breu escrit sobre aquesta extraordinària historia que per mi encarna excel•lentment els valors de la Europa de pre-guerra a principis del segle XX.

Roald Amundsen 1872 - 1928

Viatge al Turkmenistan: una visió geohistòrica

Demà farà un més del inici del meu viatge al Turkmenistan i crec que és el moment, un cop reposades les idees, d’escriure quelcom sobre aquest misteriós país.

El primer que hem de dir és que actualment el Turkmenistan pot ser un dels països més desconeguts del món per a un occidental mig.  Això s’explica per la nostra desídia alhora de conèixer altres realitats més enllà de l’interès purament informatiu de la notícia d’última hora. Però també hi col·labora el fet de trobar-se en plena Àsia Central, probablement una de les zones més remotes del món i de ser un landlocked state, un estat sense litoral que depèn de d’altres països per accedir a les rutes marítimes de comerç internacional. També és un factor important en l’aïllament un règim autoritari que manté el país tancat a les relacions amb l’estranger, cosa que el fa quasi invisible en l’àmbit internacional.

Fa uns anys en la primera època post 11S i la cerca de Bin Laden, es va fer famosa una vinyeta de diari on apareixien tots els països de l’Àsia Central amb els noms convenientment canviats a Aquinostan, aquitampocostan o ondestan. Sembla que quan ens diuen Afghanistan, Kazakhstan o Uzbekistan ho associem tot a el mateix i som incapaços de diferenciar. Per desfer equivocacions, la terminació –STAN vol dir terra. I per tant quan estem parlant de Kazakhstan estem parlant de la terra on viuen els Kazakhs, i així amb la terra dels Turkmens, els Uzbeks o els Afgans. És el mateix que quan diem Ireland, Iceland o Greenland en anglès.

El Turkmenistan va ser una de les repúbliques integrades dins la URSS des de 1924. Abans d’això el país, poc habitat i principalment desèrtic, era habitat per tribus de Turkmens que es dedicaven al comerç, principalment d’esclaus. La cultura és d’origen Turc però amb gran influència de l’Iran Persa i evidentment modificada per 67 anys de cultura soviètica.

Però el Turkenistan no sempre ha estat tan aïllat com actualment. Antigament havia estat pas de la ruta de la seda, que provenint de la Xina passava per Samarcanda i Bujara (Uzbekistan) i arribava a Merv, (actualment Mary) al Turkmenistan. Des d’allà podia rodejar el mar Caspi per el nord però generalment ho feia per el sud a través d’Iran per arribar a les costes del Mediterrani on s’estenia fins a Europa. La ruta de la seda va ser un nexe importantíssim entre orient i occident, una xarxa de camins, comerciants i aventurers que van alimentar occident d’espècies i seda però també de tecnologia i idees revolucionàries provinents del mític orient. A canvi, l’imperi central de la Xina rebia enormes quantitats d’or i noves idees, principalment religioses (l’Islam i el Budisme es van estendre fins la xina des de la península aràbiga i el subcontinent indi a través de la ruta de la seda). Fruit d’aquest intens intercanvi cultural les ciutats com les mencionades Bujara i Samarcanda es van convertir en riquíssimes ciutats de pas, amb un art original que mesclava influències orientals i occidentals. És per aquest passat esplendorós que tota l’Àsia central és un paradís per als arqueòlegs que no ha estat encara del tot explotat. 

Nisa, ciutat dels Parts, s.I d.C.

L'auge de les sèries: alguns títols imprescindibles

No dic res de nou quan repeteixo que estem vivint el millor moment de les sèries de televisió. Gran part de el talent en forma de guionistes, actors i directors s’han transvasat des de Hollywood als platós de cadenes com HBO, CBS o Showtime. No es que hagin deixat el cinema sinó, que ara diversifiquen. El format de la sèrie televisiva dona noves energies a la narració americana, nous formats, idees revolucionaries, noves maneres de contar històries i sobretot més risc, més flexibilitat i la possibilitat d’escapar dels 90 – 140 minuts de narració i les convencions restrictives dels grans estudis de cinema.

Hem de distingir aqui entre dos tipus de series. La serie convencional, de 20 – 24 capítols la temporada, generalment procedimental amb capítols auto-conclusius als que es suma una lleu història de fons que es va arrossegant per la temporada fins a causar un cliffhanger espectacular en els últims capítols per tal de que seguim la sèrie a la següent temporada. El cliffhanger pot ser la mort d’un protagonista, una boda o un senzill petó entre dos investigadors que arrosseguen molta tensió sexual no resolta.

La base d’aquestes sèries ha existit sempre, no aporten res de nou excepte perfeccionar el model. Sèries com CSI, House, Anatomia de Grey o Bones segueixen l’estela calcada de Expediente X o més antigament Twin Peaks.

La novetat actualment resideix en que el mercat serièfil pren cada cop més importància als EUA. Sèries com Lost, Los Soprano o Hermanos de Sangre han demostrat que es pot fer sèries de qualitat, allunyant-se del clixé procedimental i explorar nous àmbits temàtics.  Han obert el camí perquè totes les cadenes es llencin a buscar i produir la seva pròpia Lost (la gallina dels ous d’or). Així s’ha donat entrada a directors de renom (Martin Scorsese amb Boardwalk Empire), productors procedents del món del cinema (Steven Spielberg amb Terra Nova), noves temàtiques (la fantasia amb Juego de Tronos)  o grans actors i actrius que troben aquí personatges molt millors plantejats i amb capacitat per evolucionar amb més de 10 o 20 hores de metratge per temporada (Steve Buscemi, Kate Winslet, William H. Macy…).

Tot això ens dona un panorama televisiu exquisit en que cada any s’estrenen més de 20 produccions noves i entre les quals s’estableix una selecció natural molt forta. Només les de més èxit sobreviuen i les que es queden enrere són cancel·lades. Aquest sistema provoca injustícies com les cancel·lacions prematures de grans sèries com Carnival, o Deadwood però també provoca que els guionistes i productors s’hagin de superar constantment per tal de buscar allò nou o allò que els permeti evitar la cancel·lació. Evidentment hi ha cadenes més respectuoses que altres, la HBO es caracteritza per una fidelitat a les seves produccions per sobre del share de pantalla, mentre que altres com la Fox no dubten en tallar d’arrel tot allò que no funciona.

El resultat és una oferta televisiva terriblement dinàmica i novedosa que s’actualitza cada any i que ha de lluitar constantment per estar a la última.

El principal problema de tot plegat és que si bé l’aparell comunicatiu dels EUA  ha creat una cultura de la sèrie per la qual reuneixen entre 30 i 40 milions d’espectadors cada nit a veure la molt diversa varietat de sèries que se'ls ofereix (amb el conseqüent respecte que això genera per part de les cadenes i els anunciants) aquí a Espanya hem de patir el desgavell de les cadenes generalistes, que programen i contraprogramen a un o dos dies vista i que són capaces de mesclar produccions nacionals d’ínfima qualitat amb altres sèries vingudes d’ultramar. Això per no mencionar que el que s’estrena una setmana pot acabar a altes hores de la matinada la setmana següent o simplement no acabar i acabar en el limbe.

No ens enganyem però, no tot es culpa de les cadenes, també diu molt de l’espectador mig espanyol que preferim un Sàlvame o DEC a una bona sèrie (i no em citeu l’èxit de CSI sis-plau que no entra en aquesta categoria). Tot plegat diu poc de la cultura serièfila i cinèfila d’aquest país en que ens dona igual un Aquí no hay quien viva que un Boardwalk Empire o Downton Abbey. I que l’únic que demanem a les nostres cadenes és carnaza de qualsevol tipus per poder desconnectar 2 hores cada nit.

Davant aquest panorama s’ha de recórrer a cadenes de pagament com Canal+ o directament a internet per veure  forma decent les últimes produccions.

Us deixo aquí 6 sèries que crec que tothom hauria d’haver vist o almenys donar-los una oportunitat, per no quedar-nos en l’analfabetisme audiovisual en el que sovint vivim. No hi són totes ni són necessàriament les millors però si que pertanyen totes a aquest club selecte que és la nova narrativa americana i la nova vanguarda a l’hora de fer televisió. En el fons la majoria són grans pel·lícules, molt extenses i dividides en petites píldores en forma de capítols.

 The west wing: Coneguda aquí com El ala oeste de la Casa Blanca. Es va poder veure durant un temps a altes hores de la matinada per TV2. Es tracta d’una magnifica sèrie entorn a l’equip que hi ha al darrere d’un president demòcrata dels EUA encarnat per Charlie Sheen. Va ser escrita per Aaron Sorkin (La red social) un dels millors guionistes de l’actualitat. Una sèrie de personatges, de diàlegs i de filosofia política que mostra extraordinàriament la complexitat de fer política i tots els entresijos del poder. És un fixe a tots els rànquings de sèries que s’han fet. 

 The wire: és una sèrie entorn de un cos policial de la policia de Baltimore que s’enfronta al tràfic de drogues de la ciutat. La sèrie ha estat un fenomen lent, que no va causar sensació al estranar-se al 2002 però que ha anat prenent força amb el boca orella i actualment és considerada una de les millors sèries de la història i tot un referent de culte. L’anàlisi que es fa de la delinqüència i de la corrupció dels diferents estaments del poder és terrible i tot plegat s’explica amb paciència, cuidant els personatges i amb gran minuciositat. El que es veu a The wire pot no sempre ser atraient, però de ben segur que és real. 

 Boardwalk Empire: va començar sent famosa perquè Scorsese en va dirigir el pilot. Però al acabar la primera temporada ja ningú recorda a Scorsese perquè estas tan al.lucinat amb el que acabes de veure que no pots ni recordar l’irregular capítol inicial. Una sèrie de la HBO que es cou a foc lent però que té uns 5 capítols finals que atrapen a l’espectador com jo no havia vist mai abans. Aparentment és una història de gàngsters en l’època de la llei seca però a darrera hi ha molt més que això. Ambicions, conspiració, alcohol, sexe i la lluita interna per el poder. A més, la inclusió de personatges reals en la trama com uns joves Al capone o Lucky Luciano expandeix molt més els límits narratius de la sèrie. 

 Juego de tronos: Una aposta valenta que diu molt del panorama de sèries actual. Atrevir-se a adaptar un llibre tant complex com el de R. R. Martin té mèrit però si a sobre es tracta de fantasia (un gènere usualment desastrós per a les sèries) el mèrit es multiplica. El resultat és una sèrie molt ben cuidada, amb gran pressupost, complexa i concentrada en 10 capítols intensíssims. El grau de violència descarnada i de sexualitat en pantalla també és un bon indicador de que el món de les sèries s’està fent adult. A pesar de la qualitat de la sèrie jo segueixo apostant per el llibre.

 Shameless: La mostra que no només HBO fa bones sèries i que no fa falta fer ni històries d’època ni gastar enormes pressupostos per triomfar en TV. Shameless és el remake americà de la sèrie homònima del Regne Unit. La història d’una família pobre de Chicago amb un pare alcohòlic i irresponsable que deixa els seus sis fills a càrrec de la germana gran. La sèrie és gamberra, molt divertida i en cap cas melancòlica. Un còctel d’irreverència tremendament atrevit per emetre's en una societat tan puritana com la dels EUA. La recomano moltíssim perquè esta genialment interpretada i els 12 capítols de la temporada inicial són 12 hores de divertimento de qualitat molt ben trobats. Això sí, esperits purs abstingueu-vos, el que es veu aquí és la vida viscuda al límit i sense complexes no trobareu censura, ni moral ni material, de cap tipus!

 Hermanos de Sangre: Finalment no podia faltar Hermanos de Sangre, el majestuós relat de les peripècies d’un grup de paracaigudistes durant la segona guerra mundial. Produït per Tom Hanks i Spielberg, la sèrie té una qualitat tècnica immensa i visualment és clavada a la pel·lícula Salvar al soldado Ryan. Però la diferència i el perquè està sempre en l’Olimp de les sèries és per el tractament dramàtic dels personatges. Una sèrie grupal on per primer cop veiem en pantalla això que els historiadors han anomenat sempre com a companyerisme de trinxera, les relacions humanes que s’estableixen entre individus diferents però tots sota unes circumstàncies terribles. És una joia del nostre temps absolutament imprescindible.

Bé això és tot per ara, seguiré informant del que vagi veient! Una última advertència, per favor eviteu l’streaming! Les plataformes com series yonkis estan molt bé per veure sitcoms com The Big Bang theory o How I met your mother però la qualitat d’imatge i audio és molt baixa per veure sèries de gran qualitat com aquestes. La solució és o comprar la sèrie (d’acord, és caríssim) o baixar-se-la en una qualitat adequada, no us n’arrepentireu!

11S, deu anys.

Recordo perfectament que una de les coses que més em va emocionar del viatge a Nova York al 2007 va ser entrar a l’església pròxima  a la zona zero  i veure tots els missatges de suport enviats d’arreu del món als novayorkesos en aquell moment del qual avui es compleixen 10 anys. Ho reconec, sóc un mitòman i aquestes coses em toquen la fibra però dins d’aquell temple es podia palpar i respirar el que va significar per la ciutadania l’atac de l’11S.

Aquests dies ens afartarem de veure les mateixes imatges i de parlar dels herois d’aquell dia infaust, però crec que s’hi hauria de fer un pensament que vagi una mica més enllà. L’11S és d’aquells dies singulars que canvien la història. Aquells dies on amb un acte, un fet, una acció, es canvia el sentit de la història dels següents anys o segles. No n’hi ha molts de tant significatius com aquest. Se m’acut la dieta de Worms el 18 d’abril de 1521 quan Luter es va negar a retractar-se davant Carles V i això va desembocar en la posterior partició d’Europa entre Catòlics i Protestants. L’altre referent seria l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran el 14 de juny de 1914 que va desembocar en la Gran Guerra, o el mític Pearl Harbor al 1941.  Són moments únics, branching points històrics que defineixen el rumb de la política mundial en els següents anys.

En el cas de l’11S va significar la fi d’una etapa geopolítica i l’inici d’una nova. L’atac al World Trade Center és la fi de deu anys, des de 1991 de pax americana al món. L’anterior canvi de cicle s’havia donat precisament deu anys abans (deu i no dotze. Per molt que ens costi als europeus el canvi de cicle no va ser la caiguda del mur de Berlín al 1989 sinó l’esfondrament de la URSS al 1991). Al 25 de desembre de 1991 s’acabaven 44 anys de Guerra freda, caracteritzades per un enfrontament velat entre dos sistemes econòmics i polítics antitètics que s’havien aliat conjunturalment en la Segona Guerra Mundial per acabar amb un tercer sistema oposat als altres dos: el feixisme. Acabada la guerra mundial però es va produir el gran canvi geopolític, les dues grans vencedores van ser potències extraeuropees i per primer cop en molts i molts segles, el vell continent perdia protagonisme en la política mundial. El conflicte entre americans i soviètics es va velar darrere d’espionatge, curses tecnològiques, conspiracions i crisis cícliques on es creia que s’arribaria definitivament al conflicte obert, però l’amenaça nuclear mútua va mantenir el centre lliure de conflictes armats i les tensions es van alliberar en conflictes a través de tercers països: Corea, Vietnam, o la invasió soviètica d’Afganistan.

Canción de Hielo y Fuego 5: A dance with dragons. Crítica.

A dance with dragons finiquitat. A esperar sis anys més a que el senyor Martin continuí una mica més la història. Anem amb la crítica.

Primera conclusió: no és un mal llibre. Segona conclusió: és una decepció.

El cinquè llibre de la saga Canción de hielo i fuego és un immens volum de 1016 pàgines que si no voleu esperar nosequants mesos haureu de llegir en anglès. Amb prop de 4000 pàgines a les seves espatlles la saga ja és plenament desenvolupada, ja coneixem els personatges, ja ens els hem fet nostres, i això hauria d’anar a favor de la narrativa de Martin. Per altre banda però, a dos llibres del final les ingents trames paral·leles que inunden aquest món imaginari han de començar a tancar-se i per tant cal que molts personatges comencin a entrar en contacte entre ells.

El major mèrit d’aquesta saga recau en la quantitat d’informació que maneja l’autor. Perquè us feu una idea dels personatges dels que estem parlant, hi ha 52 pàgines al final del llibre de índex de personatges perquè ningú no es perdi. Entenc doncs que amb tal volum d’històries, la trama pesi molt i costi de moure i de fer avançar.

També reconec que A dance with dragons té moments brillants, diàlegs hilarants i evocacions extraordinàries, aquelles frases que provoquen que la teva imaginació voli. També recuperem tota una sèrie de personatges que havíem deixat al tercer llibre. I evidentment continuem amb la crueltat desmesurada en alguns trams, en les morts inesperades i cruels per al lector. En aquest nou llibre però tenim un nou element: resurreccions. Algun personatge que creiem mort que torna a l’acció amb la qual cosa la mort perd importància perquè sabem que, si fa falta, Martin el tornarà a la vida d’alguna manera. Hi ha la sensació que els reptes erigits per el mateix Martin en els llibres anteriors necessiten d’alguna trampa narrativa o de la complicitat del lector per començar a ser resolts. Només així acceptem masses coincidències com que un personatge llançat per la borda al mar sigui recuperat per un altre personatge principal uns quans capítols després. Coses poc verosímils però necessàries per fer-ho quadrar-ho tot.

El llibre té dos protagonistes destacadíssims: Daenarys Stormborn i Jon Snow, els dos grans personatges de la saga cosa molt encertada a primera vista ja que són els cridats a esdevenir grans herois d’aquesta aventura larger than life. Tyron també conta amb molts capítols però en bona part d’ells no és el nostre Tyron, és una versió edulcorada que ens impedeix gaudir plenament de la seva llengua viperina.

I com pot ser doncs que un llibre extens, centrat en els tres personatges principals de la història i que té lloc en plena maduresa de la saga sigui una decepció? Doncs perquè el regust no és bo, això podria haver estat un autèntic hit, una novel·la històrica i al final ha quedat només en un bon llibre.

Sobre la carrera de Geografia i el futur dels geògrafs

Ara que he tingut un parell de dies per reflexionar i mirar enrere, crec que és el moment de fer una reflexió sobre què és això de la Geografia i posar el meu granet de sorra per treure la disciplina del més absolut anonimat en el que viu actualment.

Quan tu dius, estudio Geografia la gent pensa, Geografia? I això que és? Et saps totes les capitals del món? Tots els rius i muntanyes? És igual que quan dius que estudies historia i et pregunten que quina data va ser yoqueseque. La resposta és la mateixa, ni la historia consisteix en memoritzar dates ni la geografia en aprendre capitals, de fet en tota la carrera no he necessitat mai aprendre res de memòria, ni serralades ni ciutats ni països… res.

La geografia es defineix formalment com l’estudi de les activitats humanes distribuïdes en l’espai i en com el medi físic i l’activitat humana es condicionen respectivament. O el que és el mateix: no dir res. La geografia només té un problema: no coneix els seus propis límits. On acaba l’estudi de l’espai? Tot es susceptible de ser estudiat des d’una perspectiva geogràfica però només tenim 300 crèdits (ara ja 240) i per tant s’ha d’escollir que és geografia i què en queda fora. 

Tot això és com un joc de rol on has d’escollir amb quin personatge jugues. Pots ser guerrer, mag o un personatge equilibrat, doncs aquí pots ser geògraf físic, geògraf humà o geògraf equilibrat. Els primers gaudeixen amb les excursions, les sortides al camp per observar plantes, roques i paisatges. Els segons es mouen entre estadístiques, articles, lleis i economia. Però entremig d’aquests dos extrems hi ha els que s’especialitzen en la tècnica del SIG, es converteixen en experts de la cartografia temàtica, de les capes de MiraMon o ArcGIS. I finalment hi ha una última raça dins dels aspirants a geògrafs, una molt rara, que veu poc la llum i que és molt difícil d’observar en llibertat. Són els geògrafs antics, tradicionals, holístics, els que gaudeixen de la geografia com a saber que ho ha d’integrar tot, que es deleixen per els mapes antics, per la història dels geògrafs o per els llibres rars i la història dels descobriments.

Crisi humanitària a l'Àfrica, una més.

No puc suportar com funcionen els nostres mitjans de comunicació. Avui, casualment, La Vanguardia i El Periódico informen extensament de la crisis humanitària a la zona de Kenya, Etiòpia i Somàlia. La Vanguardia fins i tot hi envia un corresponsal i podeu estar segurs que aquests dies veurem als telenotícies a valents reporters al costat de nens esquelètics morts de gana. Aneu a la merda. L’ACNUR porta denunciant el problema de Somàlia des de fa anys i ningú li ha fet ni puto cas, només ara, quan als problemes gravíssims de la zona se li suma la pitjor sequera en 60 anys (fa dos anys que no hi plou ni una gota) i quan als camps de refugiats hi comencen a haver matances per accedir a l’aigua, només ara hi enviem una càmera o li dediquem una pàgina. Aneu a la merda.

Casi prefereixo que no m’informin directament, però que no es facin ara els preocupats i els solidaris. Ara la zona probablement rebi ajuda, menjar i aigua i quan les càmeres se’n vagin què? Que hi quedarà? Doncs els més de 380.000 refugiats al camp de Dadaab, el més gran del món. Ja fa anys que Somàlia és un país sense estat, ingovernable. Aquí només ha estat notícia perquè han segrestat l’Alakrana, res s’ha sentit sobre l’èxode de població. Un país de 10 milions d’habitants en que l’edat mitjana de la població és de 17 anys. Un país amb uns ritmes de fertilitat brutals (6 fills per dona de mitjana) i que s’encamina des de fa temps al desastre perquè no hi ha estat, no hi ha manera de guanyar-se la vida i els joves només poden delinquir, enrolar-se a les ordres dels senyors de la guerra o simplement fugir amb la seva família.

La zona de la banya d’Africà és la zona amb més concentració de refugiats del món. L’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per els Refugiats) porta 3 anys obrint nous camps de refugiats als països limítrofs amb Somàlia: Etiòpia i Kenya. I ho fa amb els seus limitadíssims 800 milions de dòlars anuals. 800 milions per acollir i alimentar uns 45 milions d’afectats a tot el món. Gent que ha hagut d’abandonar casa seva per raons polítiques de fam o de seguretat. I atenció, es conta com a refugiat només aquelles persones que creuen una frontera estatal i s’estableixen en un altre país! El que surt als diaris i a les estadístiques són tots aquells que han aconseguit creuar la frontera, tots els que també han hagut de fugir de casa seva però no creuen la frontera reben el nom de desplaçats i són simplement impossibles de contar ni d’ajudar. 

La combinació guerra, sequera i fam sempre ha vingut de la mà a l’Àfrica subsahariana i no és casual doncs molts cops les guerres entre senyors tribals vénen per l’accés als recursos, el més important dels quals és l’aigua. El problema és que els camps de refugiats que havien de ser una acollida temporal s’han convertit en assentaments definitius, molt per sobre de les seves possibilitats i que reben cada dia més i més refugiats. En l’últim any només a Dadaab han arribat 10.000 refugiats nous cada més. Un ritme de 300 refugiats diaris és totalment insostenible per una ACNUR i unes ONG amb molts pocs recursos i per uns països (principalment Kenia i Etiòpia) que també travessen enormes dificultats per abastir a la seva pròpia població davant la sequera brutal que viu la zona. 

Mapa del fluxes de refugiats a l'Àfrica i la seva procedència

I ara em permetreu la demagògia però nosaltres aquí immersos en preparar les vacances, en anar a la platja i posar-nos morenos, o jo mateix twittejant sobre cinema només fa uns quants minuts. Joder, ara me’n arrepenteixo.  I què podem fer nosaltres? Afiliar-nos a més ONG? Donar menjar a l’església de torn perquè ajudi a als pequeños niños somalís? No, això no serveix de res, és el que volen que fem però no serveix d’una puta merda. El fracàs de les polítiques al desenvolupament és tant rotund com el fracàs que significa enviar menjar o diners en cas de catàstrofe. El que cal és constància, coherència, política continua. No val en ajudar durant tres setmanes i oblidar-se de tot, no val en informar quan la catàstrofe esclata, perquè la catàstrofe porta gestant-se dos anys com a mínim.

Els que trauran de la crisi a l’Àfrica subsahariana no som nosaltres els particulars que ajudem de tant en tant en cas de debacle, a qui cal exigir accions i resultats és als governs i institucions. Només amb suport constant a les bones pràctiques de govern a l’Àfrica es pot marcar la pauta a seguir. No val permetre un forat negre en forma de país com és Somàlia i oblidar-nos de tot, no val legitimar dictadures com la del senyor Obiang només perquè les nostres petroleres (que ni tan sols són nostres sinó que són privades) volen comprar a preu tirat, no val tampoc imposar polítiques des de la superioritat occidental com feia l’FMI fa uns anys. De moment l’únic que val és augmentar el pressupost de l’ACNUR, donar suport a iniciatives com la del referèndum del Sudan, fomentar els bons governs i fer la labor de la formiga a través de petits projectes i actuacions a mida de cada país i de cada comunitat ètnica que es vol ajudar. Massa difícil? En absolut, hi ha molta gent que s’hi dedica i només els cal el suport decidit de qui realment mana. I que no us enganyin, ningú està dient que hagin de viure igual que nosaltres, això és impossible en el nostre sistema actual, costaria massa diners, només demanem que almenys puguin viure. Actualment ni això està garantit.

Un exemple pràctic en que la mateixa UAB és protagonista: El problema de l’ablació femenina és un problema molt estès a la zona nord de l’Àfrica subsahariana. S’estén per tot el Sahel (sud del Sàhara) i afecta a milions de nenes i dones. Des de fa anys s’ha intentat des d’occident dir “això no s’ha de fer” des de la superioritat moral dels nostres drets humans. Resultats? Millora zero. I no es millorava perquè això és una tradició tribal (ni tant sols religiosa) molt arrelada a les zones rurals i que constitueix un ritual d’iniciació i d’introducció a la comunitat. I a les comunitats rurals d’àfrica els hi és igual el que es digui des d’occident, i l’estat no pot regular una pràctica com aquesta.

Per canviar aquest mètode la UAB crea un projecte d’ajuda a Gàmbia on amb la col·laboració de la universitat local i el govern Gambià, s’instrueix als futurs metges i infermers dels perills en matèria de salut que té aquesta pràctica. Es planteja tot des del punt de vista de la salut i no sobre el dret a les nenes a disposar lliurement del seu cos. I seran aquests infermers i infermeres que després tornaran a les seves comunitats rurals qui introduiran el concepte de que no s’ha de fer perquè és un risc per la salut, alhora que s’intenta substituir el rite iniciàtic per un altre d’inofensiu.

Fi de l’exemple, bones pràctiques, pragmatisme i coneixement local, d’idees n’hi ha moltes.

Acabo, i algú segur que està pensant "oh, aquest un altre cop amb el vell problema de l’Àfrica, que pesat." Doncs si, o que ens pensàvem? Que se solucionaria per només mirar cap a un altre lloc?

És una lacra constant a la humanitat, progressem i retrocedim per parts iguals, Ens agradi o no, som tant l’ascens de la Xina i el desenvolupament occidental com el pou de l’Àfrica, una vergonya constant per a tota una societat globalitzada i suposadament avançada. Per alguna cosa li diem crisi humanitària, crisi de la mateixa essència de ser humans.

I em nego a posar una foto d’un nen famèlic a la portada, aneu a buscar-la a la Vanguardia que la trobareu fàcilment. Prefereixo posar una foto de paisatges inesperats de Somàlia, perquè solucionar els problemes és factible.