40 segles ens contemplen

100 anys de la cursa per arribar al Pol Sud: Amundsen

2011-12-14T19:14:00.000+01:00

La història de les exploracions polars esta plena d’anècdotes, heroïcitats i relats increïbles. A pesar de que sobre la història de les exploracions hi ha hagut molta crítica per considerar-les exageradament eurocèntriques i no tenir en compte que molts dels suposats territoris “descoberts” ja eren coneguts per les poblacions autòctones, a pesar també de la crítica postmoderna que sovint es fa aquests relats heroics, no podem oblidar que es tracta d’episodis brillants de la nostra història, de finest hours de la espècie humana, que han mostrat el millor de la nostra existència.

Per mi hi ha dos tipus d’exploracions que sobresurten de la resta, les polars i les espacials. Les exploracions polars corresponen a un món d’aventurers individuals, de mecenatge de les societats geogràfiques, de lluita contra els elements a través de la cartografia, la voluntat i el desig personal de sobresortir. Les exploracions espacials només són uns anys més tard, però ja no són possibles des de la individualitat sinó que es tracta d’enormes projectes nacionals, amb ingents programes tecnològics i financers al darrera que permeten portar a un sol individu el més lluny possible.

Aprofitant que es compleixen 100 anys de la conquesta del pol sud per part del noruec Roal Amundsen, aprofito per fer un breu escrit sobre aquesta extraordinària historia que per mi encarna excel•lentment els valors de la Europa de pre-guerra a principis del segle XX.

Roald Amundsen 1872 - 1928

Roald Amundsen té una llarga història de exploracions polars i navegació. A bord del Gjoa al 1903 va ser el primer en navegar de forma completa el pas del nord-oest. Aquest pas, que connectava l’Oceà Atlàntic amb el Pacífic per el nord del Canadà, havia estat buscat insistentment durant anys amb la idea de que la ruta podria escurçar enormement els temps de navegació de les rutes comercials ja que estalviava circumnavegar el Cap d’Hornos (recordem que el Canal de Panamà no va ser inaugurat fins al 1914). Altres ho havien intentat abans que ell (Parry, Ross o Franklin) però tots infructuosament.

Ruta que va seguir Amundsen per trobar el pas del Nord-Oest

Al 1903 Amundsen que patia una fascinació des de petit per els pols aconsegueix navegar el difícil estret que s’obria entre la multitud d’illes del nord del Canadà i la banquisa de gels del nord. Durant aquesta aventura es veu obligat a passar un hivern en companyia dels Inuit els habitants indígenes del nord del Canadà. A diferència d’altres exploradors, Amundsen no menysprea l’ajuda ni l’experiència dels esquimals, experts en sobreviure en condicions extremes. Aquests aprenentatges contribuiran al seu èxit posterior en l’assalt al pol Sud.

El Gjoa navegant entre icebergs.

La fama i els recursos econòmics obtinguts amb el descobriment del pas del nord-oest a bord del Gjoa, permetran al noruec una expedició encara més ambiciosa. La seva primera idea hauria estat ser el primer en arribar al pol nord, però al 1909 rep, desolat, la notícia de que el nord-americà Robert Peary se li ha avançat en l’arribada al punt més septentrional del planeta.

Les seves mires giren doncs cap al hemisferi sud a l’últim territori inexplorat que sembla quedar encara com a terra incognita. Les exploracions cap al sud havien estat quantitativament menors i menys intenses que cap al pol nord. L’Antàrtida presentava condicions diferents l’Àrtic. No es tractava d’un mar de gel sinó d’un continent complex, amb forts desnivells i sobretot amb una meteorologia molt més volàtil i extrema que la de l’Àrtic.

En la cursa cap a l’Antàrtida, Amundsen haurà de competir amb Robert F. Scott capità de la Royal Navy anglesa que s’ha marcat el mateix objectiu. Amundsen redigirà tots els seu plans cap al sud i amb el Fram, el mític vaixell que Fridtjof Nansen havia utilitzat al 1893 per les seves brillants aventures àrtiques, començarà al 1911 l’expedició cap al Pol Sud.

Amundsen i Scott encarnaven tradicions geogràfiques diferents. El primer era un noruec apassionat del mar i dels pols que s’havia fet a ell mateix (es deia que de petit dormia amb les finestres obertes per adaptar-se al fred) que no dubtava d’aprendre dels Inuit, i que emprenia a títol individual els seus viatges, buscant finançament i mecenatges puntuals.

Robert Falcon Scott 1868 - 1912

Per contra Scott encarnava la més gran tradició britànica. En la línia de Livingstone o altres grans exploradors abans seu, Scott confiava en la força de voluntat i la determinació com a mitjà per aconseguir els seus objectius. No hagués acceptat mai consells d’esquimals i tampoc s’hagués menjat els gossos com va fer Amundsen per sobreviure. A més, l’expedició de Scott anava més enllà de l’arribada al Pol. Es tractava d’una expedició científica i geogràfica que va fer enormes avenços per la ciència i la biologia (van explorar els llocs d’anideació dels pingüins emperador per primer cop, entre d’altres). Amb les seves llums i ombres i generalitzant molt, la profunda rigidesa britànica de Scott probablement el va privar d’arribar el primer al pol, però va deixar com a llegat una de les històries de superació, lleialtat i companyonia més gran que ha vist la nostra història.

Però deixem a Scott per un segon escrit i centrem-nos en Amundsen. En el mapa podem veure la ruta que va emprendre. El temps els va somriure i els gossos que tiraven dels trineus van complir sobradament. Amundsen, un planificador incansable havia estructurat un seguit de punts d’avituallament per evitar haver de transportar tot el material en el tram final. També va passar tot l’hivern construint trineus més lleugers, entrenant als gossos i adaptant-se al medi a temperatures de -50 i -60ºC. No va perdre el temps en cap tasca científica ja que el seu únic objectiu era arribar el primer al pol i evitar que Scott se li avancés tal i com havia fet Peary al pol Nord.

Amundsen amb la bandera noruega i el trineu de gossos

Després d’esperar el moment idoni, finalment, l’11 d’octubre la sortida de les foques li indica l’arribada de la primavera austral i es decideix a iniciar l’assalt al Pol. 5 homes amb 4 trineus, 52 gossos i 1600 kg de material es posen en marxa. La travessia va ser en bona part amb bon temps, i amb l’excepció d’algunes dificultats en forma d’esquerda abismal, cadenes muntanyoses o alguns episodis de tempesta, l’expedició va gaudir d’unes condicions molt més benignes del que acostumaven els exploradors polars. El viatge de Amundsen és famós perquè va arribar el primer, però no per les seves vicissituds.

En vermell la ruta d'Amundsen i en línia discontínua vermella la de Scott.

El sistema de camps base amb provisions, els va permetre arribar a l’últim camp el dia 6 de novembre. Es trobaven a 1100km del Pol i l’últim obstacle era superar l’altiplà de 3200 m d’altitud en la que es troba el pol. L’última etapa va ser la més dura, el temps se’ls girà en contra i el desnivell els força va forçar a un lent avanç. Els cinc expedicionaris però, tenien la fita històrica a tocar, tenien pressa per arribar-hi abans que els anglesos i en definitiva estaven àvids de glòria. En un últim esforç van decidir menjar-se els gossos per evitar de portar més avituallaments i finalment el dia 15 de setembre a les 3 de la tarda van arribar al punt on tots els instruments indicaven que es trobava el pol sud.

Hi deixaran una tenda, una bandera noruega, una nota manuscrita i una fotografia. Tot això és el que es va trobar l’expedició britànica de Scott quan 35 dies després van arribar al mateix punt. El que va fer entrar Scott a la llegenda va ser però el seu intent de tornada desesperat que va acabar tràgicament. Intentaré explicar-ho al següent post.
Amb la seva victòria sobre els britànics, Amundsen va culminar l’empresa de la seva vida i fou rebut al seu país com un heroi nacional.

Scott davant les restes d'Amundsen al pol Sud

Finalment al 1911 s’havia completat l’exploració de les ultimes terres incògnites. Els pols deixaven de ser frontera impossible per a l’home. Només quatre anys després el món que coneixen tots els exploradors polars s’esfondrarà víctima de la barbàrie. El millor de la humanitat no serà dedicat a l’exploració dels límits de la naturalesa sinó que es consumirà entre les trinxeres de la primera guerra mundial. No serà fins després de la segona guerra mundial que els nous exploradors hauran de pitjar el límits del desconegut fins a les terres més altes (Hillary 1953, l’Everest), les profunditats subaquàtiques, l’espai (Gagarin, 1961) o la lluna (Armstrong, 1969).

Viatge al Turkmenistan: una visió geohistòrica

2011-10-17T14:48:00.000+02:00

Demà farà un més del inici del meu viatge al Turkmenistan i crec que és elmoment, un cop reposades les idees, d’escriure quelcom sobre aquest misterióspaís.

El primer que hem de dir és que actualment el Turkmenistan pot ser un dels païsosmés desconeguts del món per a un occidental mig. Això s’explica per la nostra desídia alhorade conèixer altres realitats més enllà de l’interès purament informatiu de lanotícia d’última hora. Però també hi col·labora el fet de trobar-se en plenaÀsia Central, probablement una de les zones més remotes del món i de ser un landlocked state, un estat sense litoralque depèn de d’altres països per accedir a les rutes marítimes de comerçinternacional. També és un factor important en l’aïllament un règim autoritarique manté el país tancat a les relacions amb l’estranger, cosa que el fa quasiinvisible en l’àmbit internacional.

Fa uns anys en la primera època post 11S i la cerca de Bin Laden, es va ferfamosa una vinyeta de diari on apareixien tots els països de l’Àsia Central ambels noms convenientment canviats a Aquinostan, aquitampocostan o ondestan.Sembla que quan ens diuen Afghanistan, Kazakhstan o Uzbekistan ho associem tota el mateix i som incapaços de diferenciar. Per desfer equivocacions, laterminació –STAN vol dir terra. I per tant quan estem parlant de Kazakhstanestem parlant de la terra on viuen els Kazakhs, i així amb la terra delsTurkmens, els Uzbeks o els Afgans. És el mateix que quan diem Ireland, Icelando Greenland en anglès.

El Turkmenistan va ser una de les repúbliques integrades dins la URSS desde 1924. Abans d’això el país, poc habitat i principalment desèrtic, erahabitat per tribus de Turkmens que es dedicaven al comerç, principalment d’esclaus.La cultura és d’origen Turc però amb gran influència de l’Iran Persa ievidentment modificada per 67 anys de cultura soviètica.

Però el Turkenistan no sempre ha estat tan aïllat com actualment.Antigament havia estat pas de la ruta de la seda, que provenint de la Xina passavaper Samarcanda i Bujara (Uzbekistan) i arribava a Merv, (actualment Mary) alTurkmenistan. Des d’allà podia rodejar el mar Caspi per el nord però generalmentho feia per el sud a través d’Iran per arribar a les costes del Mediterrani on s’esteniafins a Europa. La ruta de la seda va ser un nexe importantíssim entre orient ioccident, una xarxa de camins, comerciants i aventurers que van alimentaroccident d’espècies i seda però també de tecnologia i idees revolucionàriesprovinents del mític orient. A canvi, l’imperi central de la Xina rebia enormesquantitats d’or i noves idees, principalment religioses (l’Islam i el Budismees van estendre fins la xina des de la península aràbiga i el subcontinent india través de la ruta de la seda). Fruit d’aquest intens intercanvi cultural lesciutats com les mencionades Bujara i Samarcanda es van convertir en riquíssimesciutats de pas, amb un art original que mesclava influències orientals ioccidentals. És per aquest passat esplendorós que tota l’Àsia central és unparadís per als arqueòlegs que no ha estat encara del tot explotat.

Nisa, ciutat dels Parts, s.I d.C.

Amb l’obertura de les rutes marítimes cap a orient, la ruta de la seda vaanar esllanguint-se fins a convertir-se en la poc més que reclam turístic queés actualment. Però el Turkmenistan i el conjunt de l’Àsia Central van tornar aser el centre del món uns quants segles després, concretament al segle XIX. L’expansióde l’imperi Rus a través de l’Àsia Central inquietava enormement als britànicsque ho veien com una amenaça per a la joia de la corona imperial, la India. La perspectivaque els russos poguessin avançar fins a Afganistan (fronterera amb Pakistan,llavors integrat dins de la India) era molt preocupant per Londres. Per altrabanda, la Rússia tsarista recelava de les intencions expansionistes de l’imperibritànic que els podria portar a la frontera sud de Rússia.

El joc d’espionatge, diplomàcia, viatges exploratoris i aventurersprovinents dels dos països va allargar-se durant tot el s.XIX, va provocar lesdues guerres afganes i va deixar algunes de les més grans gestes mairealitzades per exploradors individuals. La tasca de cartografia que es va feren un territori d’escala superlativa i que conta amb els deserts més secs i lesmuntanyes més altes de la terra es conta entre els punts àlgids de la històriade la geografia. Rudyard Kipling va batejar en la seva novel·la Kim al 1900aquesta competència entre els dos països com “el Gran Joc” i els analistesrussos ho coneixien com “el torneig d’ombres”. El gran joc es va acabar amb l’aliançade Rússia i Gran Bretanya en les preparacions per a la Gran Guerra de 1914 i vadeixar el Turkmenistan com a frontera sud de la influència russa i l’Afganistancom a frontera natural entre Rússia i la India britànica.

A partir del 1924 com hem dit, el Turkmenistan s’integra oficialment a laURSS, que converteix Ashgabat, fins llavors un oasi, en la capital provincial. Lapolítica de nacionalitats de la URSS implicava enormes desplaçaments depoblació per trencar amb el sentiments nacionalistes i ètnics. Així, actualmentel Turkmenistan és una magnífica barreja de races i ètnies de tots els orígensque conviuen sense grans diferències. La URSS també va exportar la modernitat ila tecnologia fins a l’última província de l’imperi i això va modernitzarenormement Turkmenistan i Ashgabat. El terrible terratrèmol de 1942 va arrasarla ciutat però es va reconstruir ràpidament i així l’Ashgabat actual és d’arquitecturaclarament soviètica.

La ciutat es troba situada al sud del desert de Karakum als peus de lesmuntanyes que fan de frontera amb l’Iran, és un bon indret però allà on acabala ciutat comença el desert. Només el nord i l’oest del país escapen del desertdel Karakum, amb el riu Amu Daria (riu mític d’aquesta zona juntament amb elSyr Daria i la zona de Turkmenbashi a la rivera del Caspi.

L'antic Ashgabad, pisos baixos, vegetació i nens jugant al carrer.

Al caure la URSS,moltes de les classes benestants i els professionals del país van emigrar, ambla qual cosa el país va patir una pèrdua de capital humà de la qual encara araes recupera. El Turkmenistan actual esta presidit autoritàriament per GurbangulyBerdymukhamedov que va succeir al 2006 a Saparmurat Niyazov, antic líder delpartit comunista a la zona. El país no és oficialment comunista però el sectorpúblic suposa un 95% de l’economia del país.

A pesar de lesenormes possibilitats que té en el context internacional el fet de ser el 4tproductor mundial de gas, la corrupció i la mala política llastren enormementel país. El Turkmenistan ha optat per una política agressiva de construcció queduen a terme empreses turques i franceses. Això dona a Ashgabat un aspecte desultanat petrolier tipus Dubai però ben aviat es fa evident que es tracta denomés façana. La construcció és un decorat per fer veure a la població i alspocs visitants que el país té diners i està embarcat en la modernitat. El problemaés que la construcció no porta més benestar econòmic als ciutadans ni cap altrebenefici al país. Els nous edificis són un símbol de poder per al president ila gent de a peu no hi té accés. Els nous pisos estan reservats per elstreballadors dels diferents ministeris i provoquen un auge de preus que pagatota la resta de la societat.

La voluntat demostrar-se com un país capdavanter i a la última també els ha portat aconstruir grans carreteres, i autopistes que en la seva gran majoria estanbuides. Tot és enorme a Ashgabad i tot està pensat per impressionar però lanova ciutat no és funcional. En un país amb una amplitud tèrmica de vora 40graus, es fa impossible caminar a ple sol durant bona part de l’any, i mentrela ciutat antiga –la soviètica- es troba entremig d’arbres i ombres, la novaciutat no és res més que enormes monòlits de marbre blanc i daurat separats permetres d’aceres i de no-res. Una ciutat que obliga a l’ús del cotxe privat (lamajoria cotxes coreans, el mateix país que construeix les carreteres).

L’especulació iel creixement desmesurat s’està menjant l’antic Ashgabad i està construint unaciutat estàndard, sense personalitat ni atractiu i molt més incòmoda per alshabitants.

A pesar del mal govern els Turkmens són hospitalaris i amigables i intenten tirar endavant a laseva manera. La gran majoria parla rus encara tot i que el Turkmè també se sentforça. L’herència comunista fa que es prenguin la religió a la lleugera, res defonamentalisme tot i que l’Aràbia Saudita els hi ha pagat unes enormesmesquites. La URSS també va deixar una afició desmesurada per el Vodka amb els conseqüentsproblemes d’alcoholisme que evidentment no són visibles però que de ben segurque existeixen.

D’altra banda, elfet de que sigui una dictadura, fa que els carrers siguin extremadament segurs,i l’únic perill és la violència oficial, la polícia o l’exèrcit que n’hi hamolt. Tampoc es veu pobresa al carrer tot i que segur que existeix deforma amagada. El que si que es veuen són molts edificis en força mal estat deconservació.

En conjunt, i a falta de passar-hi més temps i conèixer-ho millor algun dia, sembla un país força desaprofitat que necessita un canvi de règim per apostar per el poc talent que queda i invertir els enormes recursos del gas en sectors productius i no tirar-los en forma de maons (Espanya ja va demostrar sobradament que la construcció és la via del desastre i de los nuevos ricos que no entenen de què va realment la pel·lícula).

Ho deixo aquí, en una segona part d'aquest post intentaré parlar del context geopolític en que es mou el Turkmenistan i l'Àsia Central i que s'ha vingut coneixent com "el nou gran joc".

Construcció desmesurada.

Ruski Bazaar. Mercat rus.

Dones Turkmenes celebrant un casament. Molt hospitalàries.

L'auge de les sèries: alguns títols imprescindibles

2011-10-03T09:54:00.000+02:00

No dic res de nou quan repeteixo que estemvivint el millor moment de les sèries de televisió. Gran part de el talent enforma de guionistes, actors i directors s’han transvasat des de Hollywood alsplatós de cadenes com HBO, CBS o Showtime. No es que hagin deixat el cinema sinó, que ara diversifiquen. El format de la sèrie televisiva dona novesenergies a la narració americana, nous formats, idees revolucionaries, novesmaneres de contar històries i sobretot més risc, més flexibilitat i la possibilitat d’escapar dels 90 – 140 minuts de narració i les convencionsrestrictives dels grans estudis de cinema.

Hem de distingir aqui entre dos tipus deseries. La serie convencional, de 20 – 24 capítols la temporada, generalmentprocedimental amb capítols auto-conclusius als que es suma una lleu història defons que es va arrossegant per la temporada fins a causar un cliffhangerespectacular en els últims capítols per tal de que seguim la sèrie a la següenttemporada. El cliffhanger pot ser la mort d’un protagonista, una boda o unsenzill petó entre dos investigadors que arrosseguen molta tensió sexual noresolta.

La base d’aquestes sèries ha existit sempre,no aporten res de nou excepte perfeccionar el model. Sèries com CSI, House,Anatomia de Grey o Bones segueixen l’estela calcada de Expediente X o mésantigament Twin Peaks.

La novetat actualment resideix en que elmercat serièfil pren cada cop més importància als EUA. Sèries com Lost, LosSoprano o Hermanos de Sangre han demostrat que es pot fer sèries de qualitat,allunyant-se del clixé procedimental i explorar nous àmbits temàtics. Han obert el camí perquè totes les cadenes es llencin a buscar i produir la seva pròpia Lost (la gallina dels ous d’or). Aixís’ha donat entrada a directors de renom (Martin Scorsese amb Boardwalk Empire),productors procedents del món del cinema (Steven Spielberg amb Terra Nova),noves temàtiques (la fantasia amb Juego de Tronos) o grans actors i actrius que troben aquípersonatges molt millors plantejats i amb capacitat per evolucionar amb més de10 o 20 hores de metratge per temporada (Steve Buscemi, Kate Winslet, WilliamH. Macy…).

Tot això ens dona un panorama televisiuexquisit en que cada any s’estrenen més de 20 produccions noves i entre lesquals s’estableix una selecció natural molt forta. Només les de més èxitsobreviuen i les que es queden enrere són cancel·lades. Aquest sistema provoca injustícies com les cancel·lacions prematures de grans sèries com Carnival, oDeadwood però també provoca que els guionistes i productors s’hagin de superarconstantment per tal de buscar allò nou o allò que els permeti evitar la cancel·lació. Evidentment hi ha cadenes més respectuoses que altres, la HBO escaracteritza per una fidelitat a les seves produccions per sobre del share depantalla, mentre que altres com la Fox no dubten en tallar d’arrel tot allò queno funciona.

El resultat és una oferta televisivaterriblement dinàmica i novedosa que s’actualitza cada any i que ha de lluitarconstantment per estar a la última.

El principal problema de tot plegat és que sibé l’aparell comunicatiu dels EUA hacreat una cultura de la sèrie per la qual reuneixen entre 30 i 40 milionsd’espectadors cada nit a veure la molt diversa varietat de sèries que se'lsofereix (amb el conseqüent respecte que això genera per part de les cadenes iels anunciants) aquí a Espanya hem de patir el desgavell de les cadenesgeneralistes, que programen i contraprogramen a un o dos dies vista i que són capaces de mesclar produccions nacionals d’ínfima qualitat amb altres sèriesvingudes d’ultramar. Això per no mencionar que el que s’estrena una setmana potacabar a altes hores de la matinada la setmana següent o simplement no acabar iacabar en el limbe.

No ens enganyem però, no tot es culpa de lescadenes, també diu molt de l’espectador mig espanyol que preferim un Sàlvame oDEC a una bona sèrie (i no em citeu l’èxit de CSI sis-plau que no entra enaquesta categoria). Tot plegat diu poc de la cultura serièfila i cinèfilad’aquest país en que ens dona igual un Aquí no hay quien viva que un BoardwalkEmpire o Downton Abbey. I que l’únic que demanem a les nostres cadenes éscarnaza de qualsevol tipus per poder desconnectar 2 hores cada nit.

Davant aquest panorama s’ha de recórrer acadenes de pagament com Canal+ o directament a internet per veure forma decent les últimes produccions.

Us deixo aquí 6 sèries que crec que tothomhauria d’haver vist o almenys donar-los una oportunitat, per no quedar-nos enl’analfabetisme audiovisual en el que sovint vivim. No hi són totes ni són necessàriament les millors però si que pertanyen totes a aquest club selecteque és la nova narrativa americana i la nova vanguarda a l’hora de fertelevisió. En el fons la majoria són grans pel·lícules, molt extenses i divididesen petites píldores en forma de capítols.

The west wing: Coneguda aquí com El ala oestede la Casa Blanca. Es va poder veure durant un temps a altes hores de lamatinada per TV2. Es tracta d’una magnifica sèrie entorn a l’equip que hi ha aldarrere d’un president demòcrata dels EUA encarnat per Charlie Sheen. Va serescrita per Aaron Sorkin (La red social) un dels millors guionistes del’actualitat. Una sèrie de personatges, de diàlegs i de filosofia política quemostra extraordinàriament la complexitat de fer política i tots els entresijosdel poder. És un fixe a tots els rànquings de sèries que s’han fet.

The wire: és una sèrie entorn de un cospolicial de la policia de Baltimore que s’enfronta al tràfic de drogues de laciutat. La sèrie ha estat un fenomen lent, que no va causar sensació alestranar-se al 2002 però que ha anat prenent força amb el boca orella iactualment és considerada una de les millors sèries de la història i tot unreferent de culte. L’anàlisi que es fa de la delinqüència i de la corrupciódels diferents estaments del poder és terrible i tot plegat s’explica amb paciència,cuidant els personatges i amb gran minuciositat. El que es veu a The wire potno sempre ser atraient, però de ben segur que és real.

Boardwalk Empire: va començar sent famosaperquè Scorsese en va dirigir el pilot. Però al acabar la primera temporada janingú recorda a Scorsese perquè estas tan al.lucinat amb el que acabes de veureque no pots ni recordar l’irregular capítol inicial. Una sèrie de la HBO que escou a foc lent però que té uns 5 capítols finals que atrapen a l’espectador comjo no havia vist mai abans. Aparentment és una història de gàngsters en l’èpocade la llei seca però a darrera hi ha molt més que això. Ambicions, conspiració,alcohol, sexe i la lluita interna per el poder. A més, la inclusió depersonatges reals en la trama com uns joves Al capone o Lucky Luciano expandeixmolt més els límits narratius de la sèrie.

Juego de tronos: Una aposta valenta que diumolt del panorama de sèries actual. Atrevir-se a adaptar un llibre tant complexcom el de R. R. Martin té mèrit però si a sobre es tracta de fantasia (ungènere usualment desastrós per a les sèries) el mèrit es multiplica. Elresultat és una sèrie molt ben cuidada, amb gran pressupost, complexa i concentrada en 10 capítolsintensíssims. El grau de violència descarnada i de sexualitat en pantalla tambéés un bon indicador de que el món de les sèries s’està fent adult. A pesar dela qualitat de la sèrie jo segueixo apostant per el llibre.

Shameless: La mostra que no només HBO fa bonessèries i que no fa falta fer ni històries d’època ni gastar enormespressupostos per triomfar en TV. Shameless és el remake americà de la sèriehomònima del Regne Unit. La història d’una família pobre de Chicago amb un parealcohòlic i irresponsable que deixa els seus sis fills a càrrec de la germanagran. La sèrie és gamberra, molt divertida i en cap cas melancòlica. Un còcteld’irreverència tremendament atrevit per emetre's en una societat tan puritanacom la dels EUA. La recomano moltíssim perquè esta genialment interpretada iels 12 capítols de la temporada inicial són 12 hores de divertimento dequalitat molt ben trobats. Això sí, esperits purs abstingueu-vos, el que es veuaquí és la vida viscuda al límit i sense complexes no trobareu censura, nimoral ni material, de cap tipus!

Hermanos de Sangre: Finalment no podia faltarHermanos de Sangre, el majestuós relat de les peripècies d’un grup deparacaigudistes durant la segona guerra mundial. Produït per Tom Hanks iSpielberg, la sèrie té una qualitat tècnica immensa i visualment és clavada ala pel·lícula Salvar al soldado Ryan. Però la diferència i el perquè està sempreen l’Olimp de les sèries és per el tractament dramàtic dels personatges. Unasèrie grupal on per primer cop veiem en pantalla això que els historiadors hananomenat sempre com a companyerisme de trinxera, les relacions humanes ques’estableixen entre individus diferents però tots sota unes circumstànciesterribles. És una joia del nostre temps absolutament imprescindible.

Bé això és tot per ara, seguiré informant delque vagi veient! Una última advertència, per favor eviteu l’streaming! Lesplataformes com series yonkis estan molt bé per veure sitcoms com The Big Bangtheory o How I met your mother però la qualitat d’imatge i audio és molt baixaper veure sèries de gran qualitat com aquestes. La solució és o comprar lasèrie (d’acord, és caríssim) o baixar-se-la en una qualitat adequada, no usn’arrepentireu!

11S, deu anys.

2011-09-11T00:35:00.000+02:00

Recordo perfectament que una de les coses que més em va emocionar delviatge a Nova York al 2007 va ser entrar a l’església pròxima a la zona zero i veure tots els missatges de suport enviats d’arreudel món als novayorkesos en aquell moment del qual avui es compleixen 10 anys.Ho reconec, sóc un mitòman i aquestes coses em toquen la fibra però dins d’aquelltemple es podia palpar i respirar el que va significar per la ciutadania l’atacde l’11S.

Aquests dies ens afartarem de veure les mateixes imatges i de parlar delsherois d’aquell dia infaust, però crec que s’hi hauria de fer un pensament quevagi una mica més enllà. L’11S és d’aquells dies singulars que canvien lahistòria. Aquells dies on amb un acte, un fet, una acció, es canvia el sentit dela història dels següents anys o segles. No n’hi ha molts de tant significatiuscom aquest. Se m’acut la dieta de Worms el 18 d’abril de 1521 quan Luter es vanegar a retractar-se davant Carles V i això va desembocar en la posteriorpartició d’Europa entre Catòlics i Protestants. L’altre referent seria l’assassinatde l’arxiduc Francesc Ferran el 14 de juny de 1914 que va desembocar en la GranGuerra, o el mític Pearl Harbor al 1941. Són moments únics, branching points històrics que defineixen el rumb de la políticamundial en els següents anys.

En el cas de l’11S va significar la fi d’una etapa geopolítica i l’inici d’unanova. L’atac al World Trade Center és la fi de deu anys, des de 1991 de pax americana al món. L’anterior canvide cicle s’havia donat precisament deu anys abans (deu i no dotze. Per molt que enscosti als europeus el canvi de cicle no va ser la caiguda del mur de Berlín al1989 sinó l’esfondrament de la URSS al 1991). Al 25 de desembre de 1991 s’acabaven44 anys de Guerra freda, caracteritzades per un enfrontament velat entre dossistemes econòmics i polítics antitètics que s’havien aliat conjunturalment enla Segona Guerra Mundial per acabar amb un tercer sistema oposat als altresdos: el feixisme. Acabada la guerra mundial però es va produir el gran canvigeopolític, les dues grans vencedores van ser potències extraeuropees i perprimer cop en molts i molts segles, el vell continent perdia protagonisme en lapolítica mundial. El conflicte entre americans i soviètics es va velar darrere d’espionatge,curses tecnològiques, conspiracions i crisis cícliques on es creia que s’arribariadefinitivament al conflicte obert, però l’amenaça nuclear mútua va mantenir elcentre lliure de conflictes armats i les tensions es van alliberar enconflictes a través de tercers països: Corea, Vietnam, o la invasió soviètica d’Afganistan.

L’escala de la política mundial va canviar, enmig de la guerra freda. Amb Europadividida per el teló d’acer, la resta del món va començar a guanyar enimportància. Després dels missatges de llibertat utilitzats per guanyar laGuerra contra el feixisme i l’imperialisme japonès era impossible seguir amb lapolítica colonial que havia caracteritzat el món des del s XIX a meitats delXX. A partir dels anys 1960 doncs van anar apareixent nous països independentsque calia atraure cap a una o altra òrbita. Aquest interès per nous territorispolítics va portar a el canvi geopolític i a la mundialització definitiva de lapolítica.

Al 1991 però la URSS que havia protagonitzat moments brillantíssims com la victòriasobre el nazisme o la cursa espacial, va caure per la seva base tal i comcorresponia a un gegant amb peus de fang. El sistema era insostenible per simateix, la corrupció massa gran i la cursa financera i tecnològica amb els EUAmassa exigent. La implosió de la URSS va deixar un panorama mundial inesperaton els EUA havien guanyat per retirada del rival i on el sistema mundialcapitalista semblava destinat a la hegemonia. Va ser el moment indicat perquèFukuyama escrivís una sobirana tonteria titulada El fi de la historia segons la qual la victòria del capitalismehavia deixat el món sense alternativa i per tant el motor de la història queera el conflicte entre models econòmics s’havia parat definitivament. Molts elvan creure i efectivament els anys 90 van ser els del desplegament delcapitalisme més descarnat que va créixer sobre les bases ideològiques del neoliberalismei de les polítiques privatizadores de Tatcher i Reagan dels 80.

Al 2001 però es va demostrar que la historia és polièdrica i que si ens elsanteriors 90 anys tot s’havia mogut al voltant de sistemes econòmics, en endavantno tenia perquè continuar així.

L’atac a les torres bessones va ser un atac al cor de l’imperi, un terrabastallincomprensible per molts perquè no es fonamentava en una disputa política o econòmicasinó en un odi profund, un odi al comportament arrogant i imperialista de lapolítica americana en els anys 90, que havia campat lliurement per el món un copeliminat l’enemic de la URSS. No era un atac de sistema a sistema, ni un atac de país a país. No era un atac perconvicció positiva, sinó negativa. Els homes d’Al Qaeda no es van immolar per una convicció políticasinó per un odi a una política determinada i per una convicció religiosa. No s’havienvist guerres religioses a occident des del segle XVIII i el conflicte amb l’Islamsemblava enterrat des de feia encara més temps. Desconcertada i guiada per elque serà recordat com un dels pitjors presidents de la història dels EUA, lapotència va arremetre contra Afganistan i posteriorment Iraq, en una envestidacega i de conseqüències funestes.

Són els elements novedosos d’aquest atac, que va ser més simbòlic queefectiu, els que fan canviar les estructures geopolítiques. La operació esbeneficia enormement de la globalització informativa, de la TV en directe, dela força impactant de les imatges. En totes les cases del món es va veurecremar el símbol. Una operació mediàticament perfecte orquestada des de laobscuritat per un enemic que no es coneixia anteriorment.

I és que si a la URSS l’hagués succeït una nova potència amb model propi nohagués canviat més que l’enemic. Però l’atac de les torres va significar unmodel totalment nou. Una nova guerra contra un enemic invisible que no atacava objectiusmilitars sinó civils i que a més esgrimia arguments anacrònics. De repent, Goliathavia de lluitar contra un David invisible i que no acceptava les normeshabituals.

10 anys i trilions de dòlars ha invertit els EUA en dues guerres contra païsossimpatitzants amb el terrorisme, 10 anys de males noticies, pèrdues militars,pèrdua de prestigi mundial i de males pràctiques. 10 anys per buscar, caçar iexecutar el cap pensant de l’enemic, el símbol de l’afronta, Bin Laden. L’11Sva consistir en fer esfondrar els dos símbols de la potència financera americana,en atacar el cor de la seva ciutat emblema, en portar el pànic a les cases d’unsamericans que sempre havien lliurat les guerres en el exterior. I al mateixtemps va crear un símbol en negatiu, un arxienemic: Bin Laden. Tota la políticaamericana en els últims deu anys s’ha centrat en localitzar i eliminar elsímbol. Els missatges i la supervivència de Bin Laden eren un recordatoriconstant a la seva feblesa i vulnerabilitat i una guerra que havia començat ambun atac simbòlic només podia acabar amb la mort del contra símbol. Finalment sembla que ho han aconseguit l’haginmatat els americans o no el que sembla cert és que és mort. Significa això quetornem a entrar en un nou ordre? O serà Al Qaeda una hidra de diversos caps delqual només han cercenat el més important?

Ho podrem analitzar d’aquí a 10 anys, on potser ja trobarem consolidadesles economies emergents del BRIC (Brasil, Rússia, India, China), el que és indubtableés que el món no tornarà als anys 90. L’estil Al Qaeda ha calat i el món onvivim ara és fluctuant, líquid. Sembla que la hegemonia americana en política ieconomia comença a estar en dubte i per tant és d’esperar més inestabilitat enels propers anys a mesura que nous països s’atreveixin a desafiar lasuperioritat dels EUA en els diferents àmbits.

A més seguim sense trobar una alternativa al sistema capitalista que s’hadesenvolupat paral·lelament a la guerra contra el terror i que ara ens haportat a una crisi econòmica que serà estudiada d’aquí molts anys.

Acabo. Crec que avui és dia de pensar en allò que vapassar fa 10 anys, no crec que sigui dolent recordar. Segur que hi ha massa rebomborimediàtic però jo intentaré pensar en petit, en què va significar per elshabitants de a peu de Nova York, en el que posava en les pancartes de l’esglésiade la zona zero i recordaré un altre cop què estava fent jo fa 10 anys, quanveia la tele amb uns llunyans 14 anys però ja amb el cor desbocat perquè eraplenament conscient que estava veient un moment històric i irrepetible.

P.D. On éreu vosaltres i què estàveu fent ara fa 10 anys?

Canción de Hielo y Fuego 5: A dance with dragons. Crítica.

2011-08-29T18:02:00.000+02:00

A dance with dragons finiquitat. A esperar sis anys més a que el senyor Martin continuí una mica més la història. Anem amb la crítica.

Primera conclusió: no és un mal llibre. Segona conclusió: és una decepció.

El cinquè llibre de la saga Canción de hielo i fuego és un immens volum de 1016 pàgines que si no voleu esperar nosequants mesos haureu de llegir en anglès. Amb prop de 4000 pàgines a les seves espatlles la saga ja és plenament desenvolupada, ja coneixem els personatges, ja ens els hem fet nostres, i això hauria d’anar a favor de la narrativa de Martin. Per altre banda però, a dos llibres del final les ingents trames paral·leles que inunden aquest món imaginari han de començar a tancar-se i per tant cal que molts personatges comencin a entrar en contacte entre ells.

El major mèrit d’aquesta saga recau en la quantitat d’informació que maneja l’autor. Perquè us feu una idea dels personatges dels que estem parlant, hi ha 52 pàgines al final del llibre de índex de personatges perquè ningú no es perdi. Entenc doncs que amb tal volum d’històries, la trama pesi molt i costi de moure i de fer avançar.

També reconec que A dance with dragons té moments brillants, diàlegs hilarants i evocacions extraordinàries, aquelles frases que provoquen que la teva imaginació voli. També recuperem tota una sèrie de personatges que havíem deixat al tercer llibre. I evidentment continuem amb la crueltat desmesurada en alguns trams, en les morts inesperades i cruels per al lector. En aquest nou llibre però tenim un nou element: resurreccions. Algun personatge que creiem mort que torna a l’acció amb la qual cosa la mort perd importància perquè sabem que, si fa falta, Martin el tornarà a la vida d’alguna manera. Hi ha la sensació que els reptes erigits per el mateix Martin en els llibres anteriors necessiten d’alguna trampa narrativa o de la complicitat del lector per començar a ser resolts. Només així acceptem masses coincidències com que un personatge llançat per la borda al mar sigui recuperat per un altre personatge principal uns quans capítols després. Coses poc verosímils però necessàries per fer-ho quadrar-ho tot.

El llibre té dos protagonistes destacadíssims: Daenarys Stormborn i Jon Snow, els dos grans personatges de la saga cosa molt encertada a primera vista ja que són els cridats a esdevenir grans herois d’aquesta aventura larger than life. Tyron també conta amb molts capítols però en bona part d’ells no és el nostre Tyron, és una versió edulcorada que ens impedeix gaudir plenament de la seva llengua viperina.

I com pot ser doncs que un llibre extens, centrat en els tres personatges principals de la història i que té lloc en plena maduresa de la saga sigui una decepció? Doncs perquè el regust no és bo, això podria haver estat un autèntic hit, una novel·la històrica i al final ha quedat només en un bon llibre.

El primer problema que identifico és que l’acció s’ha desplaçat. Hem abandonat quasi completament Westeros el continent inspirat en l’edat mitjana europea, per endinsar-nos en les ciutats lliures de l’est: Mereen, Volantis, Yunkai… un món inspirat en la decadència oriental i el luxe persa, que trenca per mi amb l’aire medieval de la saga.

L’altre, i està relacionat amb el primer, és que tot el llibre és una infinitat de viatges. Daenarys i els seus dracs es troben en la part més oriental del món i tots els personatges corren cap a ella. Això vol dir moltes pàgines de vaixell, mar, tempestes, rius, carreteres… i al final tot això cansa, perquè sempre que estan a punt d’arribar-hi passa alguna cosa per fer encara més llarg el viatge.

El tercer és que en aquest llibre no passa res d’important. És un llibre de transició, els personatges es passen 1016 pàgines prenent posicions i a sobre en un final una mica confús i no tot lo aprofitat que es podria esperar uns quants personatges són eliminats del tauler de joc. El lector es queda amb una sensació amarga, de coitus interruptus, de podria haver estat i no ha estat.

Però no us confongueu, no tot és negatiu! Martin segueix sent el magistral narrador d’històries, el que et gela la sang quan descriu el so del cuerno a sobre el Mur. One blow, rangers. Two blows, wildlings. Three blows, the Others. I el cor se t’accelera per veure quans tocs de cuerno sonen. Una altra cosa positiva, al final del llibre l’hivern arriba oficialment. I quin hivern! Dir que Martin descriu bé el fred és quedar-se molt molt curt. Preferiries ser mort que no estar dins la ventisca que es desenvolupa cap a ¾ de llibre!

Més coses positives: Arya i Bran els dos peques que crec que tindran un paper importantissim en el final de la saga estan ben tractats aquí, surten poc però Martin passa la prova de la descripció de lo extraordinari. Martin ens havia demostrat que és un evocador com cap altre, que sap fer-nos pensar en lu extraordinari sense necessitat de descriure-ho. En aquest llibre s’enfronta al repte de descriure-ho per fi i d’explicar-ho. I en aquest aspecte se’n surt perfectament.

Una altra de positiva: hi ha dracs! No són encara adults però tenen molt de protagonisme. De fet bona part de les trames giren entorn a ells i encara que no són plenament adults se’ns descriuen com unes criatures ferotges i implacables.

Com a conclusió: una llàstima però en cap cas temps perdut. Un mal llibre de Martin segueix sent una obra majúscula. I queden dos llibres per arranjar els errors comesos.

No vui ni pensar en quan de temps passarà fins que tinguem a les mans el sisè llibre. I si yo fos directiu de l’HBO estaria amb les mans al cap. És un llibre que crec que no serà convertible a sèrie de televisió. Hi ha masses coses a explicar i sobretot requeriria pressupostos inassolibles.

Bona lectura!

P.S. hi ha una sèrie de personatges que m’irriten: els Greyjoy, Davos Seaworth, la enana que apareix en aquest llibre... per què Martin els manté persistentment amb vida?!

Sobre la carrera de Geografia i el futur dels geògrafs

2011-07-07T18:00:00.000+02:00

Ara que he tingut un parell de dies per reflexionar i mirar enrere, crec que és el moment de fer una reflexió sobre què és això de la Geografia i posar el meu granet de sorra per treure la disciplina del més absolut anonimat en el que viu actualment.

Quan tu dius, estudio Geografia la gent pensa, Geografia? I això que és? Et saps totes les capitals del món? Tots els rius i muntanyes? És igual que quan dius que estudies historia i et pregunten que quina data va ser yoqueseque. La resposta és la mateixa, ni la historia consisteix en memoritzar dates ni la geografia en aprendre capitals, de fet en tota la carrera no he necessitat mai aprendre res de memòria, ni serralades ni ciutats ni països… res.

La geografia es defineix formalment com l’estudi de les activitats humanes distribuïdes en l’espai i en com el medi físic i l’activitat humana es condicionen respectivament. O el que és el mateix: no dir res. La geografia només té un problema: no coneix els seus propis límits. On acaba l’estudi de l’espai? Tot es susceptible de ser estudiat des d’una perspectiva geogràfica però només tenim 300 crèdits (ara ja 240) i per tant s’ha d’escollir que és geografia i què en queda fora.

Tot això és com un joc de rol on has d’escollir amb quin personatge jugues. Pots ser guerrer, mag o un personatge equilibrat, doncs aquí pots ser geògraf físic, geògraf humà o geògraf equilibrat. Els primers gaudeixen amb les excursions, les sortides al camp per observar plantes, roques i paisatges. Els segons es mouen entre estadístiques, articles, lleis i economia. Però entremig d’aquests dos extrems hi ha els que s’especialitzen en la tècnica del SIG, es converteixen en experts de la cartografia temàtica, de les capes de MiraMon o ArcGIS. I finalment hi ha una última raça dins dels aspirants a geògrafs, una molt rara, que veu poc la llum i que és molt difícil d’observar en llibertat. Són els geògrafs antics, tradicionals, holístics, els que gaudeixen de la geografia com a saber que ho ha d’integrar tot, que es deleixen per els mapes antics, per la història dels geògrafs o per els llibres rars i la història dels descobriments.

Segurament trobaríem més tipus de geògrafs però ya us feu una idea del matxembrat de gustos que hi ha a classe, amb gent que són quasi ambientòlegs, algú que li agradaria ser climatòleg, alguns amants del saber pel saber, gent que sap molt d’informàtica i última tecnologia cartogràfica i finalment demògrafs o estudiosos d’aquest món propi que és la ciutat. I tots fem la mateixa carrera i en aquests 300 crèdits s’ha de trobar espai per satisfer a tothom.

És evident que és un propòsit absolutament impossible i que per fer el que t’agrada has d’acabar fent un munt d’assignatures que no són de la teva àrea. Tothom voldria que la seva branca tingués més protagonisme però quan es planteja una carrera més especialitzada i la divisió de les branques sorgeixen tots els temors ancestrals i tothom s’hi situa en contra perquè la geografia té un aura centenària, de ciència i saber primigeni que no es pot deixar trencar per la especialització dels nostres dies. Així doncs crec que la màgia de fer geografia, tocar tots els pals i acabar sabent un munt de coses és molt atraient però també ens priva de sortir al mercat de treball més i millor preparats. Crec que el dilema està en si en decantar-se entre les humanitats o les ciències socials.

Yo proposaria una sola carrera amb dos itineraris marcats i especialitzats. les assignatures comunes han de ser les metodològiques (anàlisi quantitativa i qualitativa, SIG i teoria i mètodes) i a partir d’aquí cada itinerari hauria d’explorar el més a fons possible el seu àmbit. Ho faria a més perquè crec que les dues branques tenen un enorme potencial per endavant però juntes es fan nosa i es treuen temps d’aprofitament.

Un geògraf físic acaba sabent moltíssim de sostenibilitat, és capaç de dissenyar polítiques de paisatge i de tenir en compte tots els efectes sobre el medi des de coberta vegetal a l’anàlisi edàfic d’un determinat projecte. I avui en dia que entrem de ple en la era de la sostenibilitat això és més necessari que mai.

Per altra banda el geògraf humà té la demografia, l’anàlisi de la ciutat, de la mobilitat, de l’urbanisme, del comportament social per endavant, pot constuituir-se en un científic social de primera magnitud però necessita temps i assignatures per entrar-hi de ple. Cas apart mereix que el geògraf de la branca “humana” té una entrada al camp de la ordenació del territori, un camp en absoluta expansió i cada cop més especialitzat, un camp molt atraient però on hem de competir amb arquitectes i enginyers. En aquesta batalla tenim totes les de guanyar perquè tenim una perspectiva molt més àmplia que la del projecte, la infraestructura o el projecte urbà, però necessitem ser tant bons com ells, dedicar gran part dels 300 crèdits a aquesta matèria.

I ho necessitem a més no només des d’una perspectiva egoista per nosaltres mateixos sinó també des d’una perspectiva de la societat. La societat necessita de científics socials tan ben preparats com els científics purs. I ho necessita perquè cada cop demanem polítiques més receptives a les necessitats ciutadanes, menys planificació sobre mapa i més feedback entre necessitats reals i polítiques públiques. Part de la crisi que viuen els valors occidentals (la nostra crisi actual va molt més enllà de ser només econòmica) és deguda a que hem volgut tractar la societat i la política com si fossin ciències exactes i causals, on movent A s’aconsegueix B. Aquesta perspectiva s’ha demostrat perfectament falsa i el nou camí que tot just es comença a construir ara serà a través de les ciències socials o no serà.

Per molt atractiva que sigui la idea no podem quedar-nos tancats al despatx o a la biblioteca fent estudis analítics però no propositius, per el simple fet d’engreixar el corpus de coneixement de la humanitat. Això ho fan o ho faran historiadors (entre els quals em conto) filòlegs i historiadors de l’Art, però no nosaltres. Nosaltres ens hem de preparar per poder intervenir, per poder ser útils, per poder resoldre els problemes ambientals, d’ordenació, per poder aconsellar en les polítiques demogràfiques per poder dissenyar plans de mobilitat sostenible…

I en aquest sentit hem de ser ambiciosos, hem de voler sortir i resoldre problemes, proposar coses noves. La falta d’ambició ens porta a cedir davant d’altres disciplines pel simple fet de que ells estan segurs del que proposen i nosaltres anem amb el dubte i la relativització per davant (com per d’altra banda correspon a tota ciència social…) m’he cansat de sentir alabances a la participació ciutadana en la carrera. A que el ciutadà expressi la seva opinió i que nosaltres ens amollem a ella, que el ciutadà és savi i el que hem de fer és potenciar la seva implicació i participació. Doncs ja em perdonareu però jo dic que no. Que el ciutadà mig ni és savi, ni sap el que necessita més enllà d’una perspectiva temporal molt limitada ni tampoc esta disposat a participar constantment de la presa de decisions. Yo reivindico el paper del tècnic, la persona que ha estudiat 4 anys per poder analitzar no el que necessita el ciutadà individual sinó la societat, la comunitat o el país i que sap la manera menys costosa d’implantar-ho. Però si nosaltres mateixos, els futurs tècnics ens neguem aquesta possibilitat qui ens la donarà? Al reivindicar la participació ciutadana ens desprestigiem a nosaltres mateixos. No estic demanant la política que es feia d’esquenes al ciutadà als anys 70 i 80, però tampoc la política acomodada que últimament fa només allò que genera menys contestació.

Crisi humanitària a l'Àfrica, una més.

2011-07-04T13:44:00.000+02:00

No puc suportar com funcionen els nostres mitjans de comunicació. Avui, casualment, La Vanguardia i El Periódico informen extensament de la crisis humanitària a la zona de Kenya, Etiòpia i Somàlia. La Vanguardia fins i tot hi envia un corresponsal i podeu estar segurs que aquests dies veurem als telenotícies a valents reporters al costat de nens esquelètics morts de gana. Aneu a la merda. L’ACNUR porta denunciant el problema de Somàlia des de fa anys i ningú li ha fet ni puto cas, només ara, quan als problemes gravíssims de la zona se li suma la pitjor sequera en 60 anys (fa dos anys que no hi plou ni una gota) i quan als camps de refugiats hi comencen a haver matances per accedir a l’aigua, només ara hi enviem una càmera o li dediquem una pàgina. Aneu a la merda.

Casi prefereixo que no m’informin directament, però que no es facin ara els preocupats i els solidaris. Ara la zona probablement rebi ajuda, menjar i aigua i quan les càmeres se’n vagin què? Que hi quedarà? Doncs els més de 380.000 refugiats al camp de Dadaab, el més gran del món. Ja fa anys que Somàlia és un país sense estat, ingovernable. Aquí només ha estat notícia perquè han segrestat l’Alakrana, res s’ha sentit sobre l’èxode de població. Un país de 10 milions d’habitants en que l’edat mitjana de la població és de 17 anys. Un país amb uns ritmes de fertilitat brutals (6 fills per dona de mitjana) i que s’encamina des de fa temps al desastre perquè no hi ha estat, no hi ha manera de guanyar-se la vida i els joves només poden delinquir, enrolar-se a les ordres dels senyors de la guerra o simplement fugir amb la seva família.

La zona de la banya d’Africà és la zona amb més concentració de refugiats del món. L’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per els Refugiats) porta 3 anys obrint nous camps de refugiats als països limítrofs amb Somàlia: Etiòpia i Kenya. I ho fa amb els seus limitadíssims 800 milions de dòlars anuals. 800 milions per acollir i alimentar uns 45 milions d’afectats a tot el món. Gent que ha hagut d’abandonar casa seva per raons polítiques de fam o de seguretat. I atenció, es conta com a refugiat només aquelles persones que creuen una frontera estatal i s’estableixen en un altre país! El que surt als diaris i a les estadístiques són tots aquells que han aconseguit creuar la frontera, tots els que també han hagut de fugir de casa seva però no creuen la frontera reben el nom de desplaçats i són simplement impossibles de contar ni d’ajudar.

La combinació guerra, sequera i fam sempre ha vingut de la mà a l’Àfrica subsahariana i no és casual doncs molts cops les guerres entre senyors tribals vénen per l’accés als recursos, el més important dels quals és l’aigua. El problema és que els camps de refugiats que havien de ser una acollida temporal s’han convertit en assentaments definitius, molt per sobre de les seves possibilitats i que reben cada dia més i més refugiats. En l’últim any només a Dadaab han arribat 10.000 refugiats nous cada més. Un ritme de 300 refugiats diaris és totalment insostenible per una ACNUR i unes ONG amb molts pocs recursos i per uns països (principalment Kenia i Etiòpia) que també travessen enormes dificultats per abastir a la seva pròpia població davant la sequera brutal que viu la zona.

Mapa del fluxes de refugiats a l'Àfrica i la seva procedència

I ara em permetreu la demagògia però nosaltres aquí immersos en preparar les vacances, en anar a la platja i posar-nos morenos, o jo mateix twittejant sobre cinema només fa uns quants minuts. Joder, ara me’n arrepenteixo. I què podem fer nosaltres? Afiliar-nos a més ONG? Donar menjar a l’església de torn perquè ajudi a als pequeños niños somalís? No, això no serveix de res, és el que volen que fem però no serveix d’una puta merda. El fracàs de les polítiques al desenvolupament és tant rotund com el fracàs que significa enviar menjar o diners en cas de catàstrofe. El que cal és constància, coherència, política continua. No val en ajudar durant tres setmanes i oblidar-se de tot, no val en informar quan la catàstrofe esclata, perquè la catàstrofe porta gestant-se dos anys com a mínim.

Els que trauran de la crisi a l’Àfrica subsahariana no som nosaltres els particulars que ajudem de tant en tant en cas de debacle, a qui cal exigir accions i resultats és als governs i institucions. Només amb suport constant a les bones pràctiques de govern a l’Àfrica es pot marcar la pauta a seguir. No val permetre un forat negre en forma de país com és Somàlia i oblidar-nos de tot, no val legitimar dictadures com la del senyor Obiang només perquè les nostres petroleres (que ni tan sols són nostres sinó que són privades) volen comprar a preu tirat, no val tampoc imposar polítiques des de la superioritat occidental com feia l’FMI fa uns anys. De moment l’únic que val és augmentar el pressupost de l’ACNUR, donar suport a iniciatives com la del referèndum del Sudan, fomentar els bons governs i fer la labor de la formiga a través de petits projectes i actuacions a mida de cada país i de cada comunitat ètnica que es vol ajudar. Massa difícil? En absolut, hi ha molta gent que s’hi dedica i només els cal el suport decidit de qui realment mana. I que no us enganyin, ningú està dient que hagin de viure igual que nosaltres, això és impossible en el nostre sistema actual, costaria massa diners, només demanem que almenys puguin viure. Actualment ni això està garantit.

Un exemple pràctic en que la mateixa UAB és protagonista: El problema de l’ablació femenina és un problema molt estès a la zona nord de l’Àfrica subsahariana. S’estén per tot el Sahel (sud del Sàhara) i afecta a milions de nenes i dones. Des de fa anys s’ha intentat des d’occident dir “això no s’ha de fer” des de la superioritat moral dels nostres drets humans. Resultats? Millora zero. I no es millorava perquè això és una tradició tribal (ni tant sols religiosa) molt arrelada a les zones rurals i que constitueix un ritual d’iniciació i d’introducció a la comunitat. I a les comunitats rurals d’àfrica els hi és igual el que es digui des d’occident, i l’estat no pot regular una pràctica com aquesta.

Per canviar aquest mètode la UAB crea un projecte d’ajuda a Gàmbia on amb la col·laboració de la universitat local i el govern Gambià, s’instrueix als futurs metges i infermers dels perills en matèria de salut que té aquesta pràctica. Es planteja tot des del punt de vista de la salut i no sobre el dret a les nenes a disposar lliurement del seu cos. I seran aquests infermers i infermeres que després tornaran a les seves comunitats rurals qui introduiran el concepte de que no s’ha de fer perquè és un risc per la salut, alhora que s’intenta substituir el rite iniciàtic per un altre d’inofensiu.

Fi de l’exemple, bones pràctiques, pragmatisme i coneixement local, d’idees n’hi ha moltes.

Acabo, i algú segur que està pensant "oh, aquest un altre cop amb el vell problema de l’Àfrica, que pesat." Doncs si, o que ens pensàvem? Que se solucionaria per només mirar cap a un altre lloc?

És una lacra constant a la humanitat, progressem i retrocedim per parts iguals, Ens agradi o no, som tant l’ascens de la Xina i el desenvolupament occidental com el pou de l’Àfrica, una vergonya constant per a tota una societat globalitzada i suposadament avançada. Per alguna cosa li diem crisi humanitària, crisi de la mateixa essència de ser humans.

I em nego a posar una foto d’un nen famèlic a la portada, aneu a buscar-la a la Vanguardia que la trobareu fàcilment. Prefereixo posar una foto de paisatges inesperats de Somàlia, perquè solucionar els problemes és factible.

Balanç del curs 2010-2011. Geografia acabada.

2011-07-03T18:00:00.002+02:00

Fi, finito, the end. Geografia acabada. Historia acabada. 6 anys d’estudis universitaris acabats. 2 llicenciatures, 600 crèdits teòrics que s’han quedat en 542 per les convalidacions. Moltes hores d’estudi per historia, moltíssimes hores de treballs per geografia, que diferents són i que complementaries alhora, com me n’he adonat de lo pèssima que és la docència a història però com m’ha ajudat tenir el background de la història alhora de fer les assignatures de geografia.

Realment són dos mons totalment diferents en una carrera no fas quasi mai treballs i estudies enormes masses d’apunts, en l’altra de tant en tant trobes a faltar algun examen i menys treballs.

Anem per el repàs numèric d’aquest fantàstic curs 2010-2011 que ha estat sense cap mena de dubte el més complicat de tots.

Han estat en total, 105 crèdits aprovats, just els que em calia per acabar Geografia. Distribuïts en 12 assignatures, 6 d’elles anuals i 6 de semestrals i repartides en 6 assignatures cada semestre. Balanç perfecte però molta feina. En total han estat 68 pràctiques (no totes entregades perquè en alguns casos cal fer objecció de consciència enfront l’abús en forma de pràctiques inútils) 19 treballs o informes sovint a fer en grup, 16 exàmens de dificultat moderada, 11 presentacions davant de classe, 18 sortides de camp totes fora de l’horari lectiu, normalment en dissabte o divendres al matí, 4 llibres de lectura obligatòria i 17 articles de revistes especialitzades. El que més m’ha costat són els 12 dissabtes al matí perduts en sortides de camp, al Montseny, a Montserrat, al Garraf, en exposicions, a Gallecs, a Terrassa, a Gràcia, al 4t cinturó... en els anys anteriors havia evitat totes les sortides però aquest any ja no he pogut fer-ho.

I al acabar tot això una reflexió, que Geografia és una carrera fantàstica, que toca una infinitat de temes, que la part humana de la geografia és actualitat pura, de molta aplicació i que a la UAB es fan bé les coses. Em puc queixar de la quantitat de coses que he hagut d’entregar però també és veritat que estava fent més crèdits dels que em tocaven i que m’havia deixat totes les assignatures troncals. Trobo que el nivell del professorat és en general molt bo i per sobre de tot s’estableix una química i una relació professors-alumnes molt bona, res a veure amb els professors d’història que ni et saludaven per el passadís.

Anem sense més dilacions doncs, a entregar els guardons de l’any!

Assignatura de l’any: mmm difícil elecció... tres candidates, mobilitat, ordenació del territori o Àfrica subsahariana. Tres assignatures molt ben portades per tres professores terriblement eficients. Bé, m’he de decantar per una així que la guanyadora del Segle a la millor assignatura és...: Ordenació del Territori!! O el que és el mateix: lleis del sól, urbanisme, paisatge... una assignatura molt ben portada per la professora Helena Cruz, la millor organitzada. Hem fet de tot, lectures, debats, classes teòriques, sortida de camp, un treball de curs, presentacions a l’aula... Molt interessant i estimulant alhora i sobretot molt pràctica. Una de les assignatures on hem estat més a prop de la realitat i on cada dia podies veure com tot el que estudiàvem sortia a la premsa. Per mi ha estat un repte constant per intentar fer-ho millor a cada examen i a cada lectura, una passada.

L'assignatura sorpresa: doncs Geografia regional: Gràns àmbits. La vaig agafar sense saber en què consistia i vaig descobrir amb molta il·lusió que era una assignatura trimestral sobre l’àfrica subsahariana! Ha estat molt i molt interessant fer-la perquè és un tema que no havia vist mai, a més l’assignatura no només ha tocat desgràcies, que n’hi ha moltes, sinó que també hem fet un lloc a l’esperança i al futur. Realment crec que s’haurien de fer més assignatures temàtiques com aquestes per aprofundir en les dinàmiques d’una zona del món en concret. La docència ha estat perfecte, molt ben organitzada, amb la Maria Prats, una professora que ha viscut força anys a l’Àfrica i ho explica tot de primera mà. No es tracta de posar-nos les mans al cap per lo malament que estan les coses sinó d’entendre lo tremendament complicades que són totes les polítiques de desenvolupament i de veure que sovint les petites actuacions tenen molts millors resultats que les grans donacions indiscriminades en forma de menjar o diners. Una assignatura tant humana, tant ètica, tant bàsica que hauria de ser obligatòria a tot geògraf, ni que sigui per baixar els peus al món de veritat.

La decepció de l’any: aquí podria posar moltes de les assignatures de geografia física, que no m’agraden gens, però sentint-ho molt hauré de posar Geografia històrica i cultural amb l’Enric Mendizabal. L’assignatura tenia un potencial terrible però ha acabat sent un repàs temàtic a geografies rares i a atles cartogràfics originals, amb poca unió entre les classes i amb dues sortides de camp (a Gràcia i a Terrassa) poc interessants. Tot plegat molt poca cosa per un professor que es nota que en sap molt però que té tendència a perdre el respecte als alumnes i a posar-se en contra seva. Tant important és la saviesa com la humilitat i a pesar de ser un professor amable i accessible sempre s’ha d’estar a la defensiva en la seva presència perquè en qualsevol moment pot arrencar contra tu. Una llàstima.

Calç i arena: Anàlisi espacial i models. Les classes teòriques són un turment, a les 8.30 del matí, denses i amb moltes matemàtiques, però el contingut és excel·lent. He gaudit especialment amb la part de l’Antoni Tulla de models de localització i assignació de serveis i els models de gravetat. Els treballs són francament divertits ja que es tracta de jugar al rol del gestor i decidir a quins punts d’una comarca assignem un serveis determinats utilitzant models matemàtics. La contrapartida són les pràctiques, les classes teòriques i una última part d’estadística molt mal portada, amb classes ininteligibles, tot a última hora i mal fet.

Picant pedra: aquí no guanyen les roques (geomorfologia) sinó les plantes! Biogeografia ha estat per mi la assignatura més difícil de l’any. Bàsicament perquè la botànica està molt lluny del meu àmbit temàtic i perquè la meva capacitat memorística és molt limitada. Puc entendre que ens facin aprendre la distribució dels boscos a Catalunya, el comportament de les especies dominants i els estatges, fins i tot ho puc trobar interessant... Però el que trobo inadmissible és que ens facin saber reconèixer més de 100 espècies de plantes i saber dir-ne els noms científics! Vaig posar-hi molt esforç i només vaig ser capaç de aprendre’n 45. Per sort vaig aprovar l’examen però em sembla una barbaritat digne de docències del segle passat. A més d’això vam haver de fer un herbari i dues sortides de camp, per sort l’herbari era un treball en grup i la veritat és que vaig treballar-lo poc.

Menció especial: aquest cop no és per un professor ni per una assignatura sinó per el meu grup de treball. La geografia és un treball de grup constant i crec que si aquest curs ha sortit tant bé ha estat en gran part gràcies a la bona dinàmica de treball que hem aconseguit, als ànims recíprocs, als exàmens col·lectius, al tràfic de pràctiques i a les presentacions preparades a l’últim moment. Gràcies doncs a Sergi Vilar, Berta, Ampa, Mikel, Eudald, Santi, Sergi, Sara, Marcel, Adam, Joan o Heura doncs sense vosaltres no hagués estat possible llicenciar-se aquest any. Sabeu que seguiré per l’autònoma durant 4 anyets més així que encara podré ajudar a qualsevol cosa, i dono per descontat que les meves pràctiques i apunts són de domini públic per qui les necessiti!

P.S: Publico això tot just tornat de la última sortida de l’any. Un matí surrealista amb Geografia Física Aplicada per exposar els nostres Estudis d’Impacte Ambiental sobre el 4t cinturó. La foto que encapçala el post som l’Adam i jo orgullosos d’haver finiquitat amb èxit l’assignatura!

El Nombre del Viento, de Patrick Rothfuss

2011-06-20T21:02:00.001+02:00

No tenia pensat escriure avui al blog. Encara estic d’exàmens i la feina no sembla que baixi gaire, però avui he sentit una paraula que m’ha fet recordar que des de Setmana Santa tinc quelcom pendent. La paraula és: cronista. Una paraula antiga, en desús i que la majoria hem oblidat del nostre llenguatge quotidià. Cronista. És una paraula d’altres temps, d’altres móns. El que l’ha dita és un estudiós de la literatura, així que és normal que la paraula pervisqui precisament en la seva ment. Un cronista és un escriptor, un narrador, una persona que vehicula un conte, que recull fragments d’històries oblidades i les compila per explicar-les de nou. I ha estat la màgia de la paraula la que m’ha portat a parlar-vos d’aquest llibre: El Nombre del Viento, de Patrick Rothfuss.

Abans de començar deixem una cosa clara, això és otium i es ludo, oci i joc, és novel·la i és ficció. No trobareu en aquest llibre cap disquisició filosòfica ni metàfores que ens ajudin a explicar el món actual. És llibre de vacances, novel·la però de qualitat. El principal error és de màrqueting, per posar una coberta com aquesta i per vendre-la al Carrefour. Nono, un llibre com aquest hauria d’estar reservat al fons d’un prestatge d’una llibreria de barri o de vell, com correspon als petits tresors literaris. I és que ens trobem davant d’una joia, un llibre sense pretensions, senzill però amb encant que no presenta una enorme historia larger than life sinó que ens delecta precisament amb el plaer de contar histories. El nombre del viento ens proposa un joc metaliterari molt ben construït.

Ens trobem en un món imaginari, com correspon a una novel·la de fantasia, el món però no el coneixem ni se’ns explica al iniciar el llibre. Només coneixem un taverner i el seu ajudant que semblen persones qualsevols. Quan apareix un cronista a la taberna però les coses començaran a canviar doncs resulta que el taverner, Kvoth, té un passat, i té moltes coses per explicar. La història no se’ns explica en flashback sinó en un continu anar i venir des de l’espai físic on es troben els protagonistes cap als records del protagonista. El primer volum (d’una trilogia que ja està escrita però no publicada) abarca el primer dia de relat a la taberna. Tota la historia s’explicarà en tres dies, tres llibres.

La clau del llibre està en els detalls. No es tracta com he dit d’una historia a vida o mort, no és un heroi totpoderós ni tan sols és l’arquetípic viatge iniciàtic. El protagonista és un antiheroi, que lluita contra la seva pròpia llegenda. Res però a El nombre del viento és blanc o negre, tot són matisos. El protagonista ha buscat sovint engrandir la seva història però la gràcia de la narració està precisament en separar realitat de llegenda. El que se’ns explica és la construcció d’un mite a través d’un noi superdotat però vulnerable. El que fa diferent la narració de Rothfuss és la delicadesa, el detall, l’amor per la mateixa història, la veneració amb que parla de l’art d’explicar històries de com la paraula escrita i la transmissió oral transformen el relat i el converteixen en mite atemporal.

I tot això barrejat en una història que utilitza els recursos habituals per retenir al lector, que entreté i que té importants dosis d’humor. Una universitat arcana molt allunyada del Hogwarts potterià, animals mitològics perfectament integrats en el seu ecosistema i una preciosa i encantadora femme fatale, que ens durà a tots, protagonista i lector, per els camins del patiment. No podràs deixar de llegir, això està garantit, però crec que és un efecte fruit no tant de la historia sinó de que és un llibre cuidadíssim fins a l’últim detall.

El llibre té aquell estrany efecte anestèsic que també tenien molts fragments de Harry Potter, aquella sensació de retrocedir a la experiència primigènia de descobrir la lectura, de sentir-te abocat a un món de fantasia on molt poques paraules sobren per fer volar la imaginació, on el fet d’estar llegint t’envolta en una bombolla en que el simple acte de llegir ja és tant o més plaent que la història en sí.

Deixo clar però que l’obra de Rothfuss no és Harry Potter, és més adult, tampoc és Canción de Hielo y Fuego, és menys brutal, i tampoc és el Senyor dels Anells doncs la història és de menys envergadura. El nombre del viento, és singular, és propi, s’emmarca en el renaixement de la literatura fantàstica del que ja havíem parlat en un post anterior, però alhora es diferencia d’aquests per apostar per una historia humanista, literària, de llibres, de contes i de cronistes.

Acabo. Ja ho sabeu, llibre ideal per emportar a la platja o per aprofitar una tempesta d’estiu.

P.S. la segona part ja ha sortit en anglès, The ~~dead~~ wise man’s fear i la versió magníficament traduïda (com la primera part) està prevista per novembre de 2011, moment en que tindrem una saturació d’emocions fortes perquè també es publicarà finalment A dance with dragons (Canción de Hielo y Fuego 5).

Horriple portada de la continuació... sembla mentida, no es correspòn en res al contingut del llibre.

Espanya, capital París. De Germà Bel

2011-05-04T12:56:00.000+02:00

He estat llegint aquests dies el llibre Espanya, capital París de Germà Bel. El vaig començar per una recomanació a classe i la veritat és que m’ha resultat molt interessant.

Germà Bel és catedràtic d’economia a la Universitat de Barcelona, i ha ensenyat a Harvard i Chicago entre altres universitats de prestigi. Ens planteja en aquest llibre com la política d’infraestructures de l’estat espanyol segueix un mateix patró definit des de fa quasi 300 anys que busca convertir Madrid en una capital total com el París francès.

La idea no és explicar simplement la radialitat de la xarxa de carreteres espanyola sinó la voluntat expressa i constant de pal•liar la manca d’importància econòmica de Madrid amb una inversió constant d’infraestructures que obliguen a l’activitat econòmica del país a passar obligatòriament per la capital.

La tesi de Germà Bel és que aquestes polítiques públiques han estat extraordinàriament ineficients perquè anaven i van explícitament en contra de les eixos econòmics naturals de la península, que han estat sempre l’eix mediterrani i l’eix de l’Ebre. Gastar immenses quantitats de diner públic en intentar transformar aquestes dinàmiques ha dessagnat l’estat i a més ha impedit que s’invertís en mantenir i adequar la resta de la xarxa no radial.

Per explicar-nos tot això Germà divideix el llibre entre infraestructures viàries, ferroviàries i aeroportuàries. Per a cada un dels apartats s’explica una breu història del planejament i una comparació amb com es duu a terme la seva gestió en altres països europeus similars a Espanya. D’aquesta manera veiem més clars els defectes d’origen que té el nostre model i la estranya singularitat d’Espanya, que sovint es creu prou intel•ligent com per fer les coses diferents a tot Europa.

La capitalitat de Madrid s’inaugura com tots sabem, per decisió de Felip II al 1561 tot i que no es completa fins al 1609. Va ser una decisió arbitrària, que beneficiava una petita villa castellana i abandonava Toledo, capital Visigòtica. Per mantenir la cort, Madrid es va haver d’afrontar a grans reptes de gestió, sobretot per com proveir una ciutat que creixia en base a una decisió política i no econòmica. És en aquest punt que comença la contradicció Espanyola de tenir una centralitat fortíssima políticament i unes perifèries sense poder polític però grans productores comercials. No estem parlant aquí només de Catalunya, sinó també del País Basc, València o fins i tot la potència comercial que tenien els ports andalusos de Càdiz i Sevilla.

El gran procés de centralització però no va començar amb el Àustries sinó amb els Borbons. Amb l’arribada de la dinastia francesa a l’estat espanyol, es busca reproduir l’èxit del model francès. La macrocefàlia de França a l’entorn de París, era llavors i és ara, enorme. París havia estat sempre la gran ciutat francesa. Per bé que Orleans era el centre simbòlic, el centre polític i sobretot l’econòmic va ser ben aviat París. En època dels primers Borbons espanyols París era la ciutat més gran del món i el camí a seguir cap a l’èxit. Des de principis del segle XVIII a Espanya es van produir tot un seguit de reformes estructurals destinades a fer de Madrid no només la capital política sinó també la capital nacional i econòmica d’Espanya.

L’estat del segle XVIII és el primer que comença a fer-se càrrec de les anomenades obres públiques. Anteriorment, la construcció de carreteres i el manteniment de camins corria a càrrec de les poblacions locals. No va ser fins a la dècada dels 1750 que es comença a planificar des de Madrid la xarxa prioritària de carreteres que s’havia de construir. Aquest va ser un procés molt lent que posteriorment es va enllaçar amb el disseny de la xarxa de ferrocarrils al segle XIX. Definir la xarxa prioritària volia dir decidir aquelles línies o trams que rebrien finançament estatal o ajudes a la construcció. Per totes les altres carreteres, el finançament anava a compte de l’empresa privada.

El resultat de tot aquest procés va ser evidentment la xarxa que tenim i patim avui en dia i sobretot un desgast enorme pel país, que ha fet tot el possible per no sols no potenciar sino canviar políticament els fluxes econòmics que havien existit sempre a la península.

AVE circulant a plena velocitat

Un cas apart és la política d’AVE que hem fet al nostre país. Pot Espanya ser el segon país del món (només després de Xina) amb més quilòmetres d’alta velocitat? Perquè s’ha invertit tant en tren d’alta velocitat i res o quasi res en ferrocarril convencional o ferrocarril de mercaderies? La resposta és purament política. Un objectiu que comparteixen i reclamen personatges com Aznar, Rajoy o Bono: tota capital de província espanyola ha de tenir connexió amb AVE amb la capital. Totes aquestes línies ja estan projectades. A l’estació d’Atocha de Madrid es poden trobar trajectes en AVE fins a Cuenca, Màlaga, Sevilla, Ciudad Real, Valladolid, Saragossa, Osca, Albacete, València, Segòvia... i s’estan acabant de construir la línia Madrid-Santander i Àvila-Segovia-Madrid. Per un trajecte de poc més de 80 quilòmetres com és Madrid-Toledo, tenim un fantàstic i enorme AVE que va quasi buit i que per 7 euros fa el trajecte en 30 minuts.

Mentre la nostra xarxa ferroviària de mercaderies és pràcticament inexistent, mentre el demandadíssim eix mediterrani s’esllangueix als despatxos del ministeri, Espanya s’ha gastat més de 30.000 milions d’euros en transport de passatgers a alta velocitat. Era necessari?

El problema ara és que l’efecte mirall en política és com una bola de neu. Si Àvila ha aconseguit un flamant AVE, perquè no Ciudad Real o Múrcia? I mentrestant, es pot gastar el govern d’una economia mitjana com l’espanyola tants diners en això?

Mostra d'un dels molts viaductes que necessita l'AVE, un dels mitjans de transport més cars de construir.

La idea de fons ha estat i segueix sent el centralisme més descarat que es pinta de progrés i solidaritat territorial. Des de Madrid s’entén la solidaritat territorial com que totes les províncies tinguin el mateix dret a connectar-se ràpid amb la capital però no que es puguin connectar amb la seva província veïna.
Germà Bel també rebat en el llibre la idea de que l’arribada de l’AVE genera grans beneficis econòmics. Mirant els resultats a Espanya en els últims 10 anys, aquesta afirmació és demostra completament falsa.

En resum, un bon llibre que no cau en nacionalismes innecessaris sinó que intenta aferrar-se a la lògica econòmica per explicar un contrasentit històric. El llibre no es fa pesat i és de lectura força ràpida. Només una crítica per acabar: se li nota massa que és economista. M’explico. El llibre és clarivident en aspectes econòmics però quan intenta parlar de com aquestes mesures polítiques responen a una ideologia històrica de fons, fracassa. Amb un bon treball històric, hemerogràfic o en base a discursos de l’època hauria acabat d’arrodonir el llibre i seria més entenedor i gràfic per al lector.

A més, hem de definir una bona política pública respecte a si és o no rentable econòmicament? Està clar que no tot i que en el llibre a vegades sembla que l’autor així ho pensi. Un geògraf o un politòleg haurien pogut aprofundir més en aquest aspecte.

En qualsevol cas les polítiques d’infraestructures que s’han dut a terme a Espanya no són ni rentables econòmicament ni justes territorialment, així que la conclusió és que són males polítiques públiques.

Sobre Europa

2011-04-07T18:44:00.004+02:00

El dia 30 d'aquest mes farà 1300 anys que Tariq ibn Musa posava per primer cop el peu en la península ibèrica. 1300 anys de la presència islàmica a l’Europa continental. També he llegit últimament el llibre de George Steiner Una cierta idea de Europa. I finalment avui he tingut una conferència sobre fronteres europees, espai Schengen i la fronteres de Ceuta i Gibraltar.

Tot plegat em fa reflexionar sobre Europa, la nostra Europa, aquesta que ara ha de rescatar un dels seus membres més significats i aquesta que qui sap si d’aquí poc no ens haurà de rescatar a nosaltres també.

L’etern debat sobre què és Europa no el resoldrem ni ara ni aquí però m'agradaria llençar algunes idees del que he llegit i sentit aquests dies.

En primer lloc, el fracàs econòmic de Portugal, Grècia i Espanya és un fracàs d’Europa en el seu conjunt. Es tracta de tres països vitals en la formació de la identitat europea. El primer perquè la nostra herència hel·lenística és fonamental en tota la nostra cultura, i els dos següents perquè són els que històricament van donar el gran salt, el de explorar, conquistar i voler conèixer terres remotes que posteriorment marcarà per sempre el caràcter europeu.

La tradició europea és una superposició de capes: una herència clàssica conjugada amb una mitologia judeocristiana, una ànsia per saber, explorar nous móns i admirar la bellesa formal de les creacions humanes, però al mateix temps també és una tradició caïnita, intolerant, que s’ha construït a través de la lluita contra l’altre (l’islam sobretot però també jueus o indígenes) una cultura que busca la dominació, una cultura que ha portat la infal·libilitat i la idea de progrés fins a límits inconcebibles. La construcció europea ha vist com el seu projecte culminava en la Shoa de 6 milions de jueus i en dues guerres d’una dimensió tan mortífera però també tant ideològicament denses que són irrepetibles.

Igual que segons Adorno després de Auschwitz ja no es pot fer poesia, el projecte Europeu també mor al final d'aquestes vies.

El projecte europeu va morir a Auschwitz i des de llavors n’hem estat buscant un de nou. La Unió Europea va semblar un projecte factible precisament perquè no era un projecte identitari sinó funcional. Europa només s’entén en contraposició a allò que no és Europa, perquè no hi ha unes característiques pròpies i úniques que ens defineixin. No sabem què ens fa europeus però si que sabem distingir ràpidament que no som ni Àrabs ni Americans.

El problema sorgeix quan aquesta unió funcional i econòmica que és la UE ha d’enfrontar-se a la immigració de grups culturalment diferents o quan econòmicament i políticament ens interessa que Turquia entri a la UE. Un país de majoria musulmana dins la vella Europa? Dos enemics seculars com l’islam i el cristianisme junts en una sola entitat política? És possible? Funcionaria? La nostra vessant políticament correcta ens diu que si, que endavant, que perquè no, però en els últims temps comencen a sortir veus que es qüestionen aquest model d’interculturalitat. Podem conviure pacíficament amb el nostre enemic ancestral? Poden conviure dues cultures que s’han emmirallat durant segles per construir-se a si mateixes? Perquè acceptem a Turquia i no al Marroc quan les relacions són històricament tant o més fortes en un cas que amb l’altre? Podem fer del funcionalisme l’eix vertebrador d’Europa oblidant-nos de la memòria i de l’herència cultural? És la UE un recipient sense passat que es basa només en enteses polítiques i econòmiques?

Steiner ens diu que Europa s’ha de reformular un cop més, s’ha de reinventar i retornar al seu caràcter primigeni, aquell que la ha portat a despuntar històricament.

“L'assoliment de la saviesa, la recerca del coneixement desinteressat, la creació de bellesa. Fer diners i saturar les nostres vides de béns materials cada cop més superflus és una passió vàcua i d'allò més vulgar. Pot ser que d'alguna manera encara molt difícil d'imaginar Europa arribi a generar una revolució contraindustrial, com va generar la revolució industrial mateixa. Certs ideals d'oci, d'intimitat, d'individualisme anàrquic, ideals gairebé ofegats pel consum ostentós i la uniformitat dels models nord-americà i asiaticoamericà, poden tenir la seva funció natural en un context europeu, encara que aquest context impliqui una certa limitació de béns materials. No és pas la censura política el que mata: són el despotisme de la comercialització a gran escala i les recompenses de la fama mercantilitzada.”

Ell mateix reconeix que és un pensament ingenu però que si que és un ideal cap al que avançar.

I és que tampoc podem pretendre actuar com a Americans quan no ho sóm. El paisatge cultural americà és el dels espais oberts, és la frontera, és l’autosuperació. El paisatge cultural europeu és el gueto, la ciutat medieval i els boscos amenaçadors. El consum és americà i l’abstracció és europea. Tal i com diu evocadorament Steiner, Europa són els cafès de París, Viena i Venècia, no són el pubs anglesos i molt menys els bars de copes nord-americans. La vella Europa és la dels tractats filosòfics, la de la lluita política, la de la utopia, la de Sartre, la de Kant i sobretot la de Marx, no és l’Europa de la riquesa, la opulència i la tecnocràcia com ens volen fer creure ara.

Exterior del Cafè Florian, a Venècia

La globalització mata el caràcter Europeu. Com pot ser que totes les grans ciutats siguin ja iguals quan Europa sempre s’ha caracteritzat per grans canvis en poquíssim espai? La concentració europea, permet viatjar-la a peu, i en un sol viatge es pot passar del paisatge de monestirs i camps Espanyols a l’Alemanya industrial o a la Itàlia renaixentista, tot és diferent i tot és Europa. Com pot ser que ara, de repent vulguem ser tots iguals? La riquesa és tenir multitud de llengües diferents, no una de sola com l’anglès. La riquesa no és oblidar el llegat cultural en l’ensenyança universitària per adaptar-la a les necessitats productives del sistema.

L’europeu no es pot emancipar de la seva història, no pot pretendre que acceptarà sense problemes a l’Islam dins de la UE pretenent que la cultura i la identitat ja no són importants dins d’aquest món funcionalista. La cultura i la memòria van amb nosaltres i ens condicionen les noves actituds i opinions de manera inconscient.

Com canta Leon Gieco

“todo está escondido en la memoria refugio de la vida y de la historia, la memoria estalla hasta vencer a los pueblos que la aplastan y que no la dejan ser.”

Després de 1945 Europa es va quedar orfe de model i va adoptar el model de consum, de societat, de ciutats del món angloamericà o del món soviètic. Amb la globalització hem adoptat la societat low-cost, la societat del menjar i el coneixement ràpid.

Però aquests no són caràcters tradicionalment europeus per això al competir en aquests termes amb el bloc asiàtic i el bloc americà ens trobem en inferioritat. Si Europa vol mantenir el seu paper preeminent en el sistema món haurà de tornar a buscar un model propi que el faci singular.

Personalment, per mi Europa és la suma de La muntanya màgica de Thomas Mann i la Barcelona de principis de segle, que era tan revolucionària i tant bulliciosa que se la coneixia com "la rosa de foc". La unió del refinament artístic i la vida ociosa burgesa amb la passió i l'utopia revolucionàries.

Els 110 km/h i la hipocresia del nostre país

2011-03-15T12:53:00.003+01:00

Fantàstic! En els comentaris al post anterior el Ramon va iniciar un debat interessant entorn a l’estalvi energètic i a la conveniència de la mesura dels 110 km/h. Ja tenia pensat fer-ne també un comentari així que aprofitem l’avinentesa i ho enllacem tot.

El passat divendres 4 de març el govern anunciava que rebaixava el límit màxim de velocitat en autopista i autovia en 10 quilòmetres de forma temporal. La mesura es prenia davant l’auge contínua dels preus del combustible provocats per les revoltes al Nord d’Àfrica en general i la crisi Líbia en particular. La dependència energètica d’Espanya respecte l’exterior és quasi total ja que som un país sense recursos naturals, ni petroli ni gas i que ha optat per exportar també part de l’energia elèctrica abans que apostar per les centrals nuclears o per les energies renovables.

L’argument del govern, basat en un estudi del IDAE (Instituto para la Diversificación i el Ahorro de la Energía) i avalat per la Comissió Europea per la Energia, és que amb la reducció de 10 km/h s’estalvia 0,94 litres de combustible en vehicles de gasolina i 0,67 litres en vehicles diesel. En ambdós casos la reducció en consum de combustible és d’un 11% cada 100 quilòmetres. Aquestes dades han estat discutides des de molts medis de comunicació i des d’alguns estudis independents. Les més radicals parlen de que el consum només disminuirà un 3% mentre que altres parlen de un 8%.

En qualsevol cas, i sense voler entrar en una guerra de xifres, els fets són que el govern espanyol ha volgut afrontar dos problemàtiques de molta actualitat en una sola mesura. Amb la reducció de la velocitat màxima (que no es tocava des dels temps de la crisi del petroli) es busca reduir la despesa energètica, d’Espanya com a país, envers un producte com el petroli que s’està encarint sense parar per una doble dinàmica: la entrada dels països emergents en la demanda petrolera i la crisi a la zona del nord d’Àfrica d’ón provenen la gran majoria dels nostres hidrocarburs. També s’afronta així el problema de la contaminació atmosfèrica al nostre país i en particular a les nostres ciutats, que supera constantment els límits europeus. Donat que la majoria de les partícules contaminants provenen dels vehicles motors, fixant la nova velocitat màxima a 110 km/h es pot reduir el consum energètic i reduir contaminació alhora.

Podem discutir sobre si és la mesura més correcta o si s’hauria d’anar més enllà amb mesures més radicals. Jo hi discutiria per exemple que la mesura no contempla les velocitats ni les emissions urbanes, ni els vehicles pesats, ni les carreteres que no són ni autopistes ni autovies... però també hem de pensar que l’estat no té competència per rebaixar velocitats en carreteres i ciutats on la competència és de la comunitat autònoma i que per tant, l’estat rebaixa velocitats allà on pot.

No m’interessa entrar a discutir si és la millor mesura, és una mesura, la que han considerat més convenient, i en qualsevol cas ens apropa ni que sigui una mica a la reducció d’emissions, a la reducció de l’ús del vehicle privat i al major ús del transport públic (rebaixa del 5%). Puc no estar d’acord amb l’abast de la mesura però si que crec que la direcció és la correcta. I quin és el preu a pagar per al ciutadà? 5 minuts més de trajecte per cada 100 km a velocitat constant... tan inassumibles són aquests 5 minuts?

Els gurús de la velocitat que ara protesten aïrats obliden a més que la velocitat potencial tecnològica no és la velocitat real, que a velocitat màxima (120 abans, 110 ara) només hi podem circular en uns limitats moments d’un trajecte llarg fet per autopista o autovia i que la pèrdua/guany de temps en aquesta reducció de la velocitat màxima es fa quasi insignificant quan mirem la velocitat porta a porta o la velocitat generalitzada.

I l’argument de la teoria conspiratoria per recaptar més ja em sembla surrealista. El total recaptat per la DGT l’any 2010 van ser 430 milions d’euros en multes. El que costa la seguretat vial (radars, controls, gestió del sistema, campanyes de promoció...) són 846 milions anuals (es pot consultar als pressupostos generals). A més donat que el govern grava amb impostos al 50% del cost de la gasolina, si es redueix el consum de carburant també baixen els ingressos del govern en impostos. Aquesta pèrdua d’impostos es xifra en 1400 milions d’euros anuals segons les dades del govern, menys si acceptem altres dades de reducció del consum. Algú amb dos dits de front creu realment que la recaptació en multes pujarà tant com perquè tot això surti a compte?

Si demostrem que efectivament no hi ha afany recaptatori i que la mesura pot servir encara que sigui per estalviar una mica de combustible quin és doncs el problema? El problema és constatar que la població està d’acord amb els principis de sostenibilitat mentre aquests no toquin en cap mesura res de la seva vida diària. La por a l’estat intervencionista que priva de llibertat als individus esclata a la més mínima mesura restrictiva, oblidant que l’estat té aquesta potestat per llei i que els efectes en la nostra vida diària seran mínims. A això li hem de sumar la facilitat per opinar al mitjans de comunicació de qualsevol persona sigui quina sigui la seva procedència o formació. Des de pilots de Formula 1, a coronels de la guàrdia civil o lobbys automobilístics, tothom es creu amb dret a opinar i a qüestionar les dades i no s’adonen que el problema no és de dades sinó de model. I el que és més greu, la població en general es comença a creure per igual les opinions dels experts que dels opinadors professionals.

Aquesta por ancestral a reduir la velocitat es deu també a la força dels sectors automobilístics que monopolitzen agències i mitjans de comunicació i al paradigma imperant fins a aquest moment que ha identificat el cotxe amb la llibertat de l’individu i que el fa irrenunciable. Tot i això, sempre hem de tenir en compte que el col·lectiu que més es fa sentir no sempre és el que té la raó. I que per molt que el col·lectiu automobilístic tingui molta força i molta veu als mitjans no per això hem d’oblidar als altres col·lectius que no fan sentir la seva veu però que segurament es beneficiaran de la mesura.

I dit tot això, crec que no n’hi ha prou. La clau de la contaminació al nostre país està en les ciutats, no tant en les autopistes. Per això és necessari que ajuntaments i comunitats autònomes comencin a prendre mesures valentes per reduir-la. Si volen seguir o no el model que es marca des de la capital ja es veurà però el que no poden és eludir responsabilitats. Les mesures a prendre no seran populars però és molt pitjor quedar-se de braços creuats.

I ja per acabar només una pregunta, que ens passa amb el cotxe? Perquè l’hem sacralitzat tant? Perquè és tan intocable? El cotxe és quasi una divinitat per els homes d’aquest país. És signe d’estatus social tenir un cotxe que pot anar a 240 i contamina a mansalva quan només pots anar a 120 i t’estàs carregant el planeta. És com una figura fàl·lica, masculina, símbol de potència i de llibertat. La gent no es mobilitza per res, ni per retallades, ni corrupció ni fams a l’estranger però això si, el cotxe que no ens el toquin que és sagrat! I muntem un pitote per 10km/h... no em sembla lògic...

Retirar el transit de les grans ciutats, limitar l’us del cotxe per dies i matricules, millorar la mitjana d’ocupació dels vehicles que ara es troba en un irrisori 1,19 persones per vehicle i desplaçament a l’AMB, si, totalment d’acord, les firmo totes. Però no per això renego dels 110 km/h ni dels 80km/h. I si la nostra vida diària depèn dels 3, 5, 10 minuts que perdem amb aquests canvis potser és que el problema és més gran del que ens pensàvem i afecta no només a la manera com ens movem sinó a la manera en que vivim.

La tragèdia japonesa i el debat nuclear

2011-03-15T00:12:00.001+01:00

La central nuclear de Fukushima. http://www.digitalglobe.com/

Comentava l’Aleix al seu Tumblr que és oportunista començar ara un debat entorn a les nuclears aprofitant el desastre del Japó. Mmm not so sure... la seguretat de les centrals avui és la mateixa que la de la setmana passada si, però els fets recents ens han demostrat que aquesta seguretat és insuficient.

Amb l’energia nuclear passa algu molt senzill: dóna excel·lents beneficis, es generen enormes quantitats d’energia i per tant es pot prescindir de les centres tèrmiques tradicionals que són terriblement contaminants. Però amb les nuclears es juga fort. Qui juga al poker sap que es pot ser conservador o agressiu en el joc, i jugar amb les nuclears és anar all in. El problema és que SI, les centrals són cada dia més segures, Si, només s’han produït tres accidents grans en els últims 30 anys i SI, contaminen molt menys que les tèrmiques. Tot això és indiscutible, però és igual d’indiscutible que si es produeix l’accident, la cadena d’errors o el que sigui que surti malament el preu a pagar és altíssim. I altíssim no ja per els treballadors de la central o els habitants del voltant sinó per les generacions properes. A més és un dany impossible de quantificar perquè es dissolt en la mortalitat de les següents generacions en forma de càncer i malformacions com ha passat a Ucrania i algunes zones d’Alemania. I tampoc és un dany local perquè els elements contaminants no desapareixen, s’infiltren en els vegetals, en els animals i s’integren en la cadena tròfica per molts anys. Aquest segon aspecte no es pot controlar ni medir, però que no es pugui medir no vol dir que no existeixi i que no el tinguem en compte.

El que em molesta de les nuclears és que hipotequen el futur de molta gent sense preguntar a ningú. Ens arroguem la capacitat com a éssers humans de jugar amb una potència que ens sobrepassa i que no podem controlar (podem iniciar una reacció nuclear però no podem parar-la en sec) i els efectes de la qual no sabem eliminar (la radiació). El que estan donant ara als japonesos és la mateixa pastilla de clor que es donava als primers anys 50! No hem avançat gens en solucionar els problemes que genera (radiació + residus) i en canvi hem plagat el planeta amb prop de 500 reactors nuclears. Quan Chernobyl ens va demostrar que no n’hi havia prou amb les mesures estàndard vam decidir que havíem de posar un encoframent a tots els reactors nuclears i així ens vam pensar que tots els problemes estaven solucionats. Ara el Japó ens demostra que no n’hi ha prou.

Diuen els partidaris d’aquest model que amb el Japó s’ha demostrat que les mesures de seguretat han funcionat perquè només ha fallat el sistema de refrigeració després d’un terratrèmol de 8,9 graus. Però per mi la dada es pot llegir a l’inrevés també. Ni tan sols el Japó, la segona economia mundial fins fa dos dies i el país millor preparat per resistir terratrèmols del món ha pogut resistir l’envat de la naturalesa. Serem tan il·lusos com per pensar que la resta dels reactors nuclears del món estan tan ben preparats davant les eventualitats com els del Japó?

L'entrada del Tsunami. Foto: http://www.boston.com/bigpicture/

Jo he estat sempre un fervent partidari de la energia nuclear, però penso: és necessari tenir 55 plantes nuclears al país més sofert en terratrèmols del món? No és ser molt arrogant? No és confiar massa en les nostres capacitats? No és molt arrogant tenir nou centrals a la costa oest dels Estats Units, on no estan ni remotament a prop de la preparació japonesa davant el que ells anomenen el Big One, que tard o d’hora ha d’arribar donada la seva posició geogràfica? No estem jugant massa amb foc? Després del tsunami de l’Índic del 2004 no es va veure el perill de tenir totes les centrals japoneses a tocar del mar?

I per últim, ens podem permetre mantenir les centrals nuclears en mans privades? Per molts estàndars de protecció que passin, la tendència sempre és i serà reduir costos. No seria millor mantenir-les en mans públiques assumint el sobrecost que això pugui comportar en ares de la seguretat de la població? L’afany per l’eficiència ens ha de portar fins a externalitzar i privatitzar la tecnologia més perillosa de la que disposem?

Totes aquestes preguntes i moltes més que estàn sortint ara són les que s’han de respondre ara, al calor dels fets, perquè l’experiència ens demostra que quan l’actualitat es refreda tot queda igual i res canvia (recordeu el G-20 i la refundació del capitalisme).

El paradigma en que vivim ara, la idea de que les nostres accions han de ser regides per la sostenibilitat i per el respecte al nostre planeta va néixer amb l’informe Brundtland presentat a la ONU al 1987 en un moment en que la societat estava profundament conscienciada per el medi ambient per culpa entre d’altres del fatídic accident de Chernobyil de 1986. Aquest és un moment doncs en que no s’ha de fer com si no hagués passat res sinó remoure els ciments intel·lectuals, pensar i discutir sobre si estem fent bé les coses i sobre si no les hauríem de fer d’una altra manera. Pensar és gratis i debatre també així que si al fer-ho aconseguim evitar un accident similar en el futur tot això que haurem guanyat.

Per últim un últim problema i és que no ens podem fiar del que ens diuen. En tots els grans accidents nuclears de la historia, la informació s’ha tapat, s’han donat dades falses i s’ha enganyat obertament. Va passar a Chernobyl, va passar a Three Mille Island i ja surten les primeres veus de que està passant ara. Els interessos són massa grans, el pànic de la població podria acabar amb un model energètic que genera enormes beneficis i més important encara, per el que no es té substitut. Donats aquests perills les autoritats sempre pensen que com menys sàpiga la gent millor.

Una Japonesa parla amb un tècnic amb equip antiradiació. Foto: http://www.boston.com/bigpicture/

Dit això, espero que tot vagi bé a Fukushima, aconsegueixin refrigerar els reactors encara que sigui a costa de contaminar l’aigua del mar i els japonesos iniciïn una recuperació que estic segur serà un orgull nacional i un model a seguir per molts anys. El caràcter japonès és tenaç obedient i incansable, en aquest blog ja hem vist el que pot provocar quan està mal enfocat, esperem veure en els propers anys com aplicat a la reconstrucció també pot meravellar al món.

P.D. 55 centrals per produir menys del 50% de l'electricitat que necessita el Japó... no serà que tenim un consum d'energia inabastable?

P.S. Una idea que em volta pel cap aquests dies. Significa el desastre japonès la fi de les revoltes al Nord d’Àfrica? Té occident capacitat per atendre més d’una notícia internacional? Ho veurem els propers dies però de moment Libia no pinta gens bé...

Documental: Últimas sesiones con Marilyn

2011-02-28T21:16:00.000+01:00

Dissabte passat la noche temática dedicava la nit a dos molt bons documentals sobre cinema. El primer sobre la vida turmentada de Marilyn Monroe i el segon sobre la caça de bruixes i la relació contradictòria entre el dramaturg Arthur Miller i el director de cinema Elia Kazan.

El que us deixo aquí és el primer tros del documental titulat Últimas sesiones con Marilyn que el podeu veure a través de Youtube o del portal de RTVE del que també us deixo el link. (recomano la versió de la noche temàtica, la veu és molt més evocadora).

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20110226/noche-tematica-ultimas-sesiones-con-marilyn/1031262.shtml

Em sembla interessant perquè no és un documental al l’ús, no repassa la vida de Marilyn sense més sinó que es basa en les cintes que es van trobar després de la seva mort (recordem que es va suïcidar amb una sobredosi) i en els últims 30 mesos de la seva vida en que es va sotmetre a un profund psicoanàlisi de la mà del doctor Ralph Greenson. El documental es qüestiona què la va dur a suïcidar-se. Va ser la fama? Els seus desequilibris mentals? La incapacitat d’estimar? La confusió entre la Marilyn cinematogràfica i la Norma Jean de fora de la pantalla? O va ser la profundes i brutals sessions de psicoanàlisi que van remoure el passat i van fer aflorar totes les seves debilitats?

El documental està narrat amb mestria, sentim la verdadera veu de la Norma Jean, explicant les seves debilitats, una veu que és a vegades sensual però la majoria de cops és un fil de veu, insegura, desesperada, depressiva. Sabem a més que poques setmanes després de les gravacions prenia la decisió d’acabar amb la seva vida. Sentim al gran mite del cel·luloide parlar de la seva mare, de la mort, dels fracassos matrimonials amb Joe DiMaggio i Arthur Miller, del seu frenesí sexual i de que necessita més un pare que un amant. El documental ens provoca malestar perquè coneixem la cara visible d’aquesta actriu que confessa que no sap parlar i que per això li agrada tant que li facin fotos, perquè les fan en silenci.

Tots coneixem la Marilyn de somriure perenne de grans pel·lícules com La tentacion vive arriba o Con faldas y a lo loco, però la veu que sentim a les cintes és la d’una Marilyn de porcellana, que necessita ser ajudada i que al seu voltant només troba homes que la desitgen sexualment, dones que l’envegen i una gran majoria que la menysté per ser una rossa tonta. Entremig hi trobem un psiquiatra que ho deixa tot per intentar treure a l’actriu del pou, deixa als seus clients i hi implica la seva pròpia família, però la desesperació de Marilyn és tan gran que comença a arrossegar al mateix doctor a la depressió. I en tot això una pàtina de tragèdia sempre present doncs sabem que la data límit d’aquest procés és un dia d’agost de 1962 en que tot acaba.

El documental és lent però és potent i té imatges que m’esgarrifen. El moment en que Marilyn està tant drogada i destrossada anímicament que no pot recordar la lletra del cumpleaños feliz en els assajos de l’aniversari de John Fitzerald Kennedy posa els pèls de punta . Les dures descripcions d’una Marilyn que és fins i tot arrestada per conducta sexual impròpia es succeeixen i veiem com al final es converteix en una addicta a les sessions de psicoanàlisi, que sovint s’allarguen durant més de cinc hores matí i tarda.

És doncs el relat molt ben construït d’una tragèdia. De la mort d’un icona mundial, però també de la mort d’una noia inadaptada, que va ser hissada al capdamunt sense estar preparada i a qui els focus i la premsa van destrossar. El mite de Marilyn va quedar en la historia però ningú es va fer culpable de la seva mort, ningú va prendre les conclusions que s’havien de prendre i la seva història acaba sent la història de molts altres fracassats a qui les llums i els brillants de la fama arriben massa aviat.

Black Swan, genial Cisne Negro d'Aronofsky

2011-02-21T17:13:00.002+01:00

Escric aquesta crítica tot i sabent que em quedaré curt, doncs aquesta Black Swan és una peli que es viu i es sent i no es presta a un anàlisi en fred. Realment el millor que puc dir és que la peli em va portar per on va voler, vaig sentir el que havia de sentir en tot moment, entusiasme, por, desig tot en la seva justa mesura i vaig acabar saciat, satisfet, plenament content amb el que havia vist. I això per mi ja és dir molt avui en dia.

Black Swan és en aparença una peli senzilla. Natalie Portman és una ballarina de ballet clàssic, molt bona tècnicament i aspirant al lloc de primera ballarina amb l’estrena de la nova obra “el llac dels cignes” de Txaikovski. Fins aquí res de diferent amb altres grans pelis que han explotat les bambolines dels teatres i les relacions diva veterana amb jove ambiciosa. El referent més clar en aquest sentit és Eva al desnudo, que si no heu vist encara també és molt recomanable.

L’aspirant però haurà de ser capaç de ballar el cigne blanc, de bellesa clàssica infinita, però també el cigne negre, emotiu, passional i seductor. És aquest segon aspecte del personatge el que no acaba de quadrar amb el personatge de Nina Sayers que ha portat una vida d’entrenament, de rigor i de perfecció sota la tutela de la seva sobreprotectora mare que també havia estat ballarina. La pressió del coreògraf, l’imminent estrena i la presència d’una Mila Kunis que sembla l’alter ego invers de la protagonista portaran al personatge de Natalie Portman a explorar el seu costat fosc en busca de l’emotivitat i el caràcter necessari per ballar el cigne negre.

Un cop plantejat l’argument la pel·lícula es transforma en una batalla simbòlica entre el blanc i el negre. Per entendre-la plenament fareu bé de recordar la distinció Nietzscheana entre apol·lini i dionisíac. Els elements apol·linis provenen d’Apol·lo déu de la llum i de l’art i són la disciplina, la bellesa clàssica, la llum la perfecció etc. En contra els elements dionisíacs corresponen a Dionisos, el déu del vi i de l’orgia. Allò dionisíac és el sentir, l’obscuritat, l’emoció desfermada, el sexe, el no-control etc. En definitiva i embrancant-ho amb Froid és el conscient i la civilització vs el subconscient i la naturalesa. Nina haurà d’abandonar el seu controlat caràcter apol·lini per fer un viatge cap al seu perillós costat dionisíac.

El problema és que aquest canvi és un canvi forçat per les circumstàncies, que no prové d’un procés maduratiu personal sinó de la pressió i les influències. Això provocarà una sèrie de desequilibris en Nina que l’espectador viurà de primera mà perquè el nostre únic punt de vista és el que viu i sent Natalie Portman.

Per mi la genialitat d’Aronofsky (del que he de reconèixer que mai havia vist cap pel·lícula) es basa en que reconeix perfectament que aquest és un viatge mental i que per tant no ens presenta un entorn realista o neutre sinó que els paratges per els que transita la pel·lícula marquen molt el que sent l’espectador. Per començar uns minuts de presentació amb una càmera subjectiva molt moguda que camina darrera la nostra protagonista mostrant-nos el que ella veu i deixant-nos clar que no ens donarà treva en cap moment. Trobem a més molt poques escenes exteriors, tot succeeix dins del teatre en sales fosques i plenes de miralls o dins de casa la protagonista, de passadissos estrets i portes mal tancades i on resideix una mare que ho vol controlar tot. La manca d’intimitat a la seva pròpia casa fa molta angúnia.

Com a espectadors realment veiem que Nina no és una persona completa tal com està, que necessita evolucionar lluny de l’obsessió per la perfecció i d’aquesta mare omnipresent. Però també veiem astorats i impotents les conseqüències d’aquest canvi. Desitgem que Nina exploti, que desenvolupi tot el seu potencial, que cridi i es desmeleni però Aronofsky ens deixa molt clar que l’èxit mai és gratuït i que passejar per els costats foscos de la ment no es salda sense conseqüències.

La combinació de terror psicològic és molt efectiva (que no efectista) i en cap moment sabem si el que està passant és real, si és percepció o una combinació de les dues coses. Tampoc sabem les intencions ocultes dels personatges, del coreògraf i de la ballarina que interpreta Mila Kunis que són perillosament ambigus. Aquesta incertesa em va recordar en algunes coses a Shutter Island que també explorava els límits de la percepció.

Menció apart és el personatge de Natalie Portman. Estic segur que l’Oscar ja el té a casa perquè és impossible que hi hagi cap paper comparable, tant en complexitat de guió com en interpretació. Més enllà de les classes de ballet que haurà hagut de prendre per afrontar les escenes de ball amb garanties, el rostre de Portman és un plafó on hi veiem totes les emocions possibles, des de l’alegria d’haver obtingut el paper, fins al terror desenfrenat passant per l’estrès provocat per el voler i no poder. La Nina Sayers blanca és una figura de porcellana fràgil i delicada, però quan es destapa en una magnífica escena a la discoteca (aquest any va de grans escenes a la discoteca. Recordeu La red social!) es converteix en un personatge desenfrenat, amb somriure confiat i capaç de seduir i deixar-se seduir. Punt a favor per als espectadors masculins és que en aquesta transformació psicològica el sexe hi té evidentment un pes important i Aronosfky ho explora com és degut, sense estalviar-nos res. En les escenes més passionals constatem una cosa que ja sabíem: la bellesa de Natalie Portman, i en descobrim una de nova: que Mila Kunis té un futur brillant en un paper de pura seducció i perillositat.

A tall de conclusions, crec que Cisne Negro és pur cinema. No és una peli justa, no mostra les seves cartes, ens enganya i juga amb nosaltres, és inclús tramposa en alguna escena i en algun gir de guió, però ho fa pel bé de la impressió global de l’espectador. Hi veiem algun recurs fàcil, el joc de miralls, les visions, o alguna escena excessivament sanguinolenta. Els puristes diran que es podria haver fet la mateixa exploració psicològica sense utilitzar aquests recursos tan fàcils. Però Aronofsky no els utilitza per allunyar a l’espectador de la historia sinó per implicar-lo més emocionalment, per tensar-lo, per fer-lo més receptiu a la veritable reflexió que hi ha al darrere, sobre l’èxit i sobre la complexitat de la nostra ment. Al cap i a la fi el cinema és l’art de fer-nos creure l’increïble així que aplaudeixo l’atreviment perquè realment acaba fent un producte final que et clava al moll de l’os. Per mi és hipnòtica i captivadora, candidata a millor pel·lícula del 2011 però em sembla que és d’aquestes pelis que odies o estimes.

Tinc una sensació molt rara amb el Cisne Negro. Vaig sentir tant mentre la veia que ara sento que aquesta emoció se m’escapa i no soc capaç de recordar-la en tota la seva magnitud. És com quan vols recordar una cara i no la pots recordar amb tots els detalls que voldries. Una pel·lícula que provoqui voler recordar i voler recordar el que es sentia mentre es visionava, només pot ser bona o molt bona.

P.D. ...la utilització de la música és sublim. He llegit per algun lloc que l’oscar a la millor banda sonora també hauria d’estar decidit. O s’atreviran a dir que algú actual composa millor que Txaikovski?

El que ens juguem avui a Egipte

2011-02-01T12:03:00.002+01:00

La revolta dels joves egipcis viurà probablement en el dia d’avui el seu moment clau. Si els organitzadors aconsegueixen convocar tota la gent que pretenen en una manifestació massiva i pacífica amb l’exèrcit donant-los suport, serà molt difícil que Mubarak recuperi el control. La clau no està tant en el paper dels joves que es manifesten sinó en la decisió que han pres els comandants de l’exèrcit egipci de no atacar als manifestants.

Si la revolta té èxit ens trobarem amb una situació geopolítica nova, i és que Egipte no és Tunísia. Egipte és una peça clau en el món àrab, ho ha estat sempre perquè representa el somni d’un món àrab desenvolupat integrat dins del primer món. La revolta egípcia té doncs més rellevància que constatar que el twitter és important (com s’empenyen en explicar-nos a tots els telenotícies) té una càrrega de fons que pot canviar molt les dinàmiques de força del món en què vivim.

Egipte sempre ha estat el país àrab més desenvolupat. Va ser el primer en alliberar-se de la dominació turc-otomana i un dels primers en alliberar-se de la dominació colonial britànica. És aquest caràcter auto emancipador el que fa d’Egipte un referent per als altres països de la zona. És important perquè el gruix de reformes egípcies han estat endògenes, produïdes per ells mateixos i sense la necessitat d’un tutelatge extern.

Aquest és el gran somni del món àrab, una emancipació total dels intervencionismes d’occident i un desenvolupament per ells mateixos. Un cop emancipats del britànics després de la IIa Guerra Mundial, van tenir una etapa de socialisme amb Nasser i posteriorment un retorn al liberalisme amb Saddat. Els dos van ser figures presidencials autoritàries, que van apostar per un model de partit únic amb grans projectes en matèria d’infraestructures com la presa d’Assuan construïda amb diners soviètics o la promoció del canal de Suez. Durant els anys de Nasser Egipte va ser molt bel·ligerant amb Israel, però amb Saddat es va passar a una política de no agressió pagada a preu d’or pels Estats Units. Hosni Mubarak va substituir a l’assasinat Saddat al 1981 i desde llavors el país s’ha estancat política i econòmicament. Les reformes en matèria d’infraestructures no han anat acompanyades de canvi social ni de liberalització democràtica i ara en plena crisi econòmica mundial exploten els descontents acumulats.

El problema és que Mubarak és un dictador però és un dictador pro-occidental. Durant el seu govern ha garantit una pau estable amb Israel, protecció del pas comercial més important del món (el canal de Suez), i ha estat un aliat estratègic clau per impedir l’extensió de l’integrisme islàmic a les costes del mediterrani. L’egipte de Nasser, Saddat i Mubarak és un estat més o menys laic, amb forts interessos comercials a l’exterior i que viu del turisme arqueòlogic. Li ha interessat sempre doncs, una estabilitat a la zona que no faci fugir els negocis, una estabilitat molt ben valorada des de Washington i des de la costa nord del Mediterrani.

Els punts en contra són que el règim prohibeix qualsevol tipus de llibertat d’expressió, és monopartidista i sufoca els moviments socials. Però tot això no importa a la comunitat internacional mentre mantingui als germans musulmans il·legalitzats. Els germans musulmans són un grup polític de molta força a Egipte a pesar d’actuar en la clandestinitat. Es van fundar al 1928 i representen un islamisme menys radical que altres sectors. No renuncien però al panarabisme, ni a l’alliberació de palestina, ni a estructurar la societat en torn de la religió.

El dilema per a les cancelleries occidentals és clar. S’aposta per els drets humans, la llibertat d’elecció dels egipcis, l’arribada de la democràcia en un altre país que no té ni tradició democràtica ni alts nivells d’alfabetització? O es continua coartant la sobirania del poble egipci amb un dictador més o menys tou i políticament correcte que allunya la ombra d’una victòria islamista a les urnes?

Sempre hem considerat la democràcia com el millor sistema polític, el sistema que és sinònim de llibertat i progrés, però també hem de ser conscients de les seves deficiències. Què és abans el progrés o la democràcia? Hi ha molts experiments en la historia que ens demostren que imposar la democràcia en societats sense classes acomodades, i amb baixa alfabetització resulta sovint contraproduent ja que és fàcil que s’entri en sistemes corruptes i manipulacions a gran escala. És la democràcia un camí cap al progrés o és el progrés un camí cap a la democràcia?

Ens podem imaginar unes eleccions lliures a Egipte en un plaç de 6 mesos? Les principals forces d’oposició al païs són islamistes i l’ambient de crisi econòmica i precarietat donen ales als partits més radicals. Creure que el premi Nobel de la pau Mohamed El-Baradei pot aglutinar tot el país sense un partit potent a darrere és com a mínim agosarat. L’últim intent d’eleccions lliures en un país del pròxim orient va acabar amb la victòria de Hamas al 2006. Els precedents no són bons...

He començat dient que Egipte no és Tunísia. Si l’experiment democràtic fracassa a Tunísia no tindrà les mateixes implicacions que si falla a Egipte. Egipte és veïna d’aquest gran problema que és l’estat d’Israel, Egipte és el pont entre Europa i l’Àsia, és a més una potència que ha de liderar el desenvolupament africà en els propers anys i també és una potència demogràfica amb 80 milions d’habitants. Per últim, Egipte conserva el prestigi dins del món musulmà, de ser cuna de grans intel·lectuals i de liderar l’alliberació dels països àrabs. I per tant és de preveure que el que passi a El Caire generarà moviments emuladors a altres països de la zona.

Arguments d’aquesta mena ens posen en contra d’unes eleccions lliures que podrien guanyar partits radicals emparats en la desesperació de molts. Però d’altra banda quin dret tenim nosaltres a qüestionar un procés que han començat els propis habitants d’Egipte en contra dels seus governs. No tenen dret a aspirar a un futur millor? No hauríem nosaltres d’estar fent el mateix contra els nostres governs o els nostres bancs? No val la pena arriscar-se a acabar malament abans que no fer res? No podem tenir l’esperança de que el poble egipci i el tunissià trobaran la manera de sortirs’en per ells mateixos? El procés pot acabar malament però també podria acabar bé i llavors Egipte seria de nou un far que altres països sota dictadures similars podrien seguir amb esperança.

Al final pensem el que pensem interiorment, el que s’imposarà és el pragmatisme dels nostres díes. Avui en dia en política internacional hi ha una cosa molt clara. Intervenir en països i polítiques exteriors surt molt i molt car. Les dues últimes experiències amb Iraq i Afganistàn han estat calamitoses i ja ningú s’atreveix a implicar-se de manera fefaent en polítiques internacionals. Enmig de la crisi econòmica regna el campi qui pugui i ni els EUA ni la UE marcaran l’agenda de les revoltes. Molt menys la Xina a la que el Mediterrani queda molt lluny i no està interessada en països sense recursos energètics de primer ordre.

Sembla doncs que els egipcis i els tunissians s’han trobat amb un context favorable per al canvi. Si aconsegueixen enderrocar el règim es trobaran amb via lliure per confeccionar nous models polítics, sense tutelatges o interferències descarades. Altra cosa és que això desemboqui en èxits democràtics o en més tirania de caràcter religiós, però això no ens correspon a nosaltres decidir-ho doncs cada poble ha de tenir la oportunitat de dibuixar el seu propi futur.

Jo personalment només espero que la onada de revolucions s’estengui a Algèria i Marroc, que també ja toca, que els nous governs siguin capaços de mantenir separats l’àmbit de l’estat i el món de la religió i que sobretot l’exèrcit es segueixi mantenint al marge..

El poder del perro, de Don Winslow

2011-01-31T23:07:00.001+01:00

Després d’un any de rebre’n notícia i de sentir-ne grans referències aquest Nadal em vaig decidir finalment a llegir-me “el poder del perro” de don Winslow.
Poques coses dolentes trobareu escrites sobre aquest llibre i aquest autor, al que plouen ja ofertes de Hollywood i que reencarna la millor tradició d’escriptors de novel•la negra, en línia directa amb Doshiell Hammett, Raymond Chandler o el més recent James Ellroy.

El poder del perro és un llibre ambiciós, cru i potent. Comença amb una escena atroç que tardarà moltes pàgines a explicar-nos però que ens situa hàbilment en el to del llibre. La immersió en els personatges tampoc costarà gens doncs ens trobem d’immediat enmig d’una tempesta d’acció.

Durant 700 pàgines acompanyarem a Art Keller, agent de l’agència nord-americana antidroga en la seva croada personal contra el clan dels Barrera que controlen tot el negoci de la droga a Mèxic. No serà una lluita fàcil, hi haurà matances, injustícies, conspiracions i droga, molta droga. Keller no serà a més l’únic personatge ja que recorrerem els diferents clans de Mèxic, la màfia novayorkesa, els businessmen de Shanghai i els càrtels de Colòmbia a través dels ulls de narcotraficants, policies corruptes, prostitutes d’alt standing i inclús un bisbe. Tot plegat per desenvolupar una historia enorme que ens il•lustra com el narcotràfic taca tota la societat a tots els nivells i que encara que no puguem assumir que tot el que explica Winslow sigui cert, ens permet copsar perquè la lluita contra el narcotràfic és una lluita perduda des de fa temps.

Winslow va debutar en el món de la novel•la amb aquesta obra i ben aviat se’l va relacionar amb James Ellroy. Certament el seu estil té moltes coses en comú amb el de Ellroy, els dos són irreverents, utilitzen la figura de l'antiheroi, són molt sanguinolents i políticament incorrectes. Tot i això crec que Winslow encara és un aficionat en comparació amb Ellroy. Per dir-ho d’alguna manera crec que Ellroy és un desequilibrat mental que es rehabilita escrivint i en canvi Winslow és algú que assumeix aquest estil de manera conscient. El llibre de Winslow és dur, si, però no esfereeix com algunes obres d’Ellroy. A més les trames de Winslow són molt fàcils de seguir, hi ha molts personatges i s’entrecreuen constantment però tot és clar en tot moment i no hi ha confusió. No hi ha la densitat boja de trames i personatges dels llibres d’Ellroy i això el fa més apte, més accessible al públic general però de menys qualitat literària.

Tot i això, aquest no és un mal llibre. És un molt bon entreteniment que vola literalment al llegir-lo. Enganxa molt i té un estil directe, amb bons diàlegs i escenes d’acció eficients. Suggereix conspiracions sense haver d’explicar-les a fons donant una sensació de verisme força gran. S’albira que moltes de les coses que explica són certes –no totes- però fa por pensar que molt del que ens explica és real… Segurament la realitat del dia a dia sigui molt més crua del que s’explica, el que és més dubtós és la trama de conspiracions que involucra a molts governs de tot el continent americà, tot i que després de lo de Wikileaks tampoc s’ha de descartar del tot.

Com a aspectes negatius només remarcar el poc protagonisme dels personatges femenins i un final discutible. Potser massa ràpid, massa ben lligat (no us desvelaré si acaba bé o malament), massa simple en definitiva per la enorme complexitat del problema que ens ha explicat durant tota la novel•la.

Recomanat a: Aficionats a la novel•la policíaca o a tot aquell que vulgui passar tres dies de bona lectura.

Contraindicat a: persones molt sensibles o a tot aquell que estigui d’exàmens i no es pugui permetre enganxar-se a un llibre ara mateix..

La Dansa dels sables, La Trinca i Billy Wilder

2011-01-13T23:30:00.000+01:00

Veient aquesta nit aquest programa de TV3 “No me la puc treure del cap” he redescobert una cançó que feia molt temps que no sentia. La Dansa del sabre de La Trinca és una descripció molt aguda de l’intent de cop d’estat de Tejero del 23 F de 1981. Ja sabeu, com que als rumors de cop d’estat se’n deia soroll de sables als de La Trinca no se’ls va acudir res millor que utilitzar el ritme endimoniat de la Dansa dels sabres de Aram Kachaturian per explicar aquells fets que tot just acabaven de passar. La lletra no té preu, i si us mireu el programa de Tv3 que us adjunto aquí a dalt descobrireu coses que segurament no sabíeu.

De petit tenia el cassette de la trinca i l’escoltàvem amb els pares al cotxe així que la cançó em sonava, però no m’havia adonat mai fins avui que també és la mateixa música d’una de les meves escenes preferides del cinema clàssic. Aquesta cançó surt a Uno, Dos, Tres de Billy Wilder. Una esbojarrada comèdia de l’any 1961 del mestre Polonès que munta un monumental embolic entre russos i americans al Berlín de postguerra. És una sàtira enorme al sistema soviètic i una de les pel•lícules més hilarants i plena de detalls històrics que he vist. La escena en qüestió té lloc en un hotel de la banda comunista de Berlín i consisteix en una negociació entre els delegats russos i el director de la Coca-Cola. Aquest últim (interpretat per un magnífic James Cagney que va acceptar tornar de la jubilació per interpretar un últim personatge a les ordres de Wilder) ofereix la seva secretaria rossa a canvi de que els russos alliberin un presoner. Els russos intenten negociar però els encants de la bella secretaria que dansa al ritme d’aquesta endimoniada melodia els faran cedir.

La escena és un punt culminant de la pel•lícula, el moment en que el personatge de Cagney decideix entrar en acció i el ritme no s’aturarà fins al final. Suposo que algun dia en faré una ressenya completa perquè realment és un must see. Us deixo el vídeo de l'escena concretament des del minut 2.

Per acabar de lligar les coincidències històriques hem de recordar que Kachaturian, el compositor de l’obra era d’origen armeni, i per tant va viure sota la URSS de Stalin. De fet, la dansa dels sabres és un fragment d’un ballet molt popular a la rússia de l’època. Kachaturian era un ferm defensor de Stalin al que fins i tot va dedicar una oda sifònica amb el seu nom. El cas és que aquesta dansa dels sabres es va estrenar dins del ballet Gayaneh al 1942, va contar amb el beneplàcit de Iosiv Stalin i és d’inspiració profundament soviètica.

Com veieu, un altre gol a favor del mestre Wilder que utilitza una cançó típicament russa per fer anar de corcoll als tres delegats soviètics a la pel.lícula, tot plegat molt subtil... La trinca vint anys després van recuperar la melodia per fer una peça satírica amb els últims estertors del feixisme espanyol. Tot plegat molt rodó.

Per acabar us deixo amb la composició original.

Canción de Hielo y Fuego de George R.R. Martin

2011-01-10T17:56:00.001+01:00

Winter’s coming…

No podia començar aquesta entrada d’una altra manera, i aquest any sembla que precisament l’hivern començarà a arribar el 17 d’abril. Sonen tambors de guerra per Internet i la gent ja comença a escalfar motors per preparar-se per l’allau de novetats que es preveuen per abril. No esteu entenent res? M’explico.

La HBO anunciava ahir que l’estrena de la sèrie Juego de Tronos serà definitivament el 17 d’abril d’aquest 2011. A més els rumors creixen: sembla que s’aprofitarà l’avinentesa per anunciar el llançament de A dance with Dragons cinquè llibre de la saga Canción de Hielo y Fuego aprofitant l’enorme promoció que la sèrie generarà.

Juego de Tronos és el primer llibre de la saga de fantasia creada per George R.R. Martin. De moment han aparegut 4 llibres que han mogut milers de fans i des de fa anys s’espera el cinquè llibre de la saga que es titularà “A dance with dragons”. I davant de totes aquestes notícies jo m’adono que aquí encara no havia escrit res sobre aquesta obra mestra literària que estarà molt i molt de moda d’aquí tres mesos.

La fantasia s’havia relacionat sempre amb El Senyor dels Anells i l’ingent obra de Tolkien. La fantasia sorgida a l’ombra de Tolkien copiava conceptes i personatges, presentava poques novetats i la repetició dels mateixos paràmetres ad aeternum va fer caure l’interès i la qualitat d’un gènere que es va acabar veient com a un refugi per a freaks i gent alternativa.

En els últims anys però el gènere fantàstic ha donat un tomb important amb autors que busquen plantejaments molt més adults i trencadors i que no es senten deutors en excés de la saga Tolkeniana. George R.R. Martin és un dels principals exponents d’aquest canvi, com també ho són Andrzej Sapkowski o Steven Erikson. La nova fantasia que proposen escapa de la dicotomia del bé i el mal, dels personatges estereotipats i dels grans herois.

La nova fantasia és més adulta, de narració molt més complexa, més humana, amb personatges ambivalents que no són pous de virtud sinó gent que busca sobreviure en móns hostils. Els nous móns creats per aquests autors no són tant rics en folklore però són molt més similars al nostre en el sentit de que les lluites entre faccions, imperis o races són cruels, despietades i caòtiques molt més similars a les que podem viure al nostre món. Els jocs polítics, la corrupció, el poder del diner... tots són elements presents en la nova fantasia i això crea un gènere en que es gaudeix de tot allò sobrenatural dins d’un món més hostil, més imperfecte però també més real i per tant més atractiu per al lector actual.

El cap més visible d’aquest canvi en la literatura fantàstica és la saga de Canción de Hielo y Fuego, que va aparèixer a les llibreries dels EUA al 1996 amb el seu primer volum titulat Juego de Tronos. Després van aparèixer Choque de Reyes, Tormenta de Espadas i Festín de Cuervos i s’espera que la saga s’allargui fins als 7 llibres. De moment ja van camí dels tres milions de llibres venuts arreu del món i els fans no paren de créixer. La premissa és senzilla: tot aquell que es llegeix el primer llibre queda enganxat irremediablement. Encara no he llegit res negatiu sobre aquesta saga i tampoc no conec a ningú a qui no hagi agradat.

Però com explicar la riquesa de “Canción de Hielo y Fuego”? la seva complexitat?

La historia es situa en un continent anomenat Poniente en el qual després d’un estiu que ha durat molts anys es comencen a percebre els canvis que anuncien l’arribada de l’hivern. L’hivern a Poniente dura anys i és de costum d’una duresa terrible. Aquest cop però sembla que serà molt pitjor. En aquest continent hi trobem un joc de famílies nobiliàries: els Stark, els Lannister i els Targaryen. Entre ells hi haurà un lluita constant per el poder que excedeix en molt tot el que havíem vist fins ara en una novel•la. Estic parlant de conspiracions, assassinats, guerres civils, enverinaments, tot el que us pugueu imaginar i coses que no us havíeu imaginat mai.

El llibre s’inspira lleugerament en la guerra de les dues roses de l’Anglaterra medieval i en multitud de fonts medievals més però no és fàcil seguir les pistes perquè les novel•les són molt i molt intricades. L’estil narratiu de Martin és molt particular, cada capítol té un personatge narrador i la historia es veu a través dels seus ulls. Això fa que tinguem múltiples punts de vista i sapiguem intencions ocultes que els altres personatges no saben. Tot plegat ajuda a que la historia de conspiracions, traïcions i assassinats es pugui desenvolupar amb molta facilitat.

Aquesta és una saga de personatges, tots estan perfectament dibuixats, tots amb les seves particularitats i inquietuds, els seus objectius ocults... no hi ha un narrador, és una historia explicada per els seus protagonistes.

I és que a Canción de Hielo y Fuego no hi ha personatges bons i dolents, tots lluiten per uns interessos i el lector anirà veient com les seves opinions van canviant amb el pas de les pagines. Però atents! Ni se us acudi encarinyar-vos amb algun personatge en particular perquè en les novel•les de Martin la mort espera en qualsevol pàgina. L’autor no té pietat de les seves criatures i veureu com les sorpreses s’encadenen a molta velocitat.

A tot això hem de recordar que això no és fantasia de fades i follets, aquí hi ha molta mala llet, diàlegs absolutament genials, escenes molt pujades de to i molta, molta sang. I el que no hi ha, almenys en primer pla, és màgia. La màgia en el món de Martin no es mostra sinó que s’insinua. I ja se sap que quan no es parla d’una cosa aquesta sembla molt més temible i poderosa.

Sobre aquest petit món que és el continent de Poniente s’alça una amenaça terrible que coneixem com “los otros” el món dels “otros” i el de les famílies nobiliaries es separa per un mur de gel gegant que és vigilat des de fa milenis, dia i nit per la guàrdia de la nit. Amb el pas de les pàgines anirem sabent més coses sobre aquests estranys habitants, sobre els guardians de la nit, sempre vestits de negre, i sobre la familia Targaryen, que ha hagut de fugir a l’exili i que viu recordant els seus anys d’or, esperant la seva oportunitat i la tornada dels dragons. I a tot això l’hivern sembla cada cop més proper, i l’hivern és sinònim dels “otros” de la màgia oculta i d’antigues llegendes que sembla es comencen a fer realitat.

A tots els llibres es combina varies línies argumentals, algunes de curt alcanç que es resolen en el mateix llibre i d'altres més lentes, més grans, més misterioses, que s'aniràn resolent cap al final de la saga.

El problema és que la historia és tan bona, i d’unes dimensions tan colossals que ha desbordat al mateix autor. Des de fa més de 5 anys intenta acabar “A dance with Dragons” una espera interminable que ara sembla que poc a poc arriba al final. De tota manera encara faltaran dos llibres cosa que pot allargar molt i molt la espera.

El primer llibre de la saga és molt bo, equilibrat i molt ben escrit, el segon és una mica més fluix perquè apareixen més personatges sovint no tant atractius com els primers però que seran cabdals en el desenvolupament de la historia. Però on la saga fa un salt és en el tercer llibre. Tormenta de espadas és per mi una de les millors novel•les que he llegit mai (i els que em coneixen saben que n’he llegit unes quantes). Ja t’has fet teus els personatges i Martin els submergeix en una tempesta interminable d’acció i emocions i a mesura que avança la saga la màgia comença a fer-se més present. El quart llibre és una pausa abans de la tempesta i és que a Dance with dragons promet ser tot un aconteixament literari.

I després de tot això encara em quedo curt... sóc incapaç d’explicar què tenen aquestes novel•les per ser tant addictives així que us convido humilment a llegir el primer llibre i a intentar resistir-vos a la tela d’aranya de Martin. Jo he sucumbit totalment i últimament gaudeixo molt més de la lectura, allunyat de les novel•les històriques barates i llegint el bo i millor de la nova novel•la fantàstica.

Escuchad mis palabras, sed testigos de mi juramento:
La noches se avecina, ahora comienza mi guardia.

No terminará hasta el día de mi muerte.

No tomaré esposa, no poseeré tierras, no engendraré hijos.

No llevaré corona, no alcanzaré la gloria, viviré y moriré en mi puesto.

Soy el espada en la oscuridad, el vigilante del Muro.
Soy el fuego que arde contra el frío,
la luz que trae el amancer,
el cuerno que despierta a los durmientes,
el escudo que defiende a los reinos de los hombres.
Entrego mi honor y mi vida a la Guardia de la Noche, durante esta noche

y todas las que estén por venir

Rànquing de pel.lícules del 2010

2010-12-31T20:01:00.000+01:00

Habemus rànquing! Tard i pobre però l'habemus...

Aquestes han estat per mi les millors pel•lícules del 2010 que ens abandona (recordeu, films estrenats al 2010 al nostre país).

10- Scott Pilgrim vs the world de Edgar Wright.
Fusió quasi perfecte de còmic, música i cinema. Humor i acció a dojo que es combinen amb múltiples referències a els diferents universos dels tres arts. És una pel•lícula rodona que ofereix una bona estona d’adrenalina i riures. No li podem demanar més. Només li falla el final, potser massa arquetípic o previsible. Menció especial per a Mary Elisabeth Winstead que escapa de la típica novia florero de moltes trames romàntiques.

9- Kick-Ass de Mathew Vaughn.
Més referències del món del còmic! La veritat és que tinc debilitat amb aquesta peli, me n’esperava molt i no em va decebre. La trama és original i trenca amb el que estem acostumats a veure, hi ha molta violència i humor força fi. A més Chloe Moretz la clava absolutament amb el seu personatge de nena assedegada de sang. No està més amunt en el rànquing perquè en el fons és un historia de superherois amb poques pretensions, però és una pel•lícula rodona!

8- The Town de Ben Affleck.
Ara ens comencem a posar seriosos. The Town és un thriller modèlic que té flaixos de gran pel•lícula però que li falta alguna cosa per acabar de quadrar el cercle. Potser és per l’error garrafal de càsting fent que Affleck protagonitzi a més de dirigeixi la peli, o potser és que el final és massa previsible. De totes maneres és un film elèctric, que ens submergeix completament en un barri de Boston, que fa de la ciutat un mateix personatge, que descobreix a Rebecca Hall com a gran actriu i que fa entrar a Jon Hamm (Madmen) en el cercle de Hollywood. Malgrat els seus defectes, està molt per sobre de quasi tots els altres thrillers estrenats aquest any i demostra que l’Affleck director té molt de recorregut per endavant.

7- El escritor (The ghost writer) de Roman Polanski.
Gris, desassossegant, fred... aquest és l’ambient que ens pinta Polanski en una historia d’un escriptor que descobreix els draps bruts d’una important figura política. Un altre thriller a la llista, aquest cop de conspiracions, premsa i política. Tot molt ben portat amb uns decents Ewan McGregor i Pierce Brosnan. La historia no té res d’especial i el que fa que estigui al numero 7 és la fantàstica direcció de Polanski, que ens amaga les cartes i sobretot ens oprimeix en un ambient gèlid de modernitat i tecnologia. En aquesta pel•lícula hi ha molts exteriors i les cases tenen parets de vidre, però l’espectador es sent més tancat que si es filmés tot dins d’una presó. Molt recomanable.

6- Shutter Island de Martin Scorsese.
Un altre thriller! Però aquest mental, molt pròxim al terror. Dels millors personatges que li recordo a Di Caprio tot i que encara em tira una mica enrere com a actor. La clava fent el paper d’un investigador en un manicomi dels anys 40. Una trama retorçada, tramposa, cruel amb l’espectador que li farà preguntar-se moltes coses i un final genial. Per mi, la millor peli de Scorsese en molt de temps. La presència de Ben Kingsley ajuda però el que inquieta més és un cop més l’ambientació freda i l’atmosfera humida, no hi ha esperança ni alegria a Shutter Island i al final del metratge l’espectador ja ho nota dintre seu. A més en aquest cas la necessitat de participar activament en el visionat de la peli, de pensar, i no deixar-se portar com fem casi sempre que anem al cine fa pujar en molt el valor de Shutter Island.

5- Ciudad de vida y muerte de Lu Chuan.
Quan ens pensàvem que després de Salvar al soldado Ryan i la llista de Schindler ja no hi havia res a afegir al cinema bèl•lic o de camp de concentració, surt aquest xinès que jo no coneixia de res i es marca una peli que sortirà en tots els manuals de cinema durant molt de temps. La narració de la massacre de Nanking, de la que ja hem parlat anteriorment al blog, combina cinema bèlic (l’assalt, la resistència, la lluita urbana...) amb el cinema de camps (penúries, crueltat i vergonya de pertànyer a l’espècie humana). Una advertència sèria: sensibles abstenir-se. Lu Chuan no fa cap concessió i mostra escenes d’una crueltat que jo no havia vist mai. I no us equivoqueu, no hi ha sang a Ciudad de vida y muerte. És la manca de raó, de pietat, de sentit el que ens posa els pels de punta. Tècnicament també és impecable, imatges molt blanques i poc negres, una càmera nerviosa que et fa sentir dins la lluita urbana i un tractament dels personatges gens maniqueista. Probablement sigui amb la Cinta blanca la millor pel•lícula de l’any però la sensació de desolació que vaig sentir al acabar m’impedeix posar-la més amunt. Molt recomanable però a visionar amb precaució i fent el cor fort.

4- Two Lovers de James Gray.
He esperat a l’últim dia de l’any per veure aquesta petita meravella de Gray, que ja va sorprendre al 2008 amb La noche es nuestra. Two lovers és de sinopsi molt senzilla: un jove Joaquin Phoenix infeliç i una mica desequilibrat intenta nedar entre dos amors, el de Gwineth Paltrow i el de Visessa Shaw. Aquí es combina el talent actoral, d’un Phoenix que per mi és juntament amb Crowe el millor actor actual i el d’una Paltrow que torna a les grans interpretacions després de divertir-se amb els Iron Man. La parella és una delícia de sentiments no parlats. A això li sumem l’atmosfera típica de Gray, fosca, solitaria i silenciosa i tenim un film romàntic però que escapa dels clixés, amb un molt bon final. La relació a través de la finestra de la parella protagonista és d’una senzillesa exemplar i també és destacable el retrat anodí que fa d’una família jueva de classe mitja. Per a tots aquells enamorats de Gwineth Paltrow aquesta és un must see, l’actriu amb més classe del moment...

3- Origen de Christopher Nolan. La per molts millor pel•lícula de l’any es queda en el numero 3 del meu rànquing personal. I és així no perquè li falti res, sinó perquè simplement n’hi ha dues que són millors. La de Nolan és una pel•lícula molt original, que fa pensar al qui la veu, que hipnotitza amb algunes imatges, que mostra tota la potència de 300 milions de dòlars de pressupost i que a sobre té un final obert. Res a objectar, Películón en majúscules. Només escurçaria el tiroteig a la fase de la neu i donaria més profunditat al personatge de Ellen Page que sembla que sigui creat només per explicar a l’espectador l'interior del personatge de Di Caprio. Esperem que Nolan segueixi sent igual d’original perquè s’agraeix i molt.Menció especial per a Marion Cotillard amb un molt bon paper de desquiciada.

2- La cinta blanca de Michael Haneke. Un altre peliculon, un altre en blanc i negre i un altre film difícil de pair. Però es pot fer millor una pel•lícula? La resposta és no. La cinta blanca és el retrat més horriblement exacte que es pot fer del que devia ser la vida rural durant molt de temps abans que el nostre. Jo no me la prenc com la pel•lícula que ensenya com van sorgir els futurs nazis, és simplement el retrat del que passa quan l’educació és repressiva i no constructiva. Quan la raó es dóna per suposada i no s’explica, es creen monstres. I quan parlem de monstres Haneke és el rei. La humiliació verbal, la submissió física la repressió mental... tot està traduït aquí en simples imatges en blanc i negre. La comprensió de la Cinta blanca no es fa per els ulls, té lloc en algun lloc recòndit del nostre cervell i és quasi inconscient. L’espectador farà ponts i suposicions que el film no explica buscarà explicacions en altres nivells i el mèrit de tot això és que està perfectament medit i provocat amb les imatges de Haneke. Com pot fer un director una pel•lícula que estimuli tant el cervell? Com pot provocar tant amb tant poc? Per a mi aquest és el gran mèrit de la Cinta blanca.

1- I el Segle a la millor pel.licula de l’any goes to... La red social de David Fincher!! Ja en vaig parlar anteriorment aquí, i per tant no m’estendré però és una peli rodona, un tema aparentment trivial i sense interès, però que el guió i el tractament de les imatges per part del director converteixen en un gran film. Dec tenir predilecció per Fincher perquè també em va encantar Zodiac però és que ningú com ell per donar ritme a aquesta historia, per acompanyar amb la càmera els diàlegs vertiginosos d’Aaron Sorkin i sobretot per deixar-nos algunes escenes que se’ns queden gravades a la retina. I repeteixo, això ho aconsegueix amb una historia que no importa a ningú! El mèrit consisteix en no etiquetar a Mark Zuckerberg com a bo o dolent, sinó fer un calidoscopi d’opinions i deixar que l’espectador es formi la seva un cop vistos tots els punts de vista. En el fons la sala és un jurat popular i Fincher orquestra el judici.

I així finalitzo el 2010 a poques hores ja de les campanades. En general i seguint la tònica dels últims cursos, el 2010 ha estat un mal any de cinema esquitxat de petites joies de gran cinema.

El meu rànquing esta format en la majoria de pelis que no ens ho donen tot mastegat, que requereixen d’una participació de l’espectador. Crec que últimament és aquí on s’està situant la frontera entre la qualitat i lo mediocre.

Per a vosaltres quin hauria estat el rànquing? Creieu que he comès algun sacrilegi??

Ciutats africanes, alguna esperança?

2010-12-12T14:19:00.003+01:00

Estic llegint el llibre de Mike Davis, Planeta de ciudades miseria i fent una assignatura d’Àfrica subsahariana. Mala combinació. Molta desesperança.

Al 2009 el continent africà va passar per primer cop dels 1000 milions d’habitants, dels quals 395 milions ja viuen en ciutats. El creixement demogràfic està disparat. Àfrica només trigarà 17 anys en arribar als 1500 milions i d’aquí a 40 anys ja haurà arribat als 2000 milions dels quals 1230 milions viuran en ciutats. Però en quin tipus de ciutats? La urbanització a l’Àfrica ha estat molt tardana. Fa 50 anys només Alexandria, El Caire i Ciutat del Cap superaven el milió d’habitants i només el 15% de la població africana era urbana. Això vol dir que a més d’una explosió de població en general, l’Àfrica ha patit i seguirà patint una urbanització molt ràpida.

Al 2050 l’hegemonia d'El Cairo que avui en dia té 11 milions de persones es veurà reemplaçada per la megalòpolis de Lagos que ja tindrà 14 milions. En general l’Àfrica subsahariana creixerà molt més que l’Àfrica del Nord i a més aquest creixement es concentrarà en enormes ciutats com Lagos, Kinshasa, Luanda o Nairobi. Lagos per exemple ha crescut en 1.800.000 persones en 5 anys. Això vol dir que cada any arriben a la ciutat 360.000 persones a un ràtio de 30.000 nous habitants al mes o mil persones al dia! Amb aquest ritme de creixement és impossible projectar un urbanisme o planificar nous assentaments. Cap govern del món podria assumir aquest ritme de nouvinguts i molt menys encara els governs africans.

El creixement demogràfic mai és bo o dolent per se sinó que depèn de les condicions amb que es gestioni. És evident que societats en que el 51% de la població té menys de 15 anys (cas del Níger i de tants altres) tenen un potencial de creixement enorme doncs es trobaran amb una gran quantitat de població activa en pocs anys. El problema es produeix quan tot aquest potencial humà es veu frustrat perquè l’economia no acompanya. Aquest és el cas de la majoria dels estats subsaharians, on l’economia informal i submergida és la base de la societat i on les ciutats no poden assumir les enormes poblacions que alberguen. Per evitar la proliferació d’economia submergida i precarietat la majoria d’estudis indiquen que és necessari projectar una societat on hi hagi un accés regular als serveis i altes possibilitats d’accés a l’habitatge.

Per dir-ho d’alguna manera es demostra que misèria atrau a misèria i que per sortir d’aquest vincle cal canviar els assentaments informals de barraques als afores de les ciutats per una ciutat planificada i ben gestionada. Però com aconseguir-ho quan els governs tenen una manca greu de recursos? Quan el deute extern extorsiona els pressupostos nacionals? Quan els recursos naturals que constitueixen el principal recurs de països com el Níger, la República Democràtica del Congo o d’Angola estan tots gestionats per empreses franceses, angleses o últimament xineses? Com impulsar la vivenda i l’accés als serveis bàsics quan el país viu de l’ajuda internacional i els plans de reestructuració de l’FMI obliguen a privatitzar i aprimar la despesa pública?

Les instancies internacionals confonen la macroeconomia amb la panacea universal. L’FMI porta 20 anys clamant al cel que s’ha de donar pas al neolliberalisme per tal d’integrar aquests països al mercat mundial, però l’únic que han aconseguit és que el mercat mundial s’oblidi d’Àfrica (el percentatge del comerç mundial que involucra a l’Àfrica és igual ara que al 1950) i que a sobre els governs no tinguin cap recurs per millorar la seva situació interior i molt menys l’allau urbanitzador dels últims anys.

El laissez faire urbanístic porta a una segregació total entre barris rics i barris pobres. L’allau de migració que arriba del camp a la ciutat no té recursos suficients per a un lloguer legal perquè l’enorme demanda de vivenda fa pujar els preus pels núvols. El procediment habitual és procurar-se d’alguns materials com lones xapa o uralita i fer un assentament temporal en un dels barris perifèrics de la ciutat. Aquests barris, que proliferen com bolets, es coneixen com a slums, bidonvilles o shantytowns depenent del país però tots es caracteritzen per ser enormes extensions d’urbanització horitzontal auto fabricada, lluny de l’aigua potable, l’electricitat o el transport. Evidentment tampoc tenen sistema de clavegueram ni recollida d’escombraries i a sobre s’acostumen a formar en els pitjors llocs possibles, que són els que han quedat lliures. Als vessants de les muntanyes, enmig de forts pendents o prop dels rius amb la qual cosa són especialment vulnerables a esllavissades o inundacions.

El 51% de la població africana viu en aquests barris. De fet aquests barris creixen molt més que la pròpia ciutat. Entre el 1989 i 1999 el 85% del creixement demogràfic de Kenya va tenir lloc dins dels slums de Nairobi i Mombassa. Lagos i Kinshasa concentren entre 6 i 9 milions de persones cada una vivint en aquests barris hiperdegradats. En el cas de Luanda (capital d’Angola) una quarta part de les famílies sobreviu amb menys de 75 cèntims diaris i la mortalitat infantil era fa pocs anys del... 32%!! La més alta del planeta.

Viure en un d’aquests barris pot significar fer hores de desplaçament a peu fins al centre de la ciutat on hi ha la major part dels llocs de treball. Aquests llocs, com explica Davis en el seu magnífic llibre, són terreny fàcil per a les màfies, la droga i la delinqüència amb la qual cosa a sobre adquireixen mala fama a ulls de les autoritats que en comptes de voler solucionar el problema recorren sovint a la destrucció física d’aquestes zones.

El problema principal és que el creixement de les ciutats s’ha deslligat totalment del creixement econòmic. En el sistema capitalista tradicional els llocs de treball i la dinàmica econòmica de la ciutat atreia a la població rural. Avui en dia, i no només a l’Àfrica sinó a tot el tercer món, la ciutat atrau població independentment de que no generi ni llocs de treball ni dinamisme econòmic.

Com pot ser que les ciutats africanes hagin crescut més (un 4% anual des de 1980) en plena recessió de les economies africanes que les ciutats europees en els anys més desenfrenats de la industrialització al s.XIX (un 2% anual)?? La resposta la van trobar el mateix Mike Davis i Deborah Bryceson ja a finals dels anys 90. I és que no és la ciutat la que atrau sinó el camp el que es despobla. L’entrada de les mesures regularitzadores de l’FMI deixa al camp sense ajudes governamentals ni subvencions per a la modernització de l’activitat agrícola. Els productors africans passen a jugar en un mercat internacional on els productes agrícoles competeixen amb les subvencions de la UE o els EUA. Els productors s’arruïnen i el camp es desestructura. Ja no hi ha una economia nacional en la que vendre els productes sinó que surt més barat comprar a l’estranger que no als propis productors africans. Això es tradueix en una emigració massiva cap a les ciutats. La crisi del camp alimenta el foc de les grans ciutats africanes i la manca d’inversió pública perpetua la misèria.

Podria seguir però crec que us en feu una idea no? En els propers anys els mitjans de comunicació ens aniran informant de conflictes oblidats al mig de l’Àfrica, columnistes il•luminats diran que són conflictes entre ètnies, o entre religions o per culpa d’una cultura salvatge que no ha entès la democràcia. Ben pocs sortiran a dir que realment és la lluita ferotge per uns recursos cada cop més escassos per part d’una població cada cop més nombrosa.

La cosa pinta molt i molt negre però no espereu que es faci res per solucionar-ho, surt més a compte invertir en vigilància fronterera per evitar l’allau de migracions que no intentar solucionar aquests problemes. A més el món té problemes molt més importants que 1000 milions de persones visquin amb menys d’un dòlar diari oi?... algú ha dit canvi climàtic??

Us deixo amb un excel•lent vídeo que he trobat sobre Lagos!

El desequilibrio como orden, de Francesc Veiga

2010-12-09T19:05:00.001+01:00

He acabat finalment amb El desequilibrio como orden, una historia de la post guerra fría del Francesc Veiga. Veiga és un professor d’història contemporània de la UAB que a mi em va donar l’assignatura d’Història de l’Europa oriental. En persona és un crack, un historiador modern i curtit en el treball de camp. S’ha patejat tota Europa i fa una historia totalment contemporània i actual. A més és un pou d’anècdotes amb la qual cosa les seves classes son molt notables.

Veiga ja havia destacat en algunes obres com la seva col•laboració en l’excel•lent La pau simulada. Una historia de la Guerra freda i sobretot amb El Turco un repàs històric a l’imperi turc. L’any passat però va treure aquest llibre que ha passat incomprensiblement bastant desapercebut per les nostres llibreries. S’ha de dir que El desequilibrio como orden té un mal títol i una pitjor portada. El títol no explica el que trobarem a l’interior i la portada ens il•lustra una mera anècdota en mig d’un to vermell que no contribueix a donar serietat a l’obra.Una mirada a l’índex però ens traurà de tots els dubtes.

Veiga és el primer historiador a fer un anàlisi històric d’aquest estrany període que hem viscut entre el 1991 i el 2008. Des de la caiguda de la URSS fins a l’inici de la crisi actual. Per fer-ho es recorre l’actualitat mundial més o menys cronològicament repassant aconteixements que tots tenim en la memòria com la guerra dels Balcans, el genocidi de Ruanda, o els atemptats de l’11S. També trobarem però molts conflictes dels anomenats oblidats com les guerres mundials africanes o els devenirs de l’Amèrica llatina. Per al lector és molt reconfortant la sensació de clarificar coses que sabíem per els mitjans de comunicació (que ho expliquen generalment malament) però que ningú ens havia explicat realment perquè passaven. Veiga va sobradíssim de fonts, cita articles molt variats i autors de totes les procedències, no es queda en la superfície dels fets sinó que busca coms i perques. L’altre punt positiu és descobrir que han passat moltes coses al món de les quals ningú s’havia molestat a informar-nos. Tot el temes que toquen l’Àfrica són especialment interessants perquè realment és un continent totalment oblidat per les agències de noticies. Veiga aventura alguns dels perquès d’aquesta negror informativa i a sobre és capaç de navegar amb força solvència sobre la miríade de sigles de partits i guerrilles de les guerres del Congo o de Somàlia.

Per al lector actual l’altre punt fort del llibre serà poder resseguir els antecedents de la nostra crisi financera en un seguit de polítiques i decisions que es remunten als primers anys de la dècada dels 90. Veiga no està especialment escorat a l’esquerra i això es nota en una crítica notable al neolliberalisme però també una crítica al Bolivarisme llatinoamericà. Els millors moments del llibre són quan ens intenta explicar com ha canviat la societat per culpa d’una sèrie de mesures o polítiques determinades. En aquest sentit la descripció que fa de la societat “low cost” al final de llibre és realment reveladora.

I és que en aquest llibre Veiga demostra perquè són necessaris els historiadors. En un món tan complex com el que vivim tenim accés a múltiples informacions, mai una societat havia estat tant informada com la nostra, però precisament perquè en tenim tanta, no som capaços d’ordenar tot aquest volum de fets i dades i buscar un sentit o una explicació.

La genialitat del llibre de Veiga és precisament que ens fa adonar-nos que tot el que ha passat en aquests 18 anys tenia un sentit. La construcció d’un nou paradigma mundial d’hegemonia dels EUA no es va aconseguir amb la caiguda de la URSS. S’havia de consolidar aquesta hegemonia i per fer-ho es necessitava de tot el que ha passat en aquests anys. Del 1991 al 2001 es va intentar construir aquest model i la historia del que ha passat des del 2001 al 2010 és la historia del fracàs del model i d’una lluita ferotge per mantenir-lo. Però no es tracta només d’un model polític sinó del neolliberalisme econòmic i d’una aculturació a nivell mundial. El que ens demostra el llibre és que la globalització no va ser un procés espontani i inevitable com ens han fet creure sinó que va ser molt calculat. Els problemes més actuals i els que s’albiren en el futur es generen quan el sistema escapa al control dels seus fundadors i pot acabar actuant en contra seva. L’auge de l’eix XINDIA o del BRIC s’explica perquè hi comença a haver països que saben jugar al joc de la globalització millor que els propis estats units i quan aquests intenten corregir aquest devenir per no perdre la centralitat és quan es generen desequilibris i conflictes.

El desquilibrio como Orden és en resum un molt bon llibre perquè tracta fets molt recents, construeix un marc explicatiu entenedor i sintetitza una gran quantitat de fets amb facilitat. A més, la prosa clara i concisa ajuda a que les poques més de 500 pàgines volin ràpidament.

Evidentment amb un plantejament d’abast mundial el llibre no pot ser perfecte. Hi manquen coses i segurament no tot el que explica està prou aprofundit. És d’alabar però aquest intent sintetitzador que en Veiga perviu. Són pocs avui en dia els que intenten fer una historia de gran angular. Els historiadors ens capbussem en el fang de la microhistoria amb la convicció de que estudiar molt rigorosament un aspecte petit o local és millor que intentar fer una síntesi interpretativa. La por a l’error fa que la historia estigui perdent la seva funció de denúncia o explicació de les grans dinàmiques de la civilització humana. Si alguna cosa he après amb el llibre de Veiga és que el dia a dia i l’actualitat no ens permeten veure el que passa realment. Fa falta una perspectiva historicista per entendre el conjunt de fets, el seu ordre, la seva distribució geogràfica i el seu sentit. Llegint el diari dia a dia ens sembla que comprenem coses però l’únic que estem fent és constatar el que passa al nostre voltant, sense ser capaços d’entendre el motiu últim que provoca tots aquests fets puntuals. Així doncs, bravo per el Francesc Veiga i espero que continuí en aquesta línia.

I si, tot el que surt ara amb Wikileaks ja ho deia el llibre de Francesc Veiga. Només espero que una segona edició doni més respecte al llibre i el boca orella pugui fer que el llegeixi més gent.

Recomanat a: Geografs, historiadors i tot aquell interessat en entendre les dinàmiques que mouen el món.

Desaconsellat a: Aquells que es salten les pàgines internacionals al diari o aquells que busquin grans teories conspiratives, que aquí tampoc no hi són.

Cirque du Soleil: Varekai

2010-11-24T16:44:00.001+01:00

L’autor d’aquest blog va anar ahir a la nit a veure l’últim espectacle de la companyia Cirque du Soleil a Barcelona, titulat Varekai. Hi va anar amb immillorable companyia i s’ho va passa estupendament. I és que el Cirque du Soleil té quelcom d’especial...

VAREKAI s’inicia quan Ícar, amb les ales desfetes per haber-se apropat massa al sol, cau enmig d’una misteriosa selva on habiten els més fantàstics sers. Magnífica manera d’enllaçar conceptualment dues tradicions molt allunyades, un personatge de la mitologia clàssica, blanc, apol•lini i pur que es trobarà enmig d’un món colorista i de somni enmig d’un bosc d’alts arbres daurats, un món d’inspiracions gitanes, romanís, dels Balcans. En el moment de l’espectacle no tens temps de pensar en això perquè els números són visualment hipnòtics i la música i la dansa no et donen temps per a la reflexió. Recordant-ho ara però, tot en Varekai té un sentit, s’inicia amb un numero d’acrobàcia aèria damunt d’una xarxa blanca en que sembla que Ícar rememori els seus moments de vol, amb lleugeresa però amb molta elegància, una elegància que sembla ballet rus portat a les alçades. La potència del número em va fer témer en aquell moment que no podrien aguantar el nivell tota la funció. I efectivament, el primer número és dels millors de l’espectacle però tota la parafernàlia que envolta els números circenses fan que l’espectador no desconnecti en cap moment. Trobarem trapezistes, acròbatas, malabaristes i contorsionistes. Un recull dels números clàssics del circ portats tots a l’extrem i envoltats d’una caixa de seda.

Varekai alterna números d’acció i força amb números delicats però de bellesa superlativa. A més l’aparició dels dos clowns està molt inspirada, una parella; francès ell, argentina ella, que donen moltíssim joc amb un humor adult i pícar però nostàlgicament clàssic en el fons doncs és humor de circ 100%. Aquests breus moments de desconnexió cada 2 o 3 números sumats a les danses georgianes, el vestuari a quin més imaginatiu i a la versatilitat de l’escenari fan que els ulls estiguin constantment ocupats i el somriure no et marxi de la boca.

La catarsis col•lectiva del circ com a espectacle tradicional i del Circ du Soleil en particular és difícil d’aconseguir en qualsevol altre espai. És una mescla d’admiració, perill, fascinació visual i riure que transporten a l’espectador en un in crescendo constant al que es fa difícil resistir-se. L’espectacle final del trampolins russos és magnífic no només per la dificultat dels salts sinó per la coordinació de tantes persones sobre l’escenari, la perfecta disposició de l’espai i la rapidesa amb que es succeeix tot. És el colofó perfecte a una escala d’admiració constant que durant dues hores ens ha fet oblidar de on veníem i on anàvem.

L’aportació espanyola la posen els tres germans Santos que fan acrobàcies amb els seus propis cossos un sobre l’altre. És un bon número tot i que per mi no va ser dels més destacats. La resta del repartiment és d’origen rus o ex-soviètic a excepció d’alguns acròbates xinesos.

Menció especial per a Dergin Tokman, un discapacitat que, incapaç d’utilitzar les cames, vola literalment sobre les crosses amb un ritme i una velocitat espectacular. El seu esperit de superació es va endur una bona part dels aplaudiments de la platea.

El Cirque du Soleil s’ha convertit en una companyia enorme que exporta espectacles d’alta qualitat. Creada l’any 1980 per Guy Laliberté i Daniel Gauthier amb seu al Quebec, la companyia va apostar ràpidament per una nova manera de fer circ. Va abandonar les feres i les localitzacions precàries del circ en decadència del moment i va apostar per espectacles cuidats fins l’últim detall, vestuari, escenografia i música en directe havien de transmetre una certa sensació a l’espectador.

Cada show de la companyia està tematitzat, i tots els elements giren al voltant d’aquest tema central o aquesta historia. En el cas de Varekai la historia és com Ícar torna a aprendre a volar i la tematització és l’exotisme cultural de les zones més frondoses dels Balcans. A Alegria, Quidam o Saltimbanco el tema és diferent però sempre s’aconsegueix l’implicació emotiva de l’espectador. Els shows del Cirque du Soleil triomfen arreu del món perquè pivoten al voltant del circ però incorporen molts més aspectes. La música, l’ambientació, la dansa... és l’espectacle total dels nostres dies i han aconseguit crear una marca universal.

La companyia conta ara amb més 4000 empleats a 40 països diferents, han fet 20 espectacles diferents, la majoria dels quals es segueixen representant. Han estat a més de 300 ciutats, generen 800 milions de dòlars anuals i es calcula que 90 milions de persones han vist ja algun dels seus espectacles. Han convertint el model en un empori universal de la diversió i la fascinació, del més difícil encara, amb l’art visual de les últimes tendències.

S’alternen espectacles itinerants que van saltant de ciutat a ciutat, amb espectacles localitzats permanentment en algunes poques grans ciutats. També hi ha espectacles pensats per la carpa circense tradicional i altres adaptats per ser representats en pavellons o grans superfícies. Tenen fins i tot un espectacle permanent a Las Vegas que és sub-aquatic i un espectacle també permanent a Nova York que explora el món de la sexualitat i que és l’únic destinat exclusivament al públic adult.

Es tracta en definitiva d’una companyia enorme, en constant moviment i constant innovació, que toca totes les tecles necessàries per captivar-nos i que un cop més amb VAREKAI ho aconsegueixen. Gasteu-vos els diners perquè tots i cada un dels euros gastats valen la pena.

P.S. Des d’aquest estiu l’ajuntament de Barcelona i el Cirque du Soleil estan en converses per instalar una carpa permanent a Barcelona. Un privilegi que només tenen ciutats com Nova York, Tokio, Macao o Las Vegas...

Shibam, la Manhattan del desert

2010-11-24T10:00:00.002+01:00

Al bell mig del Iemen aquest desconegut país que només surt a la tele quan envien cartes bomba, hi trobem un petit tresor que es fa estrany no haver-ne sentit a parlar abans: Shibam, coneguda per molts com la Manhattan del Desert.

El Iemen havia estat ara no fa tants anys, una potència regional. Situada estratègicament al final del mar d’Aràbia era una terra de comerç i prosperitat, símbol de la cultura àrab i més habitable que els deserts del que és ara l’Aràbia Saudita. Iemen, com Oman, està en el triangle entre Àfrica, la península aràbiga i tot l’Índic, situació idònia per enriquir-se del comerç que durant mil•lennis ha relacionat Est i Oest. La nostra visió eurocèntrica ens fa obviar sovint els constants contactes comercials i culturals que han caracteritzat la península aràbiga des de temps immemorials.

Avui en dia, molt poc de l’antic esplendor del Iemen perviu. Només les antigues llegendes de la Reina de Saba poden fer recordar als habitants el seu passat pre-islàmic. L’islam ha deixat una forta empremta aquí, i l’arquitectura és un dels senyals més inequívocs. L’arquitectura iemenita és d’un detall exquisit, gelosies, sanefes i finestres ornamentades, tot sense resultar ostentós ni recarregat. No és una arquitectura del luxe com la que ens podem trobar a Bagdad o Damasc, l’arquitectura iemenita és arquitectura de devoció, i la capital Sanà n’és una bona mostra.

Shibam però és una mica diferent. Shibam es troba al centre del país, a la extensíssima vall de Hadhramaut, envoltat de desert. Les condicions de Shibam eren i són difícils però ha prosperat sempre perquè està situada al mig de la ruta comercial principal que passa per la zona. Només el riu Hadhramaut dóna vida a la regió i és per això que tota la vida s’estructura al seu voltant.

Shibam es va començar a construir al segle XVI, es va delimitar un perímetre i una muralla de 350000m quadrats que és exactament el que ocupa encara avui en dia la ciutat. Es tractava d’una zona molt important per al comerç però també per això una zona conflictiva i difícil de defensar. Per primer cop a la historia es projectava una ciutat en alçada i no en extensió. El perímetre estava delimitat i tota ampliació que es volgués fer de la ciutat s’hauria de fer en vertical amb cases que per llei no podien superar els sis pisos.

D’aquesta manera es va crear la Shibam de llegenda que troben els pocs viatgers que s’hi arriben. 500 torres de més de sis pisos, 30 metres d’alçada, amb carrers laberíntics i estrets que es perden enmig de la immensitat de les torres. La primera ciutat de gratacels de la historia, molt abans que als EUA, i sense acer.

A Shibam es va construir i es segueix construint amb tova (adobe en castellà) una combinació de fang i palla assecada al sol. Que amb maons fets de tova es puguin alçar torres centenàries de sis pisos és un prodigi de la tècnica.

Cada família és propietària d’una de les torres. Al primer pis acostuma a servir de rebost. Al segon hi viu el poc bestiar que tenen, alguna cabra i poca cosa més. El tercer és on els homes hi fan vida social. El quart és on hi ha la cuina i és la planta de les dones, el cinquè és per a tota la família i el sisè es reserva per quan hi ha algun fill acabat de casar que encara no té casa pròpia. El terrat de les torres fa d’excel•lent mirador i acostuma a estar recobert d’una capa gruixuda de calç per tal d’impermeabilitzar la tova de les infreqüents pluges.

El que fa especial a Shibam és que per arribar-hi s’ha de passar dies i dies de desert i d’orografia tediosa i que de repent ens trobem amb unes torres enormes al mig d’una immensa vall que comença tant abruptament com acaba, i més enllà ja no hi ha res més fins a arribar a la frontera amb Oman.

Shibam és un símbol de resistència, resistència als anys i al temps atmosfèric resistència a l’avanç implacable del desert. Però també resistència dels seus habitants, més pobres ara que fa cinc cents anys, que segueixen respectant la ciutat com el tresor que és i es resignen mastegant el qad, unes fulles que constitueixen la droga tova local. De fet Shibam és ara una ombra del que havia estat, la major part dels carrers són solitaris i de tant en tant s’hi troba alguna dona tapada fins als ulls que va o ve del mercat. Durant moltes hores del dia fa massa calor per fer vida al carrer i de cotxes no n’hi ha, i si n’hi hagués no hi cabrien per els estrets carrerons.

Shibam sobreviu doncs gràcies a la tenacitat dels seus habitants i a les ajudes de la UNESCO que la va considerar ja fa anys com a Patrimoni de la Humanitat.
Esperem que d’aquí uns anys la situació al Iemen es calmi, i puguem veure amb els nostres ulls aquest oasi enmig del desert, la Manhattan de sorra.

Documental: Food Inc.

2010-11-22T13:24:00.001+01:00

Food Inc. és un documental denuncia produït al 2008 per diversos especialistes en camps diferents, tots preocupats per l’origen dels aliments que comprem als supermercats. El documental s’alimenta de diferents llibres sobre el tema que han anat apareixent en els últims anys, el més important dels quals va ser Fast Food Nation d’Eric Schlosser que és una de les veus que porta el documental.

El documental és dur en alguns moments i molt indignant quan es tracta de veure com les grans companyies escanyen als agricultors i sotmeten als animals a condicions terribles. No us equivoqueu, això no és una apologia del veganisme, és una denúncia de la fordització del sistema alimentari que hem creat. Aquí no es denuncia que els éssers humans mengem carn perquè ens ve donat per naturalesa, de fet cap dels entrevistats és vegetarià. El que es denuncia és que, al fer de la producció càrnia una cadena de muntatge com si es tractés de la General Motors fent cotxes, caiem en uns estàndards de qualitat baixíssims, on les mesures sanitàries són quasi inexistents i on qualsevol error pot portar a intoxicacions massives. Aquesta manera de fer també perverteix l’ordre natural fent menjar blat de moro al bestiar causant-los greus problemes de salut, o sobretot fent viure als animals en condicions terribles. No tenen espai, no veuen la llum del sol, se’ls sotmet a un creixement exprés se’ls mata en massa per després ser esquarterats per treballadors de la més baixa qualificació en condicions d’explotació terribles.

És un documental que toca tots els aspectes injustos d’una llarga cadena de producció. Des de la injustícia de les llavors privades de Monsanto que obliga als agricultors a cultivar el seu tipus de blat de moro o de soja portant-los al tribunal si es surten d’aquesta dinàmica, fins a l’explotació de treballadors immigrants mexicans en un treball dur i perillós a les grans plantes d’esquarterament.

El documental està dividit en capítols, intentant estructurar la gran quantitat d’informació que ens dóna. El problema però és que s’intenten tocar tants temes que en algun es queden en la superfície del problema i no hi ha temps d’aprofundir-hi.

Food Inc. És doncs un bon documental denuncia general, que serveix molt bé per obrir els ulls i per copsar de manera general el tema. Qualsevol interessat però haurà d’optar per documentals més especialitzats com El mundo según Monsanto, o Fast Food Nation per arribar a un òptim nivell de comprensió.

Vist per una persona que no es considera especialment ecologista com jo, el documental té una lectura clara. El problema no és que l’ésser humà intenti menjar carn, ni és la modificació genètica en forma de transgènics. Aquests processos poden ser molt beneficiosos si es porten degudament. El problema és, ara i sempre, que quan aquests processos resten en mans de grans companyies monopolistes no en podem esperar res de bo.

Jo no crec en la maldat personal de ningú, que vulgui maltractar animals i esclavitzar persones. El problema amb el nostre sistema és que no són les persones les que porten el negoci sinó que són els consells d’administració que han de respondre a la borsa i a Wall Street. Quan una companyia depèn del benefici per sobreviure i depèn de les cotitzacions de les seves accions a borsa farà el que sigui per maximitzar beneficis. Al consell d’administració no li importa com visqui el bestiar ni què mengem la majoria de la població. El consell d’administració només es pot preocupar de fer benefici cada semestre perquè sinó la cotització de la companyia caurà i ells estaran al carrer. El pervers d’aquesta historia no és doncs la tecnologia que permet tots aquests avenços, la perversió és la dinàmica de mercat.

Que 4 companyies multinacionals controlin tots i cada un dels passos de la nostra cadena alimentaria no pot ser bo. És cert que el documental s’ambienta als EUA però al nostre país no us penseu que és gaire diferent.

El documental també deixa una cosa clara. No són només els productes carnis els que pateixen d’aquesta dinàmica. Gairebé tots els productes que mengem estan fets de derivats, olis, grasses o el que sigui que passa per tots aquests processos. Només la fruita, la verdura o similars eviten el trànsit per les “fàbriques” d’aliments i aquests tenen un altre problema que són els pesticides o herbicides.

Tampoc vull dir amb aquest post que ara tots ens hem d’alimentar de productes de l’horta no tractats químicament. Res d’això. Hem de ser conscients que sense els avenços de la ciència no podríem mantenir una població mundial de 7000 milions de persones al 2010 ni de les estimades 10000 milions al 2050. Jo dic endavant a la ciència i a la tècnica alimentàries, però sisplau que no estiguin gestionades i monopolitzades per les grans empreses.

Crítica: La red social

2010-10-25T12:28:00.002+02:00

La red Social és una gran peli STOP no és divertida STOP no mor ningú STOP ens sabem el final STOP a molts no els enganxarà STOP pot tenir un missatge pervers STOP

La red Social és una gran peli STOP

I és que en això del cinema actual no tothom juga en la mateixa divisió. La red social pot agradar més o menys però tot aquell que surti del cinema haurà vist un film rodó, rodat amb cap, amb un guió molt estudiat, sense grans alardes ni de plantejament ni de pretensions, un film mil•limètric i exacte pensat per ser el que finalment ha estat i això, només complir aquestes petites pautes, només el fet de que sigui una peli ben feta a nivell de direcció, guió i actuació ja la fa jugar en un altre divisió i casi en un altre lliga.

Per tots aquells que em critiquen dient que abuso de les paraules grandiloqüents m’estenc en aquest punt. La red social no és perfecte i entenc que a molta gent no li agradi o li cansi la complexitat i el ritme de la pel•lícula. Al cap i a la fi molts cops anem al cinema a desconnectar i gaudir, i en aquest cas el que ens trobem és un exercici que ens fa pensar i reflexionar en ocasions a molta velocitat. Però més enllà d’això quan es surt del cinema es té la sensació de que s’ha vist un producte amb acabats de qualitat. Per entendre’ns, no podem comparar la red social amb molts dels subproductes que arriben a les pantalles últimament com Exposados o inclús amb Machete, per molt que aquests subproductes ens puguin entretenir de tant en tant. És com comparar quelcom que t’has comprat als xinos amb qualsevol altre producte comprat a una bona botiga.

La historia ja la coneixem tots, al 2004 Mark Zuckerberg inventa Facebook i es converteix en el milionari més jove de la historia. No us espereu però un plantejament convencional en forma de: "protagonista té una idea – molts problemes per tirar-la endavant – finalment triomfa i és feliç". Res d’això, la Red Social s’estructura en forma de flaix-backs des de dos judicis en els que el milionari més jove del món es l’encausa’t.

Atents a les dues primeres escenes ja que marquen molt el caràcter de la pel•lícula. A la primera una rapidíssima discussió entre el protagonista i la seva novia, si esteu adormits us perdreu. Ens serveix per copsar en dos minuts l’extraordinària capacitat intel•lectual de Mark Zuckerberg però també la seva falta de capacitats empàtiques o socials. Zuckerberg és un freak, un sociòpata, però no en el sentit bucòlic dels freaks de Big bang theory sinó en el vessant més autèntic i cruel del seu caràcter.

La segona escena són els títols de crèdit en que seguim al protagonista pel campus fins a la seva habitació. Qualsevol peli de les de segona divisió hagués ambientat el campus en la claror del dia i el verd de la gespa amb una cançó de moda de música de fons. Aquí el director David Fincher (responsable de Seven i sobretot de Zodiac) pinta el campus amb les primeres foscors de la nit i sobretot amb una no-música inquietant, un seguit de tons monòtons amb intervals de sons greus que posen els pels de punta. Excel•lent manera d’introduir-nos en una historia que no serà alegre ni un camí de roses, una historia que com la vida mateixa té molt més de negre que de clar.

A partir d’aquí la direcció deixa pas al guió d’Aaron Sorkin (responsable de el Ala Oeste de la Casa Blanca) i la historia vola i s’embolica a bon ritme, amb moments de gran diàleg. Són minuts en que sembla que tot va bé per al protagonista però la presència dels dos judicis fan ombra constantment al relat i ens recorden que això no és comèdia sinó més aviat tragèdia.

A Fincher no el tornarem a alabar fins que més o menys a meitat del metratge ens deixa les dues escenes més absolutament memorables. En primer lloc el personatge de Justin Timberlake, que interpreta al fundador de Napster, convenç a Zuckerberg d’abandonar al seu soci i millor amic en favor de llançar-se als gran negocis. La escena té lloc en una discoteca amb la música de fons a tot drap i els personatges cridant. No és una escena curta i el diàleg és complex, però la escena va in crescendo. Es tracta d’un potent al•legat capitalista, un discurs motivador però manipulador, que no entra per el cap sinó per les orelles, una seqüència de falsedats i tòpics típicament empresarials que es potencien amb la altíssima música de fons. El típic discurs “si tu vols, pots” que estic segur engrescarà a molta gent quan surti del cinema. Em quedo amb un dubte cruel, i és que no sé si Fincher i Sorkin critiquen aquest discurs o manipulen conscientment a l’espectador. Sobre això m’estendré al final.

L’altra escena us la deixo al final en vídeo, cal veure-la però amb els altaveus a tope, no es parla i no té res a veure amb el resta de la peli, és un exercici de director col•locat potser per fer de pausa per a l’espectador o per donar a entendre que els germans remers només poden triomfar a través dels diners. Jutgeu vosaltres mateixos però jo la trobo espectacular i la web en va ple de comentaris sobre la seqüència.

I a partir d’aquí ja avancem costa avall cap a la tragèdia L’espectador sap o es suposa el que passarà però això no resta intensitat al final. L’última escena és molt fàcil de llegir, el multimilionari mes jove del món, que té més de 500.000 amics a Facebook està sol i en el fons només li interessa una amistat, una que no pot recuperar.

Conclusió: La red social és una peli sobre Facebook que no parla sobre Facebook. Ens parla de l’amistat, del poder corrupte del diner, dels nostres desitjos més bàsics... la historia de Mark Zuckerberg és aquí una excusa per parlar dels valors universals i és això el que eleva la Red Social a pel•lícula no convencional i és per això també que alguns la comencen a comparar –exageradament crec- amb Ciudadano Kane.

I amb tot això que he dit encara em queda un regust amarg amb aquesta pel•lícula. És suficient la crítica que es fa de Mark Zuckerberg per eclipsar que en el fons és la historia del multimilionari més jove del món? És la pel•lícula una reedició del mite que fa de gasolina per al nostre sistema? Una nova visió del que abans dèiem el somni americà però que cada cop més és el somni de tots: l’èxit, el diner, i el reconeixement social per sobre de la resta? És casual que en plena crisi aparegui una pel•lícula com aquesta? Podem ser tant ingenus per pensar que una escena com la de la discoteca obeeix només a la voluntat de narració del director? Quants milers de persones es veuran temptats a abraçar els principis del neoliberalisme buscant l’èxit de Mark Zuckerberg? Pensant que ells no cometran els mateixos errors?

El sistema s’alimenta de l’enorme massa d’il•lusos que ho intenta i fracassa, però sempre ens quedarà un cas aïllat, anecdòtic, un cas entre milers de milions que si que ha triomfat, i la propaganda del sistema es dedicarà a promocionar-lo a través de tots els mitjans, perquè molts altres ho intentin i es quedin en el camí... un cicle pervers i constant.

Aquesta reflexió és quelcom que m’entristeix i espero estar equivocat però després penso en les pel•lícules de Frank Capra com Que bello és vivir. Són pamfletos propagandístics descarats però això no treu que siguin grans pel.licules... com La Red Social.

Regal d'aniversari: Una tragèdia Russa

2010-10-13T13:11:00.001+02:00

9 de novembre de 1932 Moscou

Natasha Nikolayevna s’havia aixecat aquell dia a les 6 del matí per anar a treballar. Una hora abans del que normalment feia. El fred recent arribat calava els ossos de la jove Natasha que s’afanyava per arribar al seu destí. Quaranta minuts de córrer pels carrers Moscovites fins arribar al Kremlin la van deixar exhausta però la van fer entrar en calor. Era el barri benestant, d’això no n’hi havia dubte, però la primera vegada que hi entrà s’hauria esperat molt més luxe del que hi havia. Tots els grans dirigents del partit Bolxevic hi residien, però vivien en condicions humils, en pisos amplis però austers i es comportaven entre ells com si fossin una gran família. Organitzaven cafès i balls de nit, els nens jugaven i anaven a escola junts i les dones es reunien mentre els marits es tancaven en llargues reunions de treball per intentar corregir els grans problemes que afrontava el país.

Natasha evidentment no en formava part d’aquest grup selecte de dirigents, ella era d’origen humil, una camarada treballadora nascuda a Kazan que havia vingut a Moscou com tantes d’altres en busca de feina i prosperitat. Un cop de sort i alguns contactes familiars van servir per entrar al servei d’una important família Bolxevic. El treball no era difícil, s’havia d’ocupar en tot moment de les necessitats de Nadia Illiluyeva. Una dona entrada ja en la trentena, de bona aparença i fàcil somriure però que era infeliç de naturalesa.

Nerviosa com poques, Nadia Illiluyeva era una tortura per a si mateixa. A pesar de que ja l’havien avisat, a Natasha li va costar molt els primers dies anticipar-se als canvis d’humor sobtats i imprevisibles de la seva mestressa. Podia aixecar-se un matí en la millor disposició possible i tractar a Natasha com una més però al cap d’unes hores podia arrencar en atacs d’ira irrefrenables que la sumien en un estat d’excitació seguida d’una caiguda en les profunditats del dubte, els gelos i el temor. Nadia Illiluyeva no era feliç i no podia ser-ho. Tenia tot el que una dona russa podia imaginar, bellesa, intel•ligència, bona família i estava casada amb un gran home. Aquest gran home de nom impronunciable per als occidentals havia tingut més d’un sobrenom però en la seva Geòrgia natal tothom el coneixia com a Koba. Koba havia estat un personatge astut, un revolucionari professional que havia trobat en el partit bolxevic la plataforma perfecta per les seves ànsies de progressió. Koba era vint anys més gran que Nadia però a pesar d’això s’estimaven amb bogeria. Massa bogeria -pensaven molts. El caràcter intempestiu de tots dos personatges xocava constantment i passaven amb facilitat de la passió i la necessitat més absoluta a la gelosia, la indiferència i els retrets i sovint a sobre ho feien en públic. Això com podeu comprendre dificultava molt el treball a la jove però voluntariosa Natasha.

Als matins havia d’arreglar a la senyora, que s’aixecava d’hora per, quan estava bé de salut, treballar com a mecanògrafa per al partit. Com a bon matrimoni bolxevic, en aquella casa no es tractava malament al servei, Natasha era la única assistent a la casa i sovint quan les coses anaven bé Koba fins i tot la invitava a sopar amb els senyors. Era doncs un bon treball i Natasha es sentia útil. Es repetia a si mateixa que en certa manera treballava per al bon funcionament del partit i això era el que una bona bolxevic havia de fer.

A mesura que s’apropava al portal les fiblades a les cames s’intensificaven i els pulmons li xiulaven però no va voler afluixar la marxa. Sabia que la nit anterior hi havia hagut una important festa a casa dels Molotov, havien estat tot el vespre anterior al tocador de Nadia. Aquell dia, la senyora de la casa havia volgut estar més encantadora de l’habitual. Acabava de retornar d’una de les seves cures a Alemanya i Natasha suposava que Nadia volia encandilar al seu marit. Nadia no era una persona especialment presumida però aquell dia no va sortir de casa fins que no va aconseguir el pentinat perfecte. Natasha havia estat molt contenta de veure a la seva senyora tant recuperada de les seves crisis mentals i va pensar que per un cop potser podria sortir del tot de la seva inseguretat.

Així de feliç havia marxat el dia anterior a casa seva, en un barri obrer a les afores. Tot havia canviat però als volts de les cinc de la matinada. Una trucada inesperada la despertà d’un somni profund. El telèfon era de les poques avantatges de servir a una família d’oligarques. A l’altre banda de la línia hi havia una veu apremiant que la acabà de treure de les mans de Morfeu. Es tractava de la seva amiga d’infància Karina que parlava apressuradament trepitjant les paraules. A Natasha li costà uns segons entendre el que havia passat. Karina servia a la casa del Molotov i aquella nit havia presenciat una gran baralla pública entre Koba i Nadia.
Tothom sabia que Koba era certament un llibertí amb les dones, tenia allò que alguns anomenaven l’eròtica del poder. No era bell físicament però tothom que hi tenia contacte parlava d’uns ulls de color mel que captivaven i d’una actitud propera que el feien molt atractiu. A Koba li agradava tontejar amb les noies joves, amb les treballadores i amb les dones dels altres dirigents bolxevics. No és que fos una pràctica particularment escandalosa en aquell ambient d’elit bolxevic. A Koba se’l valorava pel seu treball infatigable i per la seva perseverança professional que el feien estar hores i hores concentrat sense descansar i que el feien respectat per tota la resta dels grans dirigents russos.

La agitada veu de Karina relatava a través del telèfon com Koba s’havia proppassat amb Galia Yegorova, la jove esposa del vell Yegorov. Nadia havia estat posant males cares tot el sopar, fent-li entendre a Koba la disconformitat amb la seva actitud. En aquell moment Natasha entenia que per a la seva mestressa hauria estat molt dur veure la desídia del seu estimat el dia en que ella es reincorporava finalment a la vida pública. Allò però ja havia passat altres vegades, no hi havia motiu per alarmar-se excessivament per a Natasha.

Karina continuava explicant com enmig del sopar s’havia vist a Koba i Nadia discutint a viva veu davant de tots, insultant-se i gesticulant fins que Nadia s’havia aixecat feta una mar de llàgrimes i havia abandonat l’habitació. La seva millor amiga Polina Molotova l’havia seguit corrent fora al carrer. Allò havia passat amb prou feines una hora abans de la trucada de Karina però aquesta no s’havia pogut escapar del servei fins aquell moment per avisar a la seva amiga.

No va fer falta que es digués res més en la conversa. Per a Natasha estava clar que havia de córrer ràpidament a la casa de Koba i Nadia i que es trobaria a la seva mestressa en un agut estat de crisi nerviosa. L’escenari ja l’havia viscut altres cops i complia amb tots els agreujants: gelosia, alcohol i cansament. Natasha hauria d’estar moltes hores al costat de Nadia i la recuperació seria difícil. Segurament ben entrat el dia següent Koba es presentaria a l’habitació de Nadia per disculpar-se i els dos es fondrien en una llarga abraçada. Tot i així, la seva feina era estar el més aviat possible amb Nadia i per això ara les cames li punxaven mentre albirava finalment el portal.

Superades les escales es va trobar amb el pis en la penombra més absoluta, i només el seu panteix trencava l’opressiu silenci. Aquelles hores el Kremlin era un entorn inquietantment silenciós. Es dirigí a les palpentes a l’estança de Nadia esperant trobar-la en un reparador somni profund. Va pensar que allò era el millor que es podia trobar i que a l’endemà les coses serien molt més fàcils.

El primer símptoma de dubte va arribar quan va veure llum al final del passadís en el llindar de la porta. Només un fil de llum groga, suficient però per tirar per terra les seves esperances. Nadia no dormia. Va córrer instintivament pel passadís i el seu braç s’allargà fins al pom. BANG. Un so, sec, poderós i inequívoc a l’altre banda de la porta. Havia arribat tard, dolorosament tard, tràgicament tard. El pom va girar però la porta no cedí. Li van caldre tres cops desesperats per fer-la cedir i el dolor a l’espatlla, a les cames i als pulmons no va ser res comparat amb l’horror que presencià dins l’habitació. Nadia jeia al terra, vestida encara amb el preciós vestit de festa i l’elabora’t pentinat, poderosament bella encara però ja inerta i sense vida, enmig d’un creixent bassal de sang. Al seu costat una antiga pistola alemanya encara fumejant que havia rebut com a regal per part del seu germà.

Els crits espantosos de Natasha van despertar tot l’edifici i ben aviat molts altres es van assabentar de la tràgica mort de Nadia. Estranyament però la conversa principal no va girar ni sobre què fer amb el cadàver ni sobre les causes del suïcidi. El debat principal en aquell moment i del qual també participava la jove i insignificant Natasha versava sobre qui seria el responsable de comunicar la desgràcia a un Koba que encara no havia aparegut per casa i que podia estar encara a la festa o en una de les seves dachas del voltant de Moscou.

Mentre inclús els més respectables refusaven la responsabilitat es va sentir un crit estranyament greu i gutural a la sala. Tots els assistents van girar-se a l’uníson cap al llindar de la porta on terroritzats van descobrir un Koba espectral, pàl•lid i immòbil que es mirava amb ulls fixos el cadàver de la seva estimada. Ningú va saber mai què passava per la seva ment, ràbia, llàstima, culpa o odi. Tampoc va pronunciar paraula ni va semblar notar la presència de tanta gent a l’habitació. Només tenia ulls per a la figura negra i blanca que jeia dins del vermell cercle de sang. Al cap d’una estona els ulls es van començar a omplir de llàgrimes i no va parar de plorar fins dies després.

La desesperació va semblar absoluta, un esquinçament intern incurable. Koba però no va compartir el seu dolor amb ningú més. Ni tan sols amb els més pròxims companys bolxevics. Koba va portar el dolor dins seu, no va exigir represàlies contra ningú, ni contra la dèbil Natasha ni contra el germà de Nadia que li havia regalat l’arma homicida. Es va organitzar el funeral d’estat sense la seva participació i no va ser capaç ni de pronunciar unes paraules en l’enterrament. Durant uns dies Koba va ser un fantasma del que havia estat, una ànima en pena que implosionava en un espiral de culpa, records, sentiments i odi.

Finalment unes setmanes després ressorgí del seu infern personal. El Koba que va ressorgir de les cendres però ja no s’assemblava en quasi res al Koba alegre i atent que els seus companys havien conegut. Natasha en va sortir ben parada i no se li van exigir explicacions ni se la utilitzà de cap de turc, aquell episodi però la marcà de per vida, a ella i desgraciadament a tota la societat russa.

I és que si el verdader nom de Koba hagués estat Bujarin, Zinoviev o Kamenev segurament aquest episodi no apareixeria en aquest blog, la tragèdia per al poble rus fou que el verdader nom de Koba era Iósif Vissariónovich Dzhugashvili i que en la seva joventut havia adoptat com a nom revolucionari un nom d’inspiració molt més industrial. A Koba se’l coneixia com a Iosif Stalin i era el més alt dirigent del partit comunista que dominava amb ma fèrria el país.

Aquest episodi marcà molt a Stalin que després d’això mai tornaria a ser el mateix. L’Stalin de joventut que encantava amb la seva personalitat, que dominava als seus companys a través de la persuasió ferma però també de l’atenció i la empatia va acabar de desaparèixer després de la mort de Nadia. El mateix Koba que, abans de l’incident invitava a Natasha a sopar amb ell i Nadia va iniciar després del suïcidi de la seva estimada una de les més grans matances que ha conegut la historia. Una bola de neu d’assassinats, desaparicions i tortures que va assolar la Rússia dels anys 30 sense fre ni mesura.

Dins de la desconeixença històrica que és la ment humana i en particular la de Stalin, no és descabellat pensar que el suïcidi de Nadia va deslligar definitivament Stalin de la realitat, el va acabar sumint en la part més recelosa i despietada de la seva ment. El que havia estat la gran família bolxevic va acabar ofegada en sang en una dècada espantosa, en una espiral de violència delacions i traïcions que inicià el propi Stalin però que ni ell mateix podia controlar. El suïcidi de Nadia va desencadenar el terror dins la ment de l’home de ferro i el país ho va pagar amb més de deu milions de morts.

Long John Silver, Homenatge a tot un clàssic

2010-09-23T16:37:00.005+02:00

Acabant les vacances estic llegint més que mai. Tinc tres llibres començats dels que espero parlar en entrades posteriors perquè els tres valen la pena. Entremig però segueixo endinsant-me dins del món del còmic europeu. Això de tenir una botiga de còmics sota casa em provoca.

Avui us parlo d’un còmic fantàstic titulat Long John Silver, està escrit per Xavier Dorison i dibuixat per Mathieu Lauffray i és realment espectacular. Es tracta de dos autors francesos i em consta que al país veí aquest còmic està arrasant. La veritat és que no m’estranya doncs es tracta d’una historia molt atractiva dividida en quatre llibres dels quals aquí encara només tenim els dos primers volums. Una excel•lent primera part titulada “Lady Vivian Hastings” i una segona part que manté el nivell titulada “Neptune”.

La veritat és que es tracta d’un còmic que rescata varies de les meves debilitats. D’una banda una il•lustració gòtica, obscura, humida i molt inquietant a mans d’un sorprenent Mathieu Lauffray que ens dibuixa una Anglaterra bruta i plena d’ombres que m’atrau irremediablement. L’altre punt fort és rescatar un personatge tan mític com Long John Silver, el dolent d’un clàssic atemporal com és la Illa del Tresor de Robert Louis Stevenson. Ja fa molts i molt anys que vaig llegir aquest llibre, crec que corria l’any 96 o 97 i amb prou feines em recordo de res de l’argument. El que si que recordo però és la sensació absolutament fantàstica d’estar llegint aventures de pirates en aquest cas, viatges al més enllà amb Julio Verne, les aventures victorianes de Sherlock Holmes o el Frankenstein de Shelley. Tots eren en una col•lecció de Barcanova titulada els Argonautes amb lletra senzilla i alguna il•lustració ocasional. Realment el que m’agradava era que eren llibres de debò, grans aventures, no el que ens feien llegir a l’escola tipus “el zoo d’en pitus” a més la sensació de que estava llegint el mateix que havien llegit els meus pares de petits o inclús els meus avis, incrementava la sensació de que s’estava entrant en la lliga dels grans. Realment crec que va ser un trampolí fantàstic llegir tots els clàssics per després gaudir realment de lectures més adultes.

La qüestió és que m’ha agradat molt que ara en facin una revisió, una espècie de Spin-off per al capità Long John Silver. Un personatge del que al llibre de Stevenson no en vam saber gaire res, la desconeixença el feia encara més temible i és aquesta indefinició que l’ha convertit en un personatge mític. Al còmic es segueix en aquesta línia, se l’hi fa una aproximació indirecta, ell en principi no és el protagonista ni la primera persona del relat sinó que seguim a Lady Vivian Hastings en la seva aventura fins que notem que poc a poc Silver es va apoderant de tot el relat.

No sé com acabarà però realment té molt bona pinta i el recomano. El més important dels còmics per mi és que transmetin amb el dibuix una força narrativa que supera en ocasions a la paraula escrita. Les imatges d’una barqueta amb tot de mariners moribunds remuntant el curs de l’amazones amb que comença el còmic valen per moltes i moltes pàgines escrites, et transmeten un malestar malaltís i això és quelcom que començo a apreciar molt d’això que en diuen el novè art. I si a sobre la historia és de pirates i surten tempestes i barcos enormes del s.XVIII doncs ja em disculpareu però el meu costat infantil m’obliga a comprar-lo.

P.D: No sé si hauria de fer això però com que entenc que un no es gasta 15 euros en un còmic sense saber de l’interior us deixo l’adreça del còmic penjat a internet perquè li feu una ullada. Això si, si us agrada compreu-lo! La indústria del còmic ja és prou petita com per a sobre fer-li pirateria!
http://rapidshare.com/files/332086203/Long_John_Silver_01_-_Lady_Vivian_Hastings.rar

Balanç del curs 09/10

2010-09-17T19:08:00.003+02:00

Finalment hem pogut donar per finalitzat aquest curs etern! Realment hi ha hagut moments en que em pensava que no ho aconseguiria però em segueixo sorprenent a mi mateix. Sempre a última hora, sempre estressat, però de moment complint amb la agenda i amb tot lo planificat!

Aquest any he fet menys crèdits que l’any passat però tinc la sensació que ha estat més dur. Segurament perquè la necessitat d’acabar historia m’ha fet fer assignatures que no m’interessaven massa però que quadraven en el meu horari sempre complicat.

Els números d’aquest llarguíssim any han estat els següents: 114 crèdits superats dividits en 16 assignatures. 3 d’elles anuals i 13 de semestrals. De totes aquestes, 4 assignatures han estat virtuals, és a dir sense anar a classe i fetes des de casa. Aquest any l’equilibri ha estat perfecte, amb 8 assignatures d’història i 8 de geografia i els resultats han anat en la línia de l’any passat, intentant pujar més la nota de Geografia i deixant una mica de banda la Historia. Al final han estat 5 aprovats, 8 notables, 1 excel•lent i dues Matricules. Em quedo amb el mal gust de boca de liarla a l’examen de Geografia de la Regió Metropolitana i tenir un aprovat de la meva assignatura preferida però a canvi he tingut una matrícula inesperada com la d’Història de les dones a l’edat mitjana.

L’assignatura de l’any: Difícil elecció... opto per l’assignatura de més m’ha enriquit a nivell personal: Geografia de la Regió Metropolitana de Barcelona amb la Carme Miralles. És l’assignatura amb més contingut que he fet fins ara a Geografia. La sensació de “vale, ara ens comencem a posar serios” estudiant la regió metropolitana des de diversos punts de vista, de mobilitat, residència, ocupació... a més amb una metodologia a la bolonyesa ben entesa. Pocs alumnes a classe, lectures, presentacions dels temes fetes per els alumnes i després aprofundiment a càrrec de la professora però sempre en format de discussió. L’any vinent repeteixo amb “Mobilitat i Transport” espero que mantingui l’estil!

Accèssit a l’assignatura de l’any: Historia del Pensament social i polític contemporani amb Pere Gabriel. Una història de la ideologia contracronològica des del neolliberalisme fins a Stuart Mill. Una història del pensament ben feta, sòlida, amb arguments i molt contingut. Feta a partir de l’anàlisi dels autors i les seves obres. Em va permetre entendre què és això de la postmodernitat en que vivim i en què consisteix el neolliberalisme. La lectura de Hayek també va ser interessant.

L’assignatura sorpresa: Geografia política i de l’administració. Amb aquest títol pensava que seria un muermo però la sorpresa arriba el primer dia quan m’adono que geografia política és el mateix que Geopolítica i que de l’administració ens n’oblidem totalment. O el que és el mateix: actualitat i política internacional. Estudiar els canvis geopolítics des del final de la guerra freda fins ara és un regal per a un historiador i no es podia desaprofitar! Resultat: passar-ho molt bé a classe, no estudiar res per a l’examen i una Matrícula que estava cantada. L’assignatura perfecte vamos... jejeje.

La decepció de l’any: Estic temptat de posar Historia de la Monarquia dels Reis Catòlics però coneixent al profe ja sabia que l’assignatura seria una merda... el guardó a la decepció de l’any se l’emporta aquest cop Historia d’Amèrica II amb el Francisco Morente. Cert, el tema no m’apassiona però no em pensava de cap manera que la docència seria tant antiquada i tant ancorada en el passat. Només dedicar les primeres dues setmanes a enumerar una per una les reformes borbòniques per al territori americà ja em va indignar per tot el semestre. Un cop més, és la historia mal entesa. Hi ha profes que encara no han après que l’enumeració de les diferents reformes les podem trobar en menys de cinc segons a Internet i que el que cal explicar són els objectius i l’èxit o el fracàs d’aquestes reformes. No hi ha manera... sembla que no aprenen

Calç i arena: Estructures polítiques medievals amb l’Antoni Udina. Mira que m’havien avisat, mira que m’ho havien repetit, però res, fins que no ho he comprovat per mi mateix no m’ho he cregut. Com pot, un sol professor convertir un temari absolutament sublim com aquest en una experiència tediosa i indiferent?! L’assignatura és molt atractiva perquè és un repàs a les idees polítiques de l’edat mitja, oblidant-nos d’economia i demografia per un cop. Tot plegat molt interessant però amb un professor sexagenari que simplement llegeix a classe sense cap tipus d’entonació ni èmfasi es fa impossible... Si normalment ja tinc problemes per mantenir-me despert a classe amb aquest home ha estat una labor titànica la veritat... una autèntica llàstima. Tot i això la recomano, és de les úniques assignatures de la UAB que escapa a les xarxes de l’anàlisi econòmic i social i opta per una visió ideològica i transversal al llarg de molts segles.

Picant pedra: Teoria i mètodes en Geografia. O altrament dit historia del pensament geogràfic. A pesar de ser virtual he suat la vida amb aquesta assignatura. Dos exàmens molt i molt difícils, un treball extens i complicat i sobretot 18 lectures obligatòries a resumir en dos pàgines cada una, més 9 pàgines de qüestionari a respondre amb opinions personals. El meu estiu ha estat bàsicament fer resums i a sobre arribo a Setembre i m’assabento que els resums entregats en segona convocatòria valen menys O_O... en fi... un notable més a la butxaca i molta ràbia acumulada.

Menció especial: Per a un professor, un savi, un dels últims que queden que es resisteix a ser classificat, que opina i es mulla, que és un excel•lent comunicador a més d’un pou de saber, que s’interessa pels alumnes i que a sobre es prepara les classes. Jose Enrique Ruiz Domenec, catedràtic d’Història medieval i amb el qual he fet tres assignatures a la carrera, la última Historia de les Dones a l’edat Mitja. Una historia de la intel•lectualitat femenina que només ell pot fer tant interessant. L’acusen de ser poc historiador i massa pensador, però és l’únic del departament d’Història que escapa de la microhistoria, que intenta una visió de la història globalitzadora, en gran angular i interdisciplinària, l’únic que entén que per estudiar historia no val només amb els documents i l’arqueologia sinó que també es necessita entendre l’art, la literatura i la forma de pensar de l’època, que sense això tot el que estem fent serveix de poc perquè perdem la perspectiva. El treball sobre Abelardo i Heloisa del que us vaig parlar aquí va ser un autèntica passada i és l’únic profe que pot plantejar un repte com a complement de l’examen final: ens donava un dibuix, una fotocòpia d’un gravat medieval en que apareixien dues dones i un molí, res més. Qui trobés què era el dibuix, en què consistia el missatge i qui n’era l’autora guanyava un punt de la nota final.
Evidentment jo i el Jordi ens vam emportar el gat a l’aigua i la Matricula sota el braç.

L'Holocaust asiàtic i la massacre de Nanking

2010-08-09T20:06:00.010+02:00

Avui fa 65 anys del llançament de la segona bomba atòmica sobre el Japó, a la ciutat de Nagasaki.

Quan pensem en la segona guerra mundial, la guerra al pacífic acostuma a quedar en segon terme. Es veritat que va tenir ben poc a veure amb la guerra europea, però la intensitat de la guerra contra el Japó va ser tant o més gran que els pitjors moments viscuts al front oriental d’Europa. La nostra desconeixença per els japonesos i per la seva historia és quasi tan gran com la que tenien els soldats americans de Pearl Harbor quan el 7 de desembre de 1941 es van trobar amb el bombardeig nipó i es pensaven que eren avions americans fent maniobres.
Al 1939, quan es declara la guerra mundial a Europa, els japonesos ja fa anys que estan en guerra. Estan creant el seu propi imperi a imatge dels grans imperis colonials anglesos i francesos. A diferencia de les potencies europees, el Japó no ha viscut els horrors de la primera guerra mundial i no entenen l’afany de pau i acords que hi ha a Europa. Des de 1905 el japó acumula colònies a l’Àsia oriental, sotmet Corea al 1910 i posteriorment ocupa Manxúria. Al 1937 es llancen a conquerir tota Xina amb una ferocitat inusitada. El japó és un imperi tecnològicament molt avançat, amb un exèrcit nombrós i molt disciplinat que s’articula en obediència cega al emperador Hirohito.

En aquests primers trenta anys de segle XX però l’exèrcit imperial es transforma. Si al principi destacaven per el bon tracte que es donava als presoners de guerra, en la guerra contra Xina es revelen com una màquina de matar terrible. Les atrocitats comeses en els quinze anys de guerra a l’Àsia, es conten entre les més grans comeses per la humanitat. Si bé és veritat que no hi ha un programa sistemàtic d’extermini com en la Shoa jueva, ben aviat l’exèrcit japonès entrarà en una dinàmica perversa de conquerir, destruir, matar i violar. No es tindrà cap respecte cap a uns xinesos als qui consideraven éssers inferiors i enrederits. Es practicaran viviseccions amb presumptes finalitats mèdiques, s’enterrarà vius a pobles sencers i els soldats no trobaran cap límit per a les violacions de dones i nenes. El punt culminant de la barbàrie, malauradament molt poc conegut a occident, serà la matança de Nanking de 1937.

La guerra xina-japonesa comença al juliol de 1937 i des del primer moment s’alliçona al soldat japonès dient que esta lluitant contra inferiors i detestables xinesos. L’entrenament un cop a la Xina consisteix en practicar l’execució amb baionetes de presoners xinesos. Els soldats relaten que el primer cop tremolaven, però que ho feien per por a que els companys els titllessin de covards. Després de matar al xinès amb baioneta rebien una allau d’alabances que els reconfortava. Tots els supervivents coincideixen en declarar que el segon cop ja no tremolaven, i que es perdia la noció que el presoner era un ésser humà.

En el seu avanç cap a Nanking, que era la capital de Xina en aquell moment, el Japó havia d’ocupar la ciutat de Shanghai. La batalla es preveia ràpida –no més d’una setmana- però al arribar-hi l’exèrcit imperial es va trobar amb les tropes d’elit xineses, uns 80.000 soldats entrenats per l’alemanya nazi que van vendre molt cara la seva pell. La batalla es va convertir en una guerra urbana de desgast, molt similar al que posteriorment va ser Stalingrad. El japonesos van haver de recórrer a la guerra bacteriològica i a l’ús massiu del gas tòxic contra els resistents. Després de tres mesos de combats i 200.000 baixes xineses, el Japó es va fer amb la ciutat. El camí cap a Nanking va ser un rosari de destrucció i matances, un pròleg per el que esperava als habitants de la capital. Finalment, al 13 de desembre Nanking es rendia sense oposar resistència i les tropes imperials ocupaven la ciutat.
L’Horror va començar aquella mateixa nit i no es va aturar fins sis setmanes més tard. Les autoritats japoneses van entregar la ciutat als seus soldats, deixant que els més baixos instints de la tropa afloressin per tal de compensar-los per la dura batalla de Shanghai. Càlculs conservadors xifren en 200.000 i 300.000 les baixes civils aquelles setmanes.

Ja la primera nit els soldats van raptar 100 nenes del col•legi Ginling i se les van endur, s’executaren a tots els presoners de guerra i fins i tot es permetien competicions macabres com a veure qui era el primer en matar 100 xinesos amb l’espasa. Els diaris de supervivents i periodistes occidentals parlen de 1000 violacions per nit. Els soldats anaven casa per casa buscant víctimes a les que forçaven i després mutilaven o mataven. Els oficials japonesos en cap cas es van oposar a aquest procediment. La pel•lícula de Lu Chuan, Ciudad de vida y muerte relata aquells dies i és tot un museu dels horrors. Explica molt bé el que va passar però es fa realment molt difícil de veure. La crueltat és màxima en bona part del metratge i els pocs moments de reflexió que dóna no són suficients per a l’espectador occidental. És una d’aquelles pelis que realment et deixa molt mal cos després de veure-la.

Per trist que sembli però, a Nanking l’únic extraordinari va ser el numero i la escala. Les matances indiscriminades, les violacions en grup i les mutilacions eren el pa de cada dia de l’avanç japonès a la Xina.

Després de la primera setmana, les autoritats van voler frenar les violacions en massa. La solució serà la creació de prostíbuls oficials, subvencionats per l’exèrcit, els soldats no hauran de buscar el sexe en la població local. Al principi es buscaran prostitutes voluntàries però desprès s’obligarà i s’enganyarà i arribaran noies de tot l’imperi com a esclaves sexuals.

L’estremidor testimoni d’una supervivent recollit per Laurence Rees al seu magnífic llibre El Holocausto Asiático ens parla d’horaris de 7 del mati a 12 de la nit, fins a 70 serveis diaris., 15-20 minuts per servei. No tenint cap tipus de salari, nomes alguna propina casual.

Es calcula que entre 80.000 i 100.000 dones van ser “mujeres de asueto” obligades algun cop a la seva vida sota l’imperi japonès. Tota una activitat gestionada i controlada per el mateix exercit, en un esforç governamental per organitzar les violacions sense cap precedent a la historia.

La violació Colectiva era un acte de grup, -narren els soldats supervivents,- per un soldat novell ser inclòs en una violació col•lectiva era una acte d’iniciació, un símbol de que el grup l’acceptava com un igual per haver demostrat valor en la batalla. No es tracta doncs de fenòmens espontanis sinó que es va convertir en quelcom inherent a la vida de soldat japonès.
En totes aquestes atrocitats hi té molt a veure la instrucció bàsica que rebia el soldat japonès. Els soldats eren enquadrats en companyies segons el seu lloc d’origen. Vivien i lluitaven amb gent que provenia del mateix poble o regió i per a tots, el terror més gran era que una falta seva provoqués la deshonra de la família al poble. La violència era constant per part dels superiors però també des dels soldats veterans cap als joves. Els càstigs disciplinaris no s’aplicaven individualment sinó que es castigava a la companyia per entendre que l’exèrcit era comunitat i no individualitat.

L’odi japonès no responia estrictament a un odi racial com el nazi en la invasió de la URSS, l’odi japonès es cultivava per fer dels soldats màquines de matar i en l’odi tradicional envers als xinesos. La jerarquia militar japonesa incloïa la violència i la intimidació en la relació entre oficials i subordinats. Tota la violència i els maltractaments es transmetien per la cadena de comandament fins al soldat ras que no podia més que desfogar-se amb la població civil. És per això que en el cas japonès son tant freqüents les execucions disciplinaries, el fenomen dels kamikazes o el suïcidi com a forma d’evasió definitiva.

Tots aquests són els antecedents que es van trobar els marines americans quan entren en combat contra l’exèrcit nipó al 1941. Un exèrcit veterà, curtit en mil batalles, que a terroritzat i sotmès tot Àsia i que ara s’enfrontarà a la potència americana. La brutalitat japonesa i la resistència fins a l’últim sospir sorprendrà molt als americans, que s’esperaven una guerra com la europea. Això sumat a la climatologia tropical i a les difícils condicions del terreny conformen els perquès d’una guerra duríssima que s’haurà de guanyar illa a illa i metre a metre i que podem veure perfectament a pelis com Cartas desde Iwo Jima o la recent sèrie The Pacific. Al pacífic va ser on es va veure el millor dels americans, forçats a exprimir tot el potencial d’un país i a deixar generacions senceres per vèncer a l’imperi japonès. Les coses com siguin, els qui van vèncer a Hitler no van ser els americans, va ser Rússia, i qui va vèncer l’imperi d’Hirohito van ser única i exclusivament els marines americans.

Si prescindim de tots aquests antecedents no podem entendre perquè es va decidir acabar la guerra amb dues bombes atòmiques matant a tanta població civil. Els estats units no van voler envair un país que presumiblement no es rendiria fàcilment i causaria moltissimes baixes americanes. Si no tenim en compte tot això, ens pot semblar –tal com sembla als articles periodístics d’aquests dies- que el llançament de les bombes va ser un acte de crueltat americana injusta. Però en fi, el tema de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki dóna com a mínim per un post tant llarg com aquest.

Esquizofrènic país el nostre...

2010-07-12T12:33:00.005+02:00

Esquizofrènic país el nostre, que surt al carrer en massa en una manifestació massiva per l’autogovern, que es tenyeix d’independentisme i que la nit següent pateix i s’emociona amb la selecció.
Una selecció amb majoria de catalans i del barça però que ens identifica a tots. Són sentiments contradictoris però crec que no excloents. Es pot animar a mort a la selecció perquè en el fons és la nostra, són els nostres jugadors, un grup humà fantàstic que predica amb l’exemple de la convivència i l’èxit. Gent molt diferent que conviu durant una dura concentració de més d’un més, lluny de casa i envoltats d’una pressió immensa. No és fàcil fer el que fan aquests nois, igual que no va ser fàcil ser campions del món de Bàsquet. No n’hi ha prou en tenir bons jugadors, cal tenir un grup unit i cohesionat que s’ajudi per superar les adversitats tots junts perquè qualsevol que hagi jugat en un esport d’equip sap que si apareixen escletxes en la convivència el conjunt s’enfonsa.

Ahir a la nit milers de catalans sortien al carrer per celebrar-ho. Només calia veure com estava la pantalla gegant de Pça.Espanya per veure que Catalunya viu amb tanta passió aquesta selecció com qualsevol altre part d’Espanya. I no em crec que siguem un país bicèfal, en què convivim un milió i mig de catalans que odien tot allò relacionat amb Espanya i uns altres tants odiïn tot allò relacionat amb Catalunya i es desvisquin per Espanya. Un país així no existeix. No som dos països en un mateix territori, tots formem part d’un mateix.

¿Per què ens és tan difícil admetre que a pesar de voler més autogovern per Catalunya, voler que ens reconeguin les nostres identitats nacionals, les nostres particularitats, la nostra llengua, a pesar de voler el millor per el nostre país més pròxim més sentimental, a pesar de tot això seguim volent també el millor per Espanya de la que formem part indefectiblement i amb la que hem compartit aventures i desventures al llarg de 1200 anys d’història?? No són compatibles el sentiment nacional català amb sentir-nos identificats amb la selecció? Si quelcom de bo ha tingut aquest mundial és que tant catalans com espanyols ens hem adonat de que s’ha guanyat amb 8 jugadors del barça, i 6 catalans. Que com en molts altres àmbits Catalunya forma una part importantíssima d’aquest tot que és Espanya, i que admetre el caràcter plurinacional d’Espanya ens enriqueix a tots.

La frase constitucional de que Espanya és una sola nació única i indivisible ens mata a tots i mata la convivència. Dóna ales als reaccionaris espanyols i als reaccionaris catalans i no deixa lloca per a la gran majoria de catalans i espanyols que entén que som gent molt diferent unida en un mateix país. Un estat plurinacional. Un país que no va especialment bé, que és lluny de ser perfecte i que viu lluites constants per trobar l’equilibri entre tots els seus integrants, però un país del que en moments molt determinats ens adonem que en podem estar orgullosos. I si la nostra historia (la d’Espanya, que és també la nostra) no ens ha donat gaires alegries per demostrar aquest amor fraternal entre pobles, aprofitem almenys els èxits esportius per demostrar-ho. Avui em sento més proper que mai a un Andalús o a un Madrileny i és gràcies a 22 jugadors que demostren cada partit que la convivència és possible. I que Puyol i Xavi treguin la senyera enmig de la celebració m’omple d’alegria i encara tinc més orgull, perquè sé que aquest mundial no és de la caverna mediàtica de Madrid, és de tota Espanya, Gallecs, bascos i catalans inclosos.

Si el futbol es va inventar per substituir a les guerres doncs acabem de guanyar una guerra mundial i ja se sap que no hi ha res que uneixi més un país que una guerra a l’estranger. Aprofitem-ho doncs per entendre tots plegats que no volem haver d’amollar-nos a Espanya ni separar-nos, volem ser nosaltres mateixos dins d’una Espanya que ens respecti i ens estimi tal com som. Volem una Espanya federal, no una Espanya monolítica, i si una manifestació com la de dissabte deriva en una manifestació sobiranista no és perquè odiem Espanya sinó perquè sentim que ens estan fent fora, que hi ha algú que no ens hi vol.

I molts diran, i tot això per un partit de futbol? Onze tios darrere una pilota? Desperteu, el futbol ha deixat fa temps de ser un esport, és part inalienable de la nostra societat, ens diverteix i ens evadeix a parts iguals i en el fons és una de les poques empreses comunes que ens queden en aquest món tan individualista. Un campionat com aquest pot marcar més el devenir d’un país que no moltes discussions inútils al congrés dels diputats. El problema però el tenim quan aquest enorme sentiment que ha generat tant el mundial com la manifestació l’ha de gestionar la classe política catalana i espanyola. Falten idees i visió a llarg plaç, estem governats per mediocres, falten homes d’estat, però ja se sap que aquest ha estat l’etern problema de la nostra Espanya.

Temo per la ressaca, la desil•lusió de constatar que després de tot això els polítics seguiran mostrant-se tan incapaços i imprudents com sempre. És el que Ortega i Gasset anomenava el tema de Espanya, i que Pérez-Reverte descriu tant i tant bé en els seus escrits. Una Espanya caïnita, que s’ha dessagnat durant segles en discussions internes, en guerres contra nosaltres mateixos, en traïcions nacionals i sobretot en mals dirigents. El poble d’Espanya (catalans inclosos) no té res a envejar a ningú, no patim una maledicció històrica que ens persegueix, sinó que tenim una classe política inherentment mediocre.

P.D. I al final ens adonem que tant catalans com espanyols tots som uns romàntics i ens emocionem amb el petó de Casillas a la Sara Carbonero jeje.

P.D. II. Avui més que mai és el dia de recordar el més gran al•legat a la igualtat que ha escrit la literatura universal:

If you prick us do we not bleed?
If you tickle us do we not laugh?
If you poison us do we not die?
And if you wrong us, shall we not revenge?
If we are like you in the rest, we will resemble you in that.

Escrit en calent després del segon Iniestazo potser demà canviaré d’opinió, espero que no.

De deserts cinematogràfics i enyorançes fílmiques (o com pot ser que m'agradi Armaggeddon)

2010-07-09T21:12:00.014+02:00

Llegeixo a Imagenes que el cine yankee està replantejan-se l’estratègia de llançament de pel•lícules. Aquest estiu està sent i serà el pitjor de la historia del cine en quan a recaptació i en qualitat (mireu el que tenim per endavant d’estrenes. Algu interessant? Eclipse? Shrek 4?? Es un desert total…) només la última de Nolan (Inception) pot salvar el tema perquè sembla que l’altra gran esperança que era The Last Airbender del Shyamalan és un bodrio com un piano (quina llàstima amb les ganes que li tenia jo a aquesta peli…) altres com el Equipo A o Noche y Dia estan naufragant als EUA i no sembla que canvií al mercat internacional. En fi, la cosa és que els estudis estan pensant, per fi, que més val deixar de fer secueles i precueles i revisions de series dels 80 perquè això acaba per no importar a ningú i s’estan arruïnant a major velocitat que de costum. Es planteja un retorn a les histories originals. Els guionistes es freguen les mans perquè els grans estudis busquen coses noves, histories originals que no provinguin ni de sèries ni siguin adaptacions lideraries. Això si, aquests canvis no arribaran a nosaltres fins a l’estiu el 2011 o 2012 o sigui que ens queda Shrek 4 per rato...

Davant el panorama desolador que tenim aquest any, fins i tot trobo a faltar les pelis del Michael Bay o Roland Emmerich. Típiques produccions palomiteres però ideals per l’estiu. No només de clàssics es pot viure! De tant en tant es necessiten distraccions amb moltes explosions personatges plans paro amb la testosterona pels núvols i sobretot amb l’aire acondicionat ben alt. I mirant avui a Blog de cine veig que no sóc l’únic que ho troba a faltar!

Escriuen sobre Armaggedon, del citat Michael Bay, i s’hi ha format un interessant debat sobre si es bona o es basura. Hi ha qui directament desvaria i la compara amb El Senyor del Anells… altres la crucifiquen comparant-la amb grans pel•lícules i evidentment en surt perdent. La majoria però arribem a la mateixa conclusió: és molt dolenta, té un ús de la càmera pèssim, els personatges semblen subnormals directament, hi ha un ús del patriotisme americà que és gairebé feixista i una parella romàntica horrible amb Liv Tyler i Ben Affleck. Però a pesar d’això és súper efectiva, enganxa, rius, i per sobre de tot té a Bruce Willis. La pel•lícula en definitiva és tan dolenta, tan descarada, tan poc subtil, tan burda que sublima i passa a ser bona per el simple fet de que l’espectador no es pot prendre res seriosament i la veu amb un somriure a la cara constant. Alterna escenes penoses com la de la parella romàntica en un camp de blat amb fragments genials com les proves a les que es sotmet la tripulació. Només l’he vista un parell de cops però recordaré sempre la escena del Bruce Willis llegint les demandes de la tripulació al cap de la NASA i dient que cap d’ells vol pagar impostos, mai més XD. És simplement hilarant. A més la peli conta amb Steve Buscemi, l’actor amb la cara més inquietant del panorama Hollywood.

En resum, és un bon entreteniment, el que s’espera d’una peli d’estiu. Per mi empitjora en quant surten amb el transbordador cap a l’espai –tot i que la visió de la MIR russa és bastant divertida- però més o menys manté el nivell fins al final. És el cine de catàstrofes ben entès, si és cine de catàstrofes ha d’explotar tot no?? Doncs el Micheal Bay és el millor fent això. També ho fa a Transformers que també m’agrada però és pitjor perquè no té al Bruce Willis, així de senzill. Alguns diran que el to militarista i el nacionalisme nord-americà és perillós però què cullons, si algú es pren seriosament aquestes pel•lícules és que és curt directament. L’ autoparodia és vital en aquestes pel•lícules sinó es té es cau en coses vergonyants com Pearl Harbor que és una de les pitjors pelicules de la dècada igual que ho seria Armaggedon si es prenés a si mateixa seriosament.

En fi, reflexió sense més que em surt quan acabo de veure Eclipse de la que en parlaré algún dia d’aquests suposo, i Shrek 4, que és tan avorrida com Shrek 3 i Shrek 2 i que a sobre he hagut de veure en Català (puta llei del cinema dels ous...).
També preparo algun post sobre Fringe gran sèrie que acabo de descobrir i que crec que té un dels millors personatges femenins del panorama de sèries actual. Quan acabi la segona temporada us en faré un resum.

Les cartes Abelardo i Heloïsa

2010-06-20T01:07:00.002+02:00

Aquests dies m’ha tocat revisar les cartes d’Abelardo i Heloïsa per determinar si les cartes d’ella són reals o són una falsificació. Difícil tema que ha fet escriure moltes i moltes línies al llarg del s.XX. La d’Abelardo y Heloïsa és la típica historia de la que has sentit a parlar sempre i no te l’han acabat d’explicar mai. A més jo sempre havia admirat a Abelardo, figura clau de la intel•lectualitat del XII juntament amb Suger, Sant Bernat o Pedro el Venerable, però havia deixat de banda l’altre membre de la parella. La sorpresa que m’he emportat al veure que aquí la crack és Heloïsa! Però anem a pams, primer la breu historia i després perquè dic això.

Pedro Abelardo com ja hauríem de saber va ser un magíster, un intel•lectual, teòleg i filòsof que va encarnar tota la modernitat del s.XII. Crea un nom mètode de debat dialèctic anomenat sic et non i s’estableix una escola al mont de Santa Genoveva a la riba esquerra de París, apartant-se així de les escoles monacals. Està alliberant el saber de les parets del monestir, fent un primer pas cap a les universitats del s.XIII. A més les seves ensenyances s’allunyen del deu maniqueista venjatiu del romànic, s’obre a la caritat i la bondat del nou déu que caracteritzarà el gòtic.

Abelardo és un geni, un avançat a la època i el centre de totes les mirades a principis del XII. Entre els seus alumnes hi ha un papa, 19 cardenals i més de 50 abats. La seva historia calamitatum comença quan el canonge de la Catedral de París li demana un favor personal: instruir i adoptar com a alumne a la seva neboda. Abelardo accepta i el dia en que es coneixen Heloïsa té 17 anys i Abelardo 39. A pesar de la diferencia d’edat i d’estatus les classes es converteixen poc a poc en converses amoroses. Com diu el propi Abelardo:

«...Los libros permanecían abiertos, pero el amor más que la lectura era el tema de nuestros diálogos, intercambiábamos más besos que ideas sabias. Mis manos se dirigían con más frecuencia a sus senos que a los libros[…]»

La bellíssima historia d’amor però es trenca quan es fa evident que Heloïsa està embarassada. El canonge, monta en colera i contracta a dos sicaris que es presenten a casa d’Abelardo i agafant-lo per la força el castren abans de fugir ràpidament.

L’escàndol és monumental i a París es parla d’una sola cosa: un dels més grans pensadors del moment embolicat en problemes de faldilles i castigat per la providència a perdre l’encarnació física de la seva passió. Desolats, la parella es retira de l’esfera pública en dos monestirs diferents, ell a Saint Denis amb l’Abad Suger, ella a Argenteuil: no es tornaran a veure mai més.

Abelardo tornarà a la vida pública al cap de pocs anys amb forces renovades, tornant a atraure milers de seguidors i protagonitzant debats aferrissats ara amb Sant Bernat de Claraval. Abelardo es mou en la finia línia de la ortodòxia religiosa i la heretgia perquè els seus plantejaments son radicalment moderns. En un dels seus viatges funda el monestir de Paraclet i fa que Heloïsa en sigui nombrada abadessa abans de ser declarat oficialment heretge.

Mentrestant Heloïsa poleix la seva excel•lent formació al monestir i uns anys després comença la correspondència. Heloïsa respon a la carta oberta d’Abelardo en que fa un repàs a la seva biografia. I com respon! El text d’Heloïsa és d’una intensitat enorme. Es declara perdudament enamorada i incapaç de mantenir el vots de castedat i obediència del monestir. És un lament romàntic d’infinita exquisidesa i d’alta erudició, capaç d’afirmar la paradoxa de sentir-se presa del desig sexual quan ho hauria d’estar del desig religiós.

«...Dios me es testigo de que, si Augusto – emperador del mundo entero – quisiera honrarme con el matrimonio y me diera la posesión de por vida, de toda la tierra, sería para mí mas honroso y preferiría ser llamada tu ramera, que su emperatriz. »

El text no és gratuïtament romàntic, és l’expressió del dolor, el dolor d’haver provat la mel i haver-la perdut, el dolor de no poder complir amb els seus deures com a abadessa el dolor per el sentiment de culpa. És com si durant anys s’hagi estat reprimint i en dos cartes treu tot el que té a dins amb tota la força que li dona els anys d’ensenyament.

Abelardo respondrà a la primera carta apaivagant-la, des d’un punt de vista del filòsof i no de l’amant. Està amenaçat d’excomunió i no pot dir segons quines coses. Això sembla enfurismar a Heloïsa que en una segona carta puja el to sexual, el to de necessitat. Es defensa dient que ella ho ha intentat tot però que és superior a ella i en aquest magnífic fragment renuncia a la perfecció i la santedat que se li suposen i s’abandona a la pietat de déu per jutjar-la:

[No ansío la corona de la victoria:
me basta con evitar el peligro.
Es más seguro evitar el peligro
que entrar en combate.
Cualquiera que sea el rincón del cielo en que Dios me coloque,
ya me parecerá suficiente]

La segona carta d’Abelardo és contundent es trenca d’amor per Heloïsa això és innegable però exigeix que es comporti com a abadessa i que no el provoqui més temptant a la seva debilitat amb records de temps millors. L’objectiu d’Abelardo és una vida modèlica dins la religió i per això prohibeix a Heloïsa la conversa profana.

A partir d’aquest punt les cartes es tornen teològiques però la discussió es centra en un sol tema: es pot ser bona cristiana-abadessa a pesar de cometre un error persistentment? En termes generals: un error concret condueix a l’error general? O es pot ser bona monja a pesar de sentir coses que una bona monja no ha de sentir? Les cartes velen el debat entre Abelardo y Heloïsa però aquest no cessa, simplement es fa més subtil. Segueixen discutint i recordant però ara a través dels dubtes en les seves noves vides.

La correspondència és doncs un espectacle d’erudició admirable, un exercici de retòrica que ens arriba de primera ma i que ens fa veure que la modernitat del segle XII era ja molt gran. Si Heloïsa és real, (la gran pregunta) estem parlant d’una dona que competeix en erudició amb Abelardo, que qüestiona els preceptes més bàsics de l’església, que pensa per si sola i que desafia a l’establishment. Una dona doncs que no s’adapta a la nostra idea de dona medieval oi? Admetre que Heloïsa va existir realment i que és l’autora de les cartes és haver de canviar la visió de la dona a l’edat mitja. És per això que molts han optat per dir que totes les cartes van ser escrites per Abelardo, no poden admetre que una dona arribés tan enllà, per acceptar-ho haurien de canviar masses coses de les que tenen preestablertes com a veritats absolutes.

[Demasiado pronto me enseñaron que no era pecado amar.
Corrí por los senderos de sentidos atrayentes,
Ni un ángel quiso tanto como yo amé a un hombre.
Apagados y remotos son los gozos de los santos;
No los envidio, porque por ti perdería el cielo.]

Daniel Cohn-Bendit, sobre el rescat a Grècia

2010-05-27T11:40:00.004+02:00

Acabo de veure això i no em puc resistir de penjar-ho. Sembla que encara hi ha polítics dignes i que toquen de peus a terra. Encara que sigui Francès i dels verds: Ole tus huevos!

Historia de l'art de Ernst H. Gombrich

2010-05-16T12:00:00.000+02:00

La historia de l’Art de l’Ernst H.Gombrich és comunament citat com el millor llibre que hom es pot llegir per endinsar-se un mica en el fascinant món del la historia de l’art. La veritat és que era un tema que tenia una mica abandonat, crec que des de batxillerat no havia llegit res més sobre el tema i deu ser per això que m’ha agradat tant. Ha estat com redescobrir quelcom que has disfrutat molt abans i que havies oblidat.

L’excusa ideal per agafar-lo de la biblioteca ha estat el viatge d’aquest pròxim estiu per Italia amb la Natalia. Els que em coneixeu us preguntareu perquè carai vaig a Itàlia un altre cop quan ja hi he estat dos cops. La resposta senzilla seria: un mai se’n cansa de veure meravelles. La resposta més elaborada potser seria que realment ara sé moltes més coses de les que sabia l’últim cop. Crec que els meus ulls estan molt millor entrenats ara i veuré coses que en els dos viatges anteriors crec que se’m van escapar. Per si d’acàs i per arribar en plena forma al viatge m’he fet un pla estricte de lectures que inclou llibres com la Historia de Roma de l’Indro Montanelli, El renacimiento de Fernando Checa, i un llibre sobre barroc que encara he d’escollir.

El fet és que aquesta historia del art és senzilla i concisa, apenes 500 pàgines per a 40 segles d’art. A més l’edició que vaig agafar està profusament il·lustrada amb la qual cosa hi ha encara menys espai per al text. La gràcia del llibre recau en que realment Gombrich no aspira a una historia exhaustiva sinó a donar breus conceptes sobre cada època, tots relacionats amb la funció de l’art en cada moment, el paper de l’artista dins de cada societat i una ràpida passada per els artistes imprescindibles de cada moviment. És doncs una col·lecció de mínims, tot allò que s’ha de saber per començar a entendre una mica com ha anat canviant l’art amb els anys.

La redacció de Gombrich sempre ha estat molt àgil, ja ho podíem veure al seu “Breu historia del món” però en aquest llibre es nota que tracta la matèria en que ell és expert i això encara augmenta més el ritme. No dedica més d’una pàgina a cada artista o obra, i il·lustra les idees més abstractes amb símils contemporanis: ens trasllada una problemàtica o un fenomen a la nostra societat actual per que entenguem millor el que significava en aquell moment. El fet que estigui il·lustrat ajuda molt al lector doncs constantment pot referendar el que diu l’autor en la obra d’art que té copiada al costat del text.

El que busqui en aquest llibre una relació de grans pintors i les seves vides i obres no ho trobarà. El fort d’aquest llibre no és l’apartat de vides d’autors sinó l’explicar com sorgeixen i es desenvolupen els canvis en la percepció artística. Gombrich es centra molt (sense deixar els altres aspectes de banda) en fer-nos entendre què és el que canvia en els artistes per fer-los abandonar les constants preestablertes de l’estil en que s’han educat per innovar i crear estils nous.

En aquest sentit he trobat molt significativa la demostració que fa de com l’artista de l’alta edat mitja no ha perdut, com es creu comunament , la capacitat de representar la realitat de manera fidedigna. L’artista del primer romànic segueix sent capaç de pintar de manera “realista”. El que ens diu Gombrich és que el canvi no està en la capacitat de l’artista sinó en la funció de l’art. Quan a l’alta edat mitjana l’art serveixi exclusivament com a il·lustració de la bíblia per a aquells que no saben llegir, representar la realitat no tindrà cap sentit. El que buscaran els artistes medievals és representar uns valors, una moralina, una ensenyança. I per transmetre valors i normes no necessites pintar tots els músculs al detall com feien Grecs i Romans, només cal que s’identifiqui al personatge seguint unes convencions: la iconografia. Tampoc caldrà que es respectin les normes de la disposició del cos o dels objectes en la escena i fins i tot es podrà prescindir de dibuixar quelcom al fons. Aquí lo important és l’escena que es vol relatar i per tant si posem un fons llis de color or és per no distreure la atenció de l’espectador.

Revelacions com aquestes es van succeint al llarg de la narració que està dividida en capítols en ordre estrictament cronològic i per àrees geogràfiques artísticament afins. L’Europa mediterrània catòlica es tracta en capítols diferents a la Europa protestant perquè els valors artístics no són els mateixos sobretot a partir de la reforma.

És en resum una lectura molt interessant i enriquidora. Et dona aquell punt de saber necessari per entendre mínimament el que veus quan vas a un museu. És difícil trobar en un llibre de qualsevol temàtica el punt mig entre la erudició excessiva i la lleugeresa anecdòtica però certament en aquest cas Gombrich ho aconsegueix.

Recomanat per a: Tot aquell que tingui una setmaneta per entrenar els seus ulls a veure art.

Contraindicat per a: Tots aquells que senten urticària a menys de 50m d’un museu.